Corea del Nord ha provat míssils teòricament capaços d'arribar a territori nord-americà i ha omès els advertiments de la comunitat internacional. Ara és capaç, alhora, de reprocessar el combustible nuclear per extreure'n plutoni i ha subministrat una prova nuclear el 9 d'octubre. Malgrat condemnes i amenaces, sembla poc probable que Pyongyang aturi la seva política. Dingli Shen, un investigador xinès, n'explica aquí les raons.
Per DINGLI SHEN
Director de l'Institut d'Estudis Internacionals i subdirector del Centre d'Estudis Americans de la Universitat de Fudan, a Shanghaï. Dingli Shen és també director a Fudan del Programa sobre el control d’armament i la seguretat regional.
Lluny de ser un accident, el que ha succeït a França amb l’«assumpte Clearstream-eads», revela l'evolució del mercat de l'armament al Vell Continent. Des de fa vint anys, sota la protecció de la Unió Europea, la manca de regularació i l'esquer del guany han modelat el paisatge industrial. La «guerra contra el terrorisme» afavoreix els mercats militars.
Per LUC MAMPAEY
Economista. Agregat d'investigació al Grup de Recerca i d'Informació sobre la Pau i la Seguretat (GRIP)
En un any, Washington ha posat en marxa el seu dispositiu militar a Àsia central. A baix preu: algunes desenes de milions de dòlars d’ajuda han estat suficients per obtenir l’acord dels dirigents massa desitjosos de reforçar, amb aquesta aliança, el seu propi poder. La gran perdedora, Rússia, veu recular ràpidament la seva influència a la regió.
Aviat farà quatre anys, que l’OTAN posava en funcionament una campanya de bombardeigs contra Iugoslàvia, a la sortida de la qual la província de Kosovo passava a formar part del protectorat de l’ONU. E ració ètnica antisèrbia, i enfrontaments interalbanesos.
Dotze anys més tard
Al gener del 1991, una coalició de vint-i-sis països conduïda pels Estat units intervenia a Iraq. Com altres països occidentals, França havia contribuït. Molts països àrabs també havien enviat soldats. Després d’una fase d’indecisió, l’opinió pública s’havia posat d’acord – l’armada del Sr. Saddam Hussein ocupava Kuwait des de feia cinc mesos. El Sr. George Bush pare havia interromput els combats sense haver fet caure el règim. Dotze anys més tard, el Sr. George Bush fill intenta, acabar amb el dictador iraquià. Però hi ha pocs governs, inclosos els aliats de Washington, predisposats a comprometre la seva armada en aquesta operació. Les opinions s’oposen en massa a l’aventura mentre, no hi hagi cap prova que pugui recolzar les acusacions de Washington contra Bagdad. Fins i tot els ciutadans americans, cada vegada més reticents ... Arrelats en el rebuig de la voluntat hegemònica de la Casa blanca com en la por de les conseqüències d’aquesta guerra, aquest rebuig internacional no ha iniciat encara en la màquina de propaganda de Washington.
Els demòcrates americans només tenen un candidat viable per les eleccions presidencials del 2004: el Sr. Anthony Blair. Aquesta és, en tot cas, la opinió defensada per Thomas Friedman (1), cronista al New York Times, “és ferm en matèria de seguretat nacional, la seva manera de veure les coses és original, a la gent li agrada i és un orador esplèndid i tranquil·litzador”. Desafortunadament per un Partit demòcrata que ensopega, el primer ministre britànic no està disponible. I la ironia del destí vol que la seva aproximació a la crisi iraquiana i a la guerra contra el terrorisme li haurà fet guanyar menys amics en el país on és escollit que als Estats units.
Mentre la reelecció del Sr. Ariel Sharon enfosqueix les perspectives de pau al Pròxim Orient, l’administració Bush i la petita bandada dels seus consellers “falcons” es mantenen immutables en la seva determinació de fer la guerra. Enfrontats a l’oposició de l’opinió mundial i a les reserves de la majoria dels governs del món, el president americà ha promès, el 28 de gener, aportar proves de les seves acusacions contra Iraq. Siguin quines siguin, un conflicte només podria incrementar la inestabilitat de la regió i proporcionar corrues de voluntaris als grups terroristes. A Bagdad, la població, presa en ostatge per aquesta escalada i per la follia del seu propi règim, es pregunta pel seu futur.
El 4 de novembre de 2002, mataven a sis presumptes militants d’Al-Qaida al Iemen. El drone utilitzat s’havia dirigit des de Djibuti. Doncs, des del mes de setembre de 2002, París ja no té el monopoli de l’antic territori francès dels Afars i Issas: la principal base francesa d’ultramar ha de coexistir amb una base americana que ja compta amb més de mil GI ...
Quan s’aproximen les eleccions legislatives del 27 d’abril de 2003, es nota un arronsament del pluralisme al Iemen i una mena “d’estandardització” del model polític, que segueix la resta del món àrab. Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 van accelerar aquesta tendència. El règim, fragilitzat per les concessions que està forçat a fer al seu “soci” americà en la “lluita contra el terrorisme” i per l’austeritat econòmica ascendent, fa ús d’un autoritarisme creixent per oposar-se a una oposició islamita que durant molt de temps ha estat la seva aliada.
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
