LA FURA

Toio Ribas

El cantant dels “caballitos”
Una persona de les que s’adorm davant la tele comentava: “Vaig despertar-me molt adormit, vaig veure que hi havia un vídeo clip del Michael Jackson. Vaig apagar el televisor i vaig anar a dormir al llit”.

L’endemà el matí sabia que havia mort Michael Jackson. Llavors se li aclaria l’estrany efecte de noctàmbul. No ho havia somniat ni a la tele hi havia un realitzador fan del cantant americà.

–No era del meus, afegia.

Volia dir que no era un cantant que l’hagués marcat o que se’l considerés proper al seus gustos o sentiments o mites. Més aviat era un cantant de la generació de la gent que li va al darrera, dels qui podien haver-se entusiasmat quan l’impacte del cantant afroamericà va ser mundial a partir dels anys 80 i la seva fama es va estendre com un taca d’oli i els seus efectes van ressonar com una traca.
Jackson ha estat, des de que va tenir els gran èxits amb els vídeo clips i els discos –el Thriller i els que van venir després... –, un fenomen de masses universal que, d’una manera o altra, ha traspassat el món estricte de la música. Els seus ingredients i atractius bàsics eren la música, el ball i tota la parafernàlia que gastava seguint els paràmetres de l’excentricitat que es tolera –i a vegades es reclama– als artistes. I com a persona excèntrica n’ha estat una de les més rellevants.

Però, possiblement el fet més impactant es que va voler canviar al color de la pell. Ell era negre. Afroamericà. I amb els anys i la fama –i els diners– va anar acolorint la seva pell cap a tons blanquinosos, –els africans més conspicus diuen que la pell dels anomenats blancs, no és pas blanca, sinó rosada...–, lletosos o rosadets. I va operar-ne el nas per fer-se les narius més estretes i la punta més punxeguda i,... Fer aquests canvis físics és el que possibilita més discussions. Tant mal li feia el seu cos original que se’l volia canviar? Tant el molestava el color de la seva pell que volia variar-lo? No volia ser afroamericà?

Dècades anteriors, els afroamericans dels Estats Units van lluitat per la conquesta dels drets civils, per poder tenir els mateixos drets que tenien els ciutadans de pell de color rosa o blanca. I van tenir els seus líders, polítics i mediàtics –els boxejadors, els cantants de jazz, els artistes dels cinema, els esportistes,...– i cap d’ells no va voler de deixar de tenir el caràcter afroamericà. En les olimpíades de Mèxic van proclamar el Black Power i aquells anys van posar de moda una frase senzilla: back is beautiful (el negre és bonic). Crec que M. Jackson, destenyint-se el negre de la pell i, especialment, substituint-lo per colors mes clars, atrotinava l’esforç de molta gent que va lluitar, alguns fins a les ultimes conseqüències, per abolir el mot negre com a denominació pejorativa d’un grup de ciutadans –van imposar afroamericà– i per aconseguir avenços socials. El president Obama n’és una mostra palpable.

Jackson pel que es veu ho entenia al revés. I amb els canvis físics epidèrmics van aflorar-li altres situacions difícils i de risc. Al cantant i ballarí ple de vitalitat, de gestos provocadors, va seguir una figura feble, malaltissa, que s’amagava darrera d’ulleres fosques i màscares per no contaminar-se i va aparèixer un adolescent amb gustos infantils. En contrast amb la seva veu, els” caballitos” de la seva finca eren una imatge quasi patètica...