Tan bonic com era. I tan pedagògic com resultava. Perquè els nens i les nenes que jugàvem a nines, a la curta o a la llarga, quan veiem que la figura estava sempre igual, acabàvem jugant a metges o a pares i mares. I tot això que estalviàvem als nostres professors d’explicar-nos el rotllo de l’abella i el pol·len. Que això ho preguntàvem als pares només per putejar-los.Ara, els nens ja passen de tot això. Els seus jocs són molt més actuals. Com els dos nens de sis anys de la ciutat alemanya d’Oelde que jugaven a fer una central nuclear amb capses de cartró. Posant-les enganxines d’aquelles que al cole els havien repartit quan van anar a visitar la central nuclear.
Llàstima que després, cridats a berenar per les respectives mares, abandonessin les capses al mig de la vorera on les va veure el vianant que va avisar la policia que va alertar als bombers que varen trucar a l’exèrcit que va acordonar la zona i no va deixar passar aquells dos nens que, acabat el pa amb xocolata, pretenien seguir amb els seus jocs.
El que deia. Amb les nines es jugava més tranquil. I amagat.
AL DIA
