• 
• 
• 
• 
• votar
• enviar
• imprimir
• 5 comentaris

5/7/2009 12:26 h NOVETATS SOBRE UNA FOTO MÍTICA|QUADERN DEL DIUMENGE

Robert Capa, cas obert

LES FOTOGRAFIES DE ROBERT CAPA I GERDA TARO seran des de dimarts la gran atracció de l’estiu al MNAC. La mostra inclou totes les imatges del reportatge del qual va sorgir la més coneguda i discutida icona de la guerra civil, en un exercici de transparència que ha reobert el debat. Les últimes investigacions canvien fins i tot el lloc dels fets.

La imatge d’un milicià fulminat per una bala a Còrdova és la icona amb què el món reconeix la guerra civil espanyola,
l’acta fundacional del fotoperiodisme bèl·lic i l’èxit professional que va apuntalar el mite romàntic de
Robert Capa. Però des de l’any 1972 l’han envoltat la sospita de l’engany i els intents de salvaguardar l’honra del seu autor. Aquest debat es va jugar amb les cartes tapades fins que el setembre del 2007 el Centre Internacional de Fotografia de Nova York, que vetlla pel llegat de Capa, va presentar les exposicions ¡Això és la guerra!: Robert Capa en acció i Gerda Taro, que a partir de dimarts podran visitar- se al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

En aquesta mostra, per primera vegada es van mostrar les 40 fotografies conservades d’aquell polèmic 5 de setembre de 1936 i les revistes on van ser publicades. El ja desaparegut biògraf oficial de Capa, Richard Whelan, va oferir al catàleg que el MNAC publica ara per primera vegada en castellà i català la seva versió definitiva. Whelan, en poques paraules, reconeixia que el fotògraf havia participat en una escena fictícia fins que un tiroteig franquista la va convertir en un drama.

Heroi faldiller

Però la transparència informativa ha reobert el debat i ha facilitat nous estudis, com el presentat fa unes setmanes pel professor de la Universitat del País Basc José Manuel Susperregui, que fan que una vegada més la mort del milicià sigui un cas obert, en què hi ha en joc el mite de Capa, l’heroi faldiller, atrevit i fanfarró convertit en sant patró dels corresponsals de guerra.

Els que s’apropin a Montjuïc podran veure les imatges èpiques del milicià caigut. També les poses divertides dels mateixos voluntaris jugant a la guerra davant de l’objectiu del fotògraf, els enquadraments sospitosos que mostren dos soldats diferents caient al mateix punt i la seqüència de 40 imatges, procedents
de revistes, còpies originals i un grapat de negatius amb el qual Richard Whelan va reconstruir una seqüència plausible.

El 5 d’agost de 1936 van arribar a Barcelona dos joves fotògrafs. L’alemanya Gerda Pohorylle i l’hongarès Endre Friedmann, tots dos jueus i exiliats, havien creat un personatge, Robert Capa, per vendre millor les fotos, primer de Friedmann i després de tots dos. Ella (que aviat va començar a firmar com a Gerda Taro) va morir a Brunete al cap d’un any i ell es va fer famós gràcies a una foto que sempre el va incomodar i de la qual va donar, a contracor, almenys tres explicacions. Segons la seva amiga Hansel Mieth, Capa va explicar
d’aquesta manera el que els va passar als milicians: “Tots fèiem el tonto.

Estàvem de bon humor (...) Van baixar corrent el vessant i jo també em vaig posar a córrer. (...) de sobte tot era real”.

Però aquest relat no quadra amb la versió que el mateix Capa va donar en un programa de ràdio l’any 1947: “No eren soldats i morien a cada moment amb grans gestos, convençuts que era per la llibertat i per una bona causa”. I menys amb una altra entrevista en què va arribar a explicar que els seus milicians van carregar al crit de “¡som-hi!” fins a quatre vegades contra una metralladora enemiga, mentre ell treia la càmera des del fons de la trinxera sense mirar.

Els primers intents de demostrar que no era una obra mestra del fotoperiodisme sinó de la propaganda van incórrer en flagrants contradiccions i van perdre força davant la identificació del caigut, per part d’un historiador aficionat d’Alcoi, com a Federico Borrell, únic milicià de la columna cenatista mort a Cerro Muriano el 5 de setembre de 1936. Una identificació descartada en un documental, la Sombra del Iceberg: el milicià que hauria de deixar de tenir nom és clarament més vell del que era Brotons en aquella data.

En aquesta versió canònica, Whelan intenta compatibilitzar totes les proves per arribar a la conclusió que “no és ni la fotografia d’un home fingint que li havien disparat, ni una imatge presa durant el que normalment consideraríem el punt àlgid de la batalla”. ¿Llavors? Segons Whelan, la seqüència comença amb els milicians (entre ells el mort) brandant els seus fusells a dalt d’un turó. Després simulen situar-se en posició de disparar en diverses ocasions, s’aposten en una trinxera, hi salten a sobre, tornen sobre els seus passos i, quan un d’ells posa davant el fotògraf que espera prendre un contrapicat heroic, les bales des de les línies franquistes interrompen tràgicament l’escena. Un company va a retirar el cos i quan ho ha fet, cau abatut al mateix punt que l’anterior.

