El pas de la Rússia antiga a la Rússia tsarista no va ser conseqüència del desenvolupament econòmic, sinó de l’expansió territorial, de l'acumulació de nous territoris i de l’aliança del règim amb els terratinents. La transició va estar marcada per un estat de guerra permanent i, més concretament, per la guerra contra els tatars. De fet, la formació de la Rússia tsarista descansava en un triple procés sociopolític:

—construcció d'un Estat autocràtic, amb la creació d'una gegantina burocràcia destinada a recaptar els ingressos necessaris;
—formació d'una classe parasitària, la noblesa, que serà el suport principal de l'autocràcia; la seva lògica: acumular quant més millor i donar quant menys millor;
—esclavitud absoluta de la pagesia.

La servitud s’acabarà cap a mitjan del segle XIX. La Rússia de la segona meitat del dinou experimenta un cert desenvolupament: construcció de la via fèrria i aparició d’empreses comercials i industrials. Molts dels primers ministres de l’època es van esforçar a introduir reformes, però ràpidament seran neutralitzades: Piotr A. Stolypin, primer ministre entre 1906 i 1911, serà assassinat pels seus adversaris del clan monàrquic; Serguei Witte, ministre d’economia i després primer ministre entre 1905 i 1906, va ser apartat del poder per haver tractat la qüestió dels impostos que esclafaven els pagesos. La crisi del règim i la seva descomposició va esdevenir irreversible: podem parlar d'una automutilació nacional, social i econòmica. El tsarisme es desplomaria definitivament en el transcurs de la Primera Guerra Mundial. És un període de crisis que va sacsejar bona part del món, però que, paradoxalment, a Rússia es va salvar amb la revolució democràtica de febrer de 1917, una experiència plena de promeses entusiastes. Tot i això, cap forma política "normal" podrà aturar la crisi que esclataria i es desenvoluparia en el transcurs d'aquell mateix any. Els problemes dramàtics heretats del tsarisme eren tan considerables que l'engranatge de la descomposició era irreversible. L'enfonsament de l'antic règim no va significar de cap manera que no se’n transmetessin les mateixes distorsions al règim que el va succeir. Aquest empelt del passat tsarista en el futur es perpetuarà, de fet, fins a la fi del sistema soviètic.


Mo. L.

“Els crims del comunisme” és el títol del número especial de la revista Historia. Noranta anys després de la presa del Palau d'Hivern i de l’experiència social d’aleshores ara resulta que tot es redueix a l’estalinisme i als gulags. Lluny d'aquesta visió unilateral, l'historiador Moshe Lewin resitua el comunisme soviètic en la història de Rússia i reflexiona sobre les lliçons que se'n poden extreure, sobre el desenvolupament i el declivi dels sistemes polítics en general i, en particular, és important per a tots aquells que encara creuen en el socialisme.

Per MOSHE LEWIN
Historiador, autor de «Siècle soviétique», Fayard/Le Monde diplomatique, París, 2003; «El siglo soviético», Crítica, Barcelona, 2007.