MUSEU MOLÍ PAPERER DE CAPELLADES

El Museu Molí Paperer de Capellades està situat a l’antic molí del segles XVIII-XIX anomenat Molí de la Vila, al costat de la Bassa. Capellades fou durant els segles XVIII i XIX un dels més importants centres paperers del país i va arribar a assolir renom internacional pel seu paper de barba d’alta qualitat.

A les sales d’exposició permanent del Museu es recull la història del paper des dels seus orígens fins al processos actuals de fabricació. Al soterrani del molí, on encara avui es continua elaborant paper fet a mà, el visitant pot conèixer detalladament tot el procés artesanal del paper, amb eines i maquinària originals.

LA BASSA

És un dels punts d’aforament natural de l’important aqüífer d’aigües subterrànies que hi ha a cavall de les comarques de l’Anoia i l’Alt Penedès. Des de l’edat mitjana, aquestes aigües han estat emprades per molins fariners, bataners i paperers. Destaca especialment la utilització per a la tradicional manufactura paperera que, mitjançant una acurada canalització, aprofitava aquestes aigües per al procés productiu dels Molins de la Costa, dels quals el Molí de la Vila n’és el primer pel seu emplaçament.  

ABRIC ROMANÍ-PARC PREHISTÒRIC DE CAPELLADES

L’Abric Romaní és un jaciment arqueològic del paleolític mitjà que des de l’any 1983 és en procés d’excavació sota la direcció del Dr. Eudald Carbonell, catedràtic de prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica. Els treballs d’excavació del jaciment que s’estan portant a terme, pioners dins el  camp de la ciència arqueològica, han permès situar l’Abric Romaní com el registre més important i clau per conèixer com vivien els nostres avantpassats prehistòrics neandertals entre 79.000 i 40.000 anys abans dels present.

Tot el conjunt de dades i objectes recuperats en l’excavació constitueixen actualment  la base  del coneixement científic europeu de què es disposa sobre aquests grups antropològics que comparteixen línies evolutives comunes amb l’home actual. Així, gràcies a les descobertes que s’estan efectuant al jaciment és possible reconstruir paleoetnogràficament el modus vivendi d’aquestes comunitats caçadores recol·lectores i documentar aspectes fins ara totalment  desconeguts que permeten caracteritzar molt aprofundidament l’espècie neandertal, així com les diverses interaccions d’aquesta amb el medi natural en què va viure.

Per primera vegada s’ha pogut determinar acuradament en els grups neandertals les estratègies d’ocupació, l’estructuració de l’hàbitat, les estratègies de subsistència,  la tecnologia del foc i dels instruments...I tot fruit de la recerca científicament cabdal que s’està duent a terme  al jaciment, que ha fet, a més, que s’hagin recuperat vestigis realment importants per la seva excepcionalitat.

Entre aquests destaquen una vintena objectes de fusta –la col·lecció més gran del món amb aquestes cronologies tan antigues­–, prop de dues-centes llars de foc que han permès determinar la importància i el domini  d’aquest element i un lot realment espectacular d’estris realitzats en pedra i ós que palesen uns sistemes de producció tècnica realment avançats dins la tecnologia  dels grups humans del plistocè superior.

Localització

Geològicament, l’Abric Romaní és una balma que s’obre dins el que es coneix com a Cinglera del Capelló. Aquesta cinglera és un massís travertínic d’un km de llargada i d’uns 50 metres de potència mitjana  format per l’acció d’aigües carbonatades que fossilitzaren colònies vegetals. Al llarg d’aquest massís la caiguda d’aigua va formar també un conjunt considerable de balmes, cornises o capellons, sota els quals varen establir els seus hàbitats nombrosos grups humans prehistòrics. D’entre totes aquestes ocupacions, destaca per la seva gran importància el jaciment paleolític de l’Abric Romaní.

Història de la recerca

El jaciment arqueològic de l’Abric Romaní  fou descobert  el dia 9 d’agost de l’any 1909 per un industrial paperer capelladí, Amador Romaní i Guerra, qui, primer amb el suport i la direcció científica de l’Institut d’Estudis Catalans i després pel seu propi compte, va desenvolupar una sèrie de campanyes d’excavació que constitueixen la primera fase d’intervenció al jaciment. Aquests primers treballs van permetre emmarcar el registre arqueològic dins el context de les cronocultures prehistòriques del país, essent aleshores  el testimoni  més antic del poblament de Catalunya.  

Després d’intervencions efectuades pel Dr. Eduard Ripoll des del Museu Arqueològic de Barcelona a finals dels anys cinquanta i inicis dels seixanta i d’altres més puