La lenta agonia

Cada dia que passa sembla més evident que la praxis democràtica va perdent vigor. Com un moribund en les seves darreres hores, els suposats executors dels principis democràtics es van aferrant a qualsevol cosa que els permeti seguir més o menys vius. Ni que sigui a principis suposadament democràtics que no van més enllà del sofisme agafat pels pèls. És el cas del derrocat president de Hondures Manuel Zelaya a qui Espanya defensa tot demanant als socis de la UE que retirin ambaixadors i no reconeguin la nova situació creada al país. Centrant-se en les formes emprades pels militars però oblidant que la reforma constitucional que Hondures es disposava a votar, sota els auspicis del règim anterior, era poc més que la proposta de ratificació d’un cop d’estat permanent que permetia al president Zelaya recuperar la més rància tradició dictatorial de la regió. La dels Duvalier, Somoza, Trujillo i companyia, revalidats votació rere votació amb mètodes poc ortodoxes similars als dels referèndums del general Franco. I oblidant que aquesta mateixa maniobra pseudodemocràtica que ara defensen és la que en el seu moment va impulsar el president Chávez i que va ser qualificada, pel cap baix, de colpista, dictatorial i antidemocràtica. Però clar, tot el que sona a militar encara desperta a casa nostra i a mig món reaccions al·lèrgiques importants. I no podem negar que sovint justificades. Però hauríem de ser prou lúcids com per adonar-nos que, tot i que fins i tot Berlusconi ho intenti, qualsevol intent de perpetuació indefinida en el poder és, per definició, pervers i antidemocràtic. Per més que, segons els defensors d’aquesta idea, permeti aplicar reformes de llarg abast. Des de quan les idees o els projectes son patrimoni d’una persona?

Aquesta degradació, que alguns denuncien ràpidament quan es produeix a uns quants milers de quilòmetres de distància, també apareix a nivells més interns i propers. De forma força menys evident i poc divulgada, però igualment nociva pels principis democràtics. Com sinó interpretar la tranquil·litat socialista davant el rebuig del Senat al sostre de despesa dels pressupostos del 2010? Si el Senat es defineix a la nostra constitució com la cambra de debat territorial i si els pressupostos de l’estat son el preàmbul necessari dels pressupostos de les nostres comunitats territorials, com es pot menystenir aquesta votació? Clar que, com que la mecànica institucional –a la que hom atribueix virtuts democràtiques tot i haver estat pactada pels grups polítics dominants i no votada pel poble– ja preveu que el Congrés tingui la darrera paraula i atribucions per passar-se per un forat el que hagi votat el Senat (mantinguem la rima), els socialistes es limiten, emparats per unes abstencions de les que algun dia potser sabrem el preu, a deixar passar el temps sense donar tractament al moribund. Intencionadament? Qui ho sap? Però no deixa de ser curiosa la coincidència temporal amb algunes decisions i sentències suposadament democràtiques i immediates, sobre el nostre futur com a comunitat autònoma.

Un futur que alguns, amb maneres formalment contundents però conceptualment febles, ja fan passar per un estatus d’independència. Parlant del proper estat de la Unió Europea. Però, qui haurà de recolzar aquesta independència? Els soldats de guàrdia de la capitania general de Barcelona? Les caixes fusionades i mantingudes pels diners del Banc d’Espanya? Els casals catalans d’arreu del món? Qui tindrà prou força per fer-ho? Si fins i tot l’exportaveu de l’expresident Aznar, fent mofa dels principis democràtics i constitucionals vigents s’atreveix a dir en públic que el que vol és “que Espanya sigui independent de Catalunya”.