Les veus del blues i el jazz
Per Francis Marmande *
Article traduït per Rut Jou
El blues és l’altra història dels Estats Units: “He après el jazz que simbolitzava la resistència”, deia Nat Hentoff, productor de Mingus i cronista polític, acomiadat el 1956 de la revista Downbeat perquè havia contractat una jove negra (1). Martin Scorsese acaba de dedicar set emissions a la història del blues (2). En l’episodi rodat per Wim Wenders, el públic descobreix un vocalista amb veu de contralt: Skip James. Skip James (1902–1969), guitarrista i cantant, veu aguda, rostre greu, té la serietat dels nens i de Coltrane; aquesta mirada interior estesa cap al pensament: era un dels falsets negres del Delta. La veu negra dels homes té en el cant aquesta alçada. Per què? Les veus són naturals? El que les travessa, les talla, les timbra, es torna timbrat? Com s’hi esbossa la llei, el domini, la insurrecció, el poder?
Skip James va tenir set vides, quatre de les quals eren musicals: el 1931, tenia un cert èxit. Cincinatenc de la guitarra, torna desconegut a Jackson, Mississipí. Tirant endavant més de trenta anys després, va sorprendre al Newport Jazz Festival. Skip James continua pres pel blues essent el blues sencer. Aquesta veu tan alta, tan llunyana, arrancada en cos i ànima a les cadenes derisòries de la destrucció dels africans d’Amèrica és un senyal: aquesta temptativa aclaparadora de destrucció no haurà aconseguit impedir als negres d’Amèrica d’inventar l’única novetat genial del segle xx: el blues i el jazz. Estereotip de ruta: mentre Eric Clapton i els Cream feien fortuna amb alguns dels seus títols, a la mort d’Skip James (1969), els seus darrers companys de Bentonia havien de cotitzar-se per pagar l’enterrament.
Wenders el descobreix. El que sorprèn cada vegada, el que feia que l’oblidessin, era la seva veu. La seva veu tan aèria, tan càlida i patètica, el seu rostre seriós. Els aguts, són greus. En aquests documents produïts per Scorsese, d’altres cantants tenen aquesta veu de mare o home–nen. Gairebé tots? En el blues més estricte, el més tel·lúric, el més aspre, sí: Mississippi John Hurt, Buddy Guy, tots els Johnson però sobretot Robert Johnson o Blind Willie Johnson; Reverend Gary Davis, Blind Willie Mc Tell, J. B. Lenoir, Johnny Shines, James Cotton, Muddy Waters. Tots tenen aquesta veu de falset i enfalsament de veus.
|