Guardeu-vos aquesta data: Dilluns 26, 19:30 de la tarda. És quan us presentarem un personatge que, a priori, sembla no necessitar presentació, però que es va dedicar a l’estudi de la càbala i la lògica i que podreu descobrir a través dels ulls d’un dibuixant que coneix els secrets de la perspectiva, i un medievalista especialitzat en la noblesa de la Baixa Edat Mitjana. No, no ens hem tornat bojos ni això és una recreació de “El codi Da Vinci”, el que passa és que farem un acte de presentació de Ramon Llull. La controvèrsia jueva, amb la presència del seu autor, Eduard Torrents, i el seu prologuista, Alejandro Martínez Giralt.

El lloc, doncs, no serà un sinistre Museu del Louvre, sinó la lluminosa llibreria Bertrand (Rambla Catalunya, 37, de Barcelona). Amb ells hi haurà l’Helena Muzàs, la nostra editora de català, per a que pogueu adreçar-los totes les preguntes que segur que teniu sobre aquest àlbum fascinant. No ens fallareu, oi?

La beca Carnet Jove arriba a la seva tercera convocatòria i ja hi ha un guanyador per a la primera fase. Aquest certamen, en el que en ocasions anteriors s’han premiat dues obres tan estimables como el Zombiosis, del tàndem Bayarri i Llassans, o el Fills dels ’80. La Generació Bombolla, de l’Aleix Saló, té dues rondes ben diferenciades.

En aquesta primera, el jurat ha decidit triar quatre finalistes i un guanyador, que és qui rebrà  la primera part del premi, consistent en onze col·laboracions en forma de tira còmica a la revista El Jueves i onze més a la revista Medicampus, més quatre mil euros de premi. Enguany el guardonat ha estat Daniel Deamo, amb la seva tira Walter&Beep.

Daniel Deamo, de 28 anys i de Barcelona.

Però l’emoció no ha acabat encara: estem entrant a la segona ronda del concurs, en la que tant Daniel com la resta de finalistes poden optar a que Glénat editi el seu llibre i a endur-se un premi de 3000 € com a bestreta. El dia 20 les seves obres i els respectius plans de treball seran examinats i només un d’ells aconseguirà la somiada publicació. Podeu fer les vostres apostes després de veure alguns exemples de les tires de cada un…

Joan Cornellà, de 28 anys i de Barcelona.

Juan Hernández, de 23 anys i de Barcelona.

Wahab Zeghlache, de 25 anys i de Barcelona.

Maira Serra, de 27 anys i de Manlleu.

Del 19 al 22 d’octubre, se celebra la 25ena Mostra de còmic a Cornellà. Unes noces de plata a les que hi esteu tots convidats. Glénat hi participa com a entitat col·laboradora oficial.

Quan unes jornades arriben a la seva vint-i-cinquena edició és segur que podem parlar ja d’un fort arrelament i d’un caràcter propi, i la vila de Cornellà ha sabut consolidar les seves durant ja un quart de segle. Per això, en aquesta edició el programa serà molt especial i commemorarà aquest aniversari tan sonat.

Entre les activitats de les que podreu gaudir si visiteu la ciutat (hi ha actes i activitats en molts llocs diferents), hi podeu trobar les exposicions El Jabato i la censura, Còmic made in Cornellà, Racó de l’Ivà i Visions de futur. Les activitats, com sempre, no es centraran només a rememorar els grans moments del passat comicaire, sinó que, fidelment al propòsit de la mostra, intentaran apuntar cap al futur del nové art.

Podeu consultar el programa sencer de la Mostra clicant aquí.

Uns mesos enrere, quan vam entrevistar l’Aleix Saló, el qualificàvem de “noi de la bombolla” en referència al títol del seu àlbum, Fills dels 80. La Generació Bombolla. Però ara la bombolla ja ha esclatat i ens trobem l’Aleix per tot arreu! Una de les seves vinyetes, referent al referèndum sobre l’autodeterminació que es va fer a Arenys, es va convertir en tot un èxit “feisbuqueru”, el seu blog acumula els comentaris i els mitjans l’adoren. I a sobre, ara podem llegir-lo mentre ens prenem unes copetes! 

Fins al dia 3 de novembre, si campeu pel Raval de Barcelona, podeu conèixer la particular visió de l’Aleix sobre la vida de la ciutat tot acostant-vos al bar La Penúltima (Riera Alta, 40) on podreu prendre l’ídem mentre feu una ullada a CervezaBierAmigo, l’exposició que retrata la vida nocturna del Cap i Casal. Una exposició que, a més, recull moltes de les vinyetes originals de Fills dels 80. La Generació Bombolla. I com que aquest noi no para, la tele no ha passat per alt el seu talent i ja li ha dedicat una peça dins del programa cultural Ànima, del Canal 33, així com una col·lecció de mencions en premsa que farien tenyir d’enveja a la Paris Hilton, i que podeu trobar, degudament indexades, a l’imprescindible blog de l’Aleix.

