Les actuacions de festivals com l’Internacional de Música Pau Casals tenen una solemnitat innegable. Tot i fer-se durant els mesos d’estiu. La liberalització de costums és cada cop més present en el nostre entorn, però els concerts de música clàssica, agradi o no, segueixen essent actes socials als que els profans solem anar tibats. I fins i tot un punt cohibits.

Com en tantes altres activitats, només la pràctica genera confiança. Una pràctica, però, que s’assoleix passant per primeres i segones experiències no sempre gratificants. Qui no s’ha sentit observat per desenes d’ulls quan, enmig d’un concert, ha aplaudit a deshora? Qui no s’ha notat massa mudada veient els vestits de les demés senyores?

Una premissa bàsica
Certament, hi ha gent que va als concerts només a escoltar la música. A aquests tant els hi fa si els altres els veuen ridículs o no. Per ells, una bona localitat és aquella que permet apreciar els matisos d’una sonata, no la que permet veure les ganyotes del concertino. Per tant, aquests espectadors buscaran la millor manera de poder gaudir de la música i, el que encara és més important, que els demés també ho puguin fer. Des del director i els músics fins a aquelles persones que assisteixen al seu primer concert.

Segurament, si un d’aquells experts pogués donar un consell a algun d’aquests neòfits, els diria que anessin al concert a escoltar la música, no a sentir-la. I que actuïn pensant en aquest fet i amb la prudència de qui entra per primer cop en un museu o una església. El demès, vindrà sol.

Que em poso?
Però, generalment, aquest consell no arriba a temps. I aquella persona a qui li han regalat dues entrades pel Liceu, el Palau de la Música o el Festival Internacional de Música Pau Casals es troba amb el seu primer dilema. Què em poso?

Com que normalment el concert no serà de gran gala, d’entrada ja no té la preocupació de si ha d’anar amb frac o amb esmoquin. Però hi ha aquell punt de compromís que, sobretot per comoditat pròpia, aconsella anar el més clàssic possible. Sense que això vulgui dir anar passat de moda. Cert que, mentre no s’atempti contra els bons costums, segurament ningú impedirà que entrem al local amb xancletes i xandall o amb vestit de nit, però cal ser conscient que això provocarà mirades i comentaris que poden molestar. Clar que, sovint aquests comentaris i mirades son els que busca determinada gent.

Menció apart mereixen els complements, sobretot les joies i en especial els braçalets que desprès, a mitja funció, comencen a sonar, molestant als veïns. Com poden molestar els ventalls sorollosos o fins i tot el perfum excessiu que distreu de la finalitat essencial. Escoltar la música.

Com em comporto
Aquesta gent que prima l’ostentació sobre l’audició sol ser la font de la majoria de conflictes. Perquè ells, tot i que la cortesia recomani arribar amb temps, com s’arriba a una cita amb el metge, solen fer el possible per ser els darrers en entrar a la sala. Buscant justament aquelles mirades que avergonyeixen a la resta dels mortals.

No contents amb això, i malgrat saber d’antuvi que les seves localitats estan al bell mig de la fila, fan aixecar als seus veïns que, prudents, havien ocupat els seus seients al primer avís. Que per això serveixen els timbres que es solen tocar. Per evitar que els músics hagin d’esperar a començar.

De tant en tant, però, els pacients espectadors que han seguit les normes es veuen recompensats. Els tocatardans s’han quedat a la porta, esperant que l’acomodador els pugui acompanyar a la primera interrupció.

Els llums s’abaixen, moment en que totes les normes diuen que convé començar a guardar silenci i seure tranquil a la butaca. Dues normes obligades en tots els llocs on el gaudi es comparteix amb altres persones i que, lamentablement, no tothom respecta.

Apareixen els primers músics i presos de l’excitació del moment, tendim a començar a aplaudir. No caigueu en aquest error. Cal començar a aplaudir, per cortesia i a tall de salutació, quan apareix el director d’orquestra. Prèviament, quan apareix el concertino (el primer violí que donarà la nota a l’orquestra) es pot aplaudir també, però cal entendre que aquests primers aplaudiments son més una salutació que un reconeixement i, per tant, no haurien de ser els atacs d’histèria col·lectiva que saluda la sortida a escena de les estrelles del rock. Cada cosa al seu temps i lloc.