El biògraf també aporta el testimoni d’un CSI de Memphis que,malgrat el caràcter antinatural de la postura del milicià mort, argumenta que podria haver rebut un tret al costat esquerre mentre estava dret, posant. “Federico Borrell estava posant per al que pretenia ser un retrat heroic, però d’una manera totalment inesperada es va convertir en la fotografia d’un home que acabava de ser mortalment ferit”, va concloure Whelan.

Però fins i tot la versió possibilista s’acaba de topar amb una
esmena a la totalitat després de l’última aportació al debat,
a càrrec del professor de Fotografia José Manuel Susperregui. Al seu llibre Sombras de la Fotografía, publicat per la Universitat del País Basc, Susperregui aporta una localització geogràfica alternativa per a l’escena, circumstància que pot modificar-ho tot.

La identificació del camp de cereals on es van prendre les fotografies com a Cerro Muriano es va basar en proves circumstancials, i l’horitzó de les fotografies no havia pogut ser relacionat mai amb el paisatge del lloc. Les imatges de refugiats fugint que acompanyaven el reportatge quan va ser publicat a la revista Vu sí que corresponien a aquest turó pròxim a Còrdova i un article al diari madrileny La Voz certifica la presència de “dos nois joves, gairebé dos marrecs”, Capa i Taro, als combats de Cerro Muriano. Identificat el lloc, hi havia la certesa que els fotògrafs havien estat sota les bales, de la presència del batalló anarquista d’Alcoi, de la mort de Federico Borrell, l’únic caigut aquell dia...

Però la publicació de totes les fotografies al catàleg de l’exposició va oferir material perquè Susperregui sospités. En dues imatges es distingeix una línia de turons: el professor basc va enviar la fotografia a ajuntaments cordovesos i va acabar rebent resposta. De les fotografies que acompanyen el seu llibre és difícil no arribar a la conclusió que l’escena es va desenvolupar al Llano de Banda, a prop de la localitat cordovesa d’Espejo, situada a més de 50 quilòmetres de Cerro Muriano.

El problema és que a Espejo hi va haver combats setmanes abans i després que Capa hi passés, però no a les mateixes dates. La hipòtesi del professor basc és que a l’arribar a un front inactiu, Capa i Taro van organitzar a Espejo una sèrie de “simulacions i posats”, sense que xiulés cap bala ni hi morís ningú, abans d’anar a Cerro Muriano, on van arribar a temps de fotografiar els civils.

¿Per què no Taro?

De l’anàlisi de la fotografia, Susperregui arriba a la conclusió a més que va ser presa amb una Rolleiflex (amb negatius quadrats,que segons Whelan només feia servir Taro) sobre
trípode, combinant imatges successives en picat i contrapicat, un segell estilístic de Capa. La versió de la foto publicada per la revista Life sembla indicar que, a la resta de còpies, al tallar una franja del cel es va donar un format rectangular (el de la Leica de Capa) a la imatge.

De manera que, encara que Susperregui insisteixi en l’autoria de Capa, assumint que ell manejava les dues càmeres, ¿per què no podia Taro reproduir els tics de qui la va introduir en l’ofici? ¿Per què, doncs, no podria estar equivocat fins ara el lloc, el protagonista i, també, l’autor?

Tot i que no es reobri el debat, ¿quina seria la conseqüència del fet que la foto no només fos un posat que es va acabar malament, sinó una representació total i completa? “Que un fotògraf de 22 anys faci trampes ho entenc, però no ho aprovo”, protesta el professor basc. La conservadora de l’ICP Cynthia Young es mostra oberta a replantejar la ubicació a “noves interpretacions”, ja que “no tenim la seqüència completa, ni negatius, i la base factual és escassa”. Però es resisteix a descartar que a Espejo, al fluid front de Còrdova, s’hi hagués pogut produir un tiroteig com el que va postular Whelan. El responsable de Fotografia del MNAC, David Balsells, ha modificat la seva postura una vegada que ha conegut el material l’exposició del qual ha supervisat:
“El 2000 estava convençut que la foto era veritat: ara ja no sé
què dir, gairebé preferiria pensar que m’és igual”.

En l’estat actual del debat, només queden dues possibilitats. O Capa va escenificar una escena bèl·lica i uns trets inesperats van acabar amb alguns dels models o bé els va convèncer perquè es fessin el mort a l’hora de la migdiada. En els dos casos estaria justificat el silenci, el remordiment per haver-se fet un nom a partir d’un frau de més o menys importància… però també s’explicarien els anys d’intrepidesa quasi suïcida amb què va purgar la seva hipotètica culpa i, en qualsevol cas, va justificar de sobres la fama que va néixer en un terreny sec de Còrdova.

Perquè no hi ha dubte de qui retrata les cares de dolor de les víctimes de la guerra, qui va deixar imatges dels combats de Terol que anuncien Stalingrad, qui va saber veure els ulls plorosos dels brigadistes obligats a acomiadar-se d’Espanya, qui va saltar una vegada i una altra en paracaigudes sobre el camp de batalla, qui i com va saltar a la platja en la primera onada de la sagnant platja d’Omaha i qui, quan i com va saltar pels aires a Indoxina, l’última guerra de Robert Capa.