Com si a la bonica ciutat modernista de Reus li faltessin atractius, aquest cap de setmana (10 i 11 d’octubre) en podreu descobrir un d’addicional, perquè la capital del Baix Camp acull aquest cap de setmana les Segones Jornades de Manga i Cultura Japonesa, jornades que aviat es convertiran en l’atractiu més conegut de la vila, per sobre d’Agustina d’Aragó, el general Prim, Antoni Gaudí i Andreu Buenafuente plegats! Si voleu passar a la història, teniu una cita amb l’Associació Juvenil Irasshai durant aquest cap de setmana (i si no voleu passar a la història, però ho voleu passar molt bé, també).

El lloc de la trobada serà el recinte La Palma, al bell mig de Reus, i hi podeu accedir molt fàcilment des de l’estació de tren. I així tindreu força temps per a participar al karaoke, impressionantment ben assortit, al cosplay, als tallers de dibuix i soft combat o qualsevol de les moltes altres activitats que hi tindran lloc. Nosaltres apostem pel concert d’un grup anomenat Aborto de Napolitana.

Si necessiteu més informació la podeu trobar al blog de l’Associació Juvenil Irasshai.

Glénat: Qui ets i d’on sorgeix la idea de fer un còmic sobre Ramon Llull?

Eduard Torrents: De professió sóc enginyer, però sempre he dibuixat. Quan vaig començar aquesta història, jo treballava a jornada completa i li dedicava les meves tardes. Aleshores, vaig plegar en unes condicions prou bones i vaig decidir tirar-me de cap al projecte. I ho vaig notar molt. Poder-li dedicar tota l’atenció a un projecte et permet adquirir més desimboltura a l’hora de dibuixar, tenir més concentració, no patir tant en general perquè tens més marge de corregir errors… i es nota. Al menys, jo sí que ho noto, hehe.

G: Però per què la figura de Ramon Llull? A casa nostra el nom és molt conegut, però tret del poc que en recordem de l’escola, no se’l coneix…

E.T.: Això precisament el feia per a mi molt més interessant i molt més complex. M’agradava la dificultat que comportava acostar-lo a la cultura popular. I Llull va viure en un context històric molt interessant, que em venia de gust reflectir. Parlem del moment de la veritable fundació del cristianisme, amb tots els debats que això va generar. Parlem de l’expansió catalana a la Mediterrània. I tot plegat, amb una història que es prestava perfectament a ser tractada gairebé com una novel·la negra, i amb un personatge amb moltíssimes dimensions i contradiccions.

G: Però no et feia por, en un projecte d’aquestes característiques, que el rigor històric et constrenyís?

E.T. En realitat, he inventat menys coses de les que a primera vista podria pensar-se. I bastant del que he inventat té la seva lògica amb el que després serà la vida de Ramon Llull, i que, qui sap, potser algun dia veurem en una segona o fins i tot una tercera part. Però la documentació t’ajuda a fer bé la feina, a refermar el guió i sobretot a ambientar.

G: De fet, és impressionant la recreació històrica que has fet…

E.T.: Ni us ho imagineu! Ara, m’ho he passat molt bé! Però hi ha molts edificis que ni tan sols existien, i que en la meva ment –o sobre el paper- he hagut de reconstruir. Detalls com les vaixelles que es veuen a la pàgina 13 són contemporanis de l’època, tot i que m’he permès algunes llicències geogràfiques. Però com a dibuixant, i com a guionista, em va molt, molt millor imaginar tot l’espai on es mouen els meus personatges, perquè així després puc triar el millor pla per a explicar la història. És un procés similar al d’un director de cinema. Sé que hi ha dibuixants que fan amb menys, però jo em trobo molt còmode amb aquest sistema. Sembla molt artístic, però en realitat és un mètode molt racional, i com que sóc enginyer, estic molt acostumat a barallar-me amb perspectives.

G: Fins i tot la paleta de colors sembla medieval…

E.T. Sí. En un principi, quan no podia dedicar tantes hores al projecte, vam parlar de que me’l colorís un colorista, però francament les proves que vaig veure no es corresponien amb el que tenia al cap. Així que, quan finalment m’hi vaig posar en cos i ànima, vaig triar una paleta de blaus i marrons terrosos, no gens lluenta.

G: Al color, també hi has aplicat la tecnologia? L’efecte és molt càlid, molt de l’escola francesa…

E.T. Sí, també l’he feta servir, tot i que combinada amb aquarel·la de tota la vida, que faig servir per a assolir el to càlid en les ombres i després matitzo o corregeixo amb el Photoshop… Al meu blog (http://edutorrents.wordpress.com/2009/09/01/portada-pas-a-pas) explico, per exemple, com ho vaig fer en la portada. La tecnologia i l’art no competeixen, sinó que es complementen.