Pel que fa als artistes, cantants o solistes, no hi ha problema. O surten amb el director o, quan aquest tingui l’orquestra llesta, marxarà a buscar-los. Aleshores podrem fer-los una nova salutació en forma d’aplaudiment.

Novament un consell. Tant bon punt el director es giri cap a l’orquestra, els aplaudiments haurien de cessar. Es el moment dels músics.

Queda la prova de foc. Aquell moment en que els que van a sentir la música volen demostrar que l’han escoltada. El final d’una peça. Un final que pot ser només d’un moviment i que, en aquest cas, no s’hauria d’aplaudir.

Els programes de mà solen ajudar. Indicant els moviments en lletra més petita i desplaçada cap a la dreta. En cas de dubte, seran els propis músics qui li donaran la pauta. Entre moviment i moviment, no hi ha relaxació. Els braços segueixen en posició. Només quan els vegi relaxar-se i desentendre’s momentàniament de l’instrument sabrà que ja pot aplaudir. I, en qualsevol cas, deixi que siguin els entesos –o els “sentidors” enduts per la seva vanitat– els que facin el ridícul. Aplaudir el primer no sol tenir premi.

Com tampoc en té el que aplaudeix més. No cal lluitar perquè els nostres aplaudiments siguin els més sonors i els darrers que s’apaguin. Les verdulaires no compten fins al migdia i els aplaudiments entre peces no son sinó petites mostres d’encoratjament als músics que ho estan fent bé perquè segueixin fent-ho.

Altra cosa és al final del concert. Quan ja tot el peix ha estat venut. Aleshores, el públic s’expressa lliurement i, la major part de cops, demanant un bis. Mentre l’orquestra segueixi en el seu lloc i els solistes i el director siguin els únics que han marxat, el bis és possible. Encara que els artistes es facin pregar amb sortides i entrades. Però sense abusar de la situació. Per això, tant bon punt el director i els solistes s’acosten als seus llocs, els aplaudiments haurien de cessar i els que marxaven s’haurien d’aturar. Torna a ser el moment dels músics.

Igual que quan l’orquestra comença a abandonar l’escenari amb els seus instruments. La decisió està presa i els aplaudiments difícilment la faran canviar. A no ser que es tracti d’un concert d’una formació menor o un intèrpret únic.

Menció apart mereixerien els concerts a les esglésies on, per tradició, no estava permès aplaudir. Avui, generalment, aquesta tradició s’ha trencat i els aplaudiments es toleren. Altra cosa son els “Bravo” o “Brava” que es permeten en les sales de concert. I, per descomptat, els xiulets que sovintegen en els concerts de rock.

La llei de Murphy
Hem superat el primer concert amb més o menys èxit. Però això no significa que la llei de Murphy –aquella que diu que si una cosa pot passar, passarà– s’hagi oblidat de nosaltres. En qualsevol moment, un mòbil oblidat d’apagar, un esternut o un atac de tos ens poden jugar una mala passada. A nosaltres o al veí. Es un bon moment per demostrar la classe i el “savoir faire”. Recordant sempre que la principal finalitat de l’acte és escoltar la música. La regla d’or, per tant, seria procurar evitar l’incident però, quan sigui inevitable, fer-lo el més breu i lleu possible.

Els autors, no esforçant-se en demanar perdó i allargant inútilment l’accident. No té cap sentit intentar sortir de la sala mentre lluiteu apagant el mòbil. Els patidors, no contribuint a atabalar al pobre autor amb retrets que generaran la seva disculpa.

Cal tenir present que les sales de concert estan pensades per poder captar els matisos de la música i, per tant, per captar els sorolls aliens, per subtils que siguin. Una reflexió especialment important en el cas dels atacs de tos. Seguint amb la reflexió de la mínima molèstia, és poc racional seguir a la butaca si es veu que l’atac de tos va per llarg. Millor deu segons de molèstia sortint a fora que un minut tossint. Per no parlar dels inevitables caramels que els afectats intenten desembolicar lenta però audiblement. Una acció ràpida i breu, acaba agraint-se. Tot i que la gent pensi que el tossidor es podria haver portat els caramels desembolicats de casa. Que la tos no cau del cel.

Per tant, com en els altres moments, l’important és sempre conservar la calma. Ser clàssic i formal. I pensar que no som els únics que volem escoltar la música.