No deixeu de visitar el blog de l’Eduard http://edutorrents.wordpress.com

Reproduïm el divertidíssim discurs que l’artista Max, model físic del dolent de Los Repartidores de Cerveza (Glénat), va oferir a la presentació d’aquesta obra de Pau a Palma de Mallorca: 

Ehem … Senyores, senyors… bon vespre! 

Segurament que no deu ser avui la primera vegada que un personatge de còmic presenta en públic el llibre del qual n’és el protagonista. I menys avui en dia, amb la quantitat de còmic autobiogràfic que es produeix actualment pel món. 

Però estic raonablement segur que avui deu ser la primera ocasió en què el “dolent” de la història diu unes paraules en la presentació del llibre on surt. 

Per tant, senyores i senyors, estem fent Història!  

Per tant, també, estic força nerviós. He de confessar que no tinc cap experiència prèvia en això. És la primera vegada que sóc el dolent d’un còmic i no sé massa bé com sortir-me’n. 

Això, ser el dolent de l’història, ha estat, creieu-me, una prova molt dura per a una persona com jo, educada en els valors cristians més ferms. Una prova que no estic gens segur d’haver pogut superar. Diuen els psicoanalistes que tots tenim un costat fosc, un Mr. Hyde ocult, disposat a les més grans depravacions. D’això en podriem deduir que, a la inversa i en justa simetria, fins i tot els pitjors criminals han de tenir un costat lluminós. Aquest còmic, amics, m’ha posat davant la qüestió, i ara tot el meu món trontolla. 

I si la meva vida real (o la que jo prenia fins ara per real, i en la qual tinc per norma la més estricta observança dels manaments divins i les lleis democràtiques i constitucionals) no fos més que la projecció invertida i lluminosa d’una altra vida més real, més bruta i caòtica, una vida dedicada a la conducció temerària i al crim? I si jo, Max Capdevila, no som sinó una ombra, l’ombra imaginària i bondadosa d’aquesta bèstia anomenada Massi Capo di Vila? 

Estic molt angoixat, ja no sé qui som. I tan sols em vénen al cap preguntes i més preguntes: Per què, Pau…? Per què jo…? Per què m’has triat a mi i no a en Rafa, a en Tomeu, en Pere o, millor encara, en Florentino…? 

Li he donat voltes i més voltes. He aprofitat aquesta setmana en què tota Mallorca anava atrafegada amb La Nit de l’Art per passar uns dies retirat a Randa en absoluta soledat, allà mateix on en Ramon Llull escoltava el cant armoniós de les esferes celestes i el grall dels corbs. I és allà on un dels 13.000 llamps caiguts aquella nit damunt s’illa, m’ha tocat, il.luminant-me amb una claredat esfereïdora. La resposta a les meves preguntes s’ha alçat, lluminosa i terrible, en mig de la tempesta: Aquí, senyors, hi ha un tema d’enveja.  

En Pau, amics, és hora de dir-ho ben alt i ben clar, m’enveja amb tota la seva ànima!! 

No, no … no és això que esteu pensant, no és enveja professional! No és el meu reconegut talent allò que en Pau enveja, no. La seva obsessió és molt pitjor, més profunda, malaltissa i perversa. Allò que en Pau realment enveja és la meva llarga cabellera, la bellesa fosca i lluenta dels meus rínxols naturals. Simplement, no pot suportar-ho. Mireu-lo, mireu-lo a ell un moment i ho entendreu. O aneu a les darreres pàgines del còmic i mireu què ha fet amb mi, i ho veureu clar. Us en calen més proves?   

En Pau, amics, és un presumit i el dimoni de l’enveja ha corromput la seva ànima renegrint-la fins al punt de dur-lo a dibuixar aquest deliri dels Repartidors, aquest còmic poca-solta i absurd, sense cap gràcia ni una i, per cert, mal documentat (Tothom sap que a Xexènia no hi ha hagut mai vaques!!) 

Però Pau, vull dir aquí i ara, davant de tothom, que no t’odio ni et guardo cap rencor. No ets responsable dels teus actes, estas trastornat. Has estat posseït pel dimoni i estàs tudant el teu enorme talent fent tebeos patétics com aquests. Necessites ajuda. 

Per això m’agradaria convidar-te a venir al “Culto” qualsevol dia. La congregació t’acollirà com a un germà, no farem preguntes ni et jutjarem, escoltarem els teus problemes i compartirem el teu sofriment, llegirem passatjes emocionants de les Sagrades Escriptures i cantarem junts himnes alliberadors. I el Pastor, potser, et podrà guiar cap a l’única i veritable Llum. Vine quan vulguis, et rebrem amb els braços i els cors oberts. 

Això sí, Pau, ni que sigui per una vegada, t’hauries de posar corbata.

Max

Molts de vosaltres celebrareu aquesta notícia, ja que en diverses ocasions s’havia demanat aquest canvi al fòrum de la nostra web. I és que Cinturó Negre, les aventures de la judoca més famosa del manga, canvia la seva periodicitat. A partir d’aquest mes d’octubre passa a ser mensual, és a dir, que aquest mes surt a la venda el volum 4, a novembre el 5è i així successivament fins a completar la sèrie de 29 toms.

Del mateix autor que les exitoses Monster i 20th Century Boys, entre d’altres, Cinturó Negre, o Yawara! en el seu títol original, presenta les peripècies de la Ginger Inokuma, una noia totalment normal que anhela enamorar-se perdudament, però que en realitat és una geni del judo que ha rebut l’entrenament del seu avi, el mestre Jigorô, el qual vol que la seva néta aconsegueixi la medalla d’or olímpica i el Premi d’Honor del Poble japonès. L’edició que Glénat publica inclou, en cada volum, un glossari de termes de judo, realitzat amb la col·laboració d’El blog del judo.

Edicions Glénat us ofereix en exclusiva l’oportunitat de descarregar-vos gratuïtament els fons de pantalla del còmic Ramon Llull. La controvèrsia jueva d’Eduard Torrents. Hem fet una acurada selecció d’algunes de les millors imatges del còmic que ha donat com a resultat sis models diferents. La descàrrega és molt senzilla i s’efectua des d’aquí mateix.

Ramon Llull. La controvèrsia jueva explica el procés pel qual Ramon Llull, un noble cavaller mallorquí, abandona l’acomodada vida que duia fins al moment i s’inicia en el món de la mística i el pensament, canvi que l’hauria de portar a convertir-se en una figura cabdal de la cultura medieval europea. Basant-se en el Vita Coetania del propi Llull,  l’obra enllaça els fets autobiogràfics amb una trama de misteri que enganxa des del principi. Ramon Llull. La controvèrsia jueva es pot trobar a les llibreries des de finals del passat mes d’agost.

1024×768
1280×800
1280×1204

1024×768
1280×800
1280×1204

1024×768
1280×800
1280×1204

1024×768
1280×800
1280×1204

1024×768
1280×800
1280×1204

1024×768
1280×800
1280×1204

A continuació reproduim un text, publicat ahir al diari Avui, de la nostra traductora Verònica Calafell, amiga personal de l’autor i traductora de Shin Chan:

ADÉU A YOSHITO USUI, EL PARE DEL SHIN CHAN

Aquesta setmana ens ha deixat un mestre de l’humor. Vivia a l’altra banda del món, al Japó, en una petita ciutat dormitori al nord de Tòquio, Kasukabe, que cap de nosaltres no sabria situar al mapa si no fos perquè ell la va fer famosa a través dels seus personatges.

En Yoshito Usui era un home discret, de poques paraules, que fugia de la fama i les fotografies i s’entestava a dur una vida anònima malgrat haver creat un dels fenòmens socials més destacables dels anys noranta al Japó. No volia que el maregessin gaire. Preferia la muntanya que les festes de l’elit editorial de Tòquio i s’estimava més quedar-se tranquil·lament a casa, amb la seva dona i dues filles, que fer grans viatges.

També era un home observador, un caçador d’històries pròpies i alienes en les quals s’inspirava per crear les aventures i desventures del seu personatge. El Shin chan, sí, el del “culet, culet”, la “trooompa” i la “Misae del cul gros”. Aquell que sempre té 5 anys i és desvergonyit, irreverent i alhora adorable.

En Yoshito Usui va crear el Shin chan l’any 1990 en forma de manga. El van seguir l’animació, les pel·lícules, els videojocs i el marxandatge. Tot això només ho supervisava, mentre continuava creant guions, introduint personatges nous i dibuixant sense parar: tenia entregues cada setmana. El Shin chan va creuar fronteres: va arribar a Taiwan, a Corea… I onze anys més tard, l’any 2001, aterrava a Catalunya. Avui les seves bromes formen part del nostre bagatge, tots el coneixem i a uns els agrada més que a altres. No ha passat desapercebut, en poques paraules.

Al seu creador, en canvi, li agradava passar desapercebut. Però avui no és el dia, Yoshito, avui et volem retre un homenatge. Perquè sense saber-ho, i segurament sense pretendre-ho, vas construir un pont entre la terra japonesa i la catalana: el pont del humor i de les rialles. Gràcies. Com diria el teu Shin chan… Ei, que et trobarem a faltar!

Us recomanem també que feu una ullada a l’homenatge que en Marc Bernabé, parella sentimental i professional de la Verònica, està retent en el seu blog http://www.mangaland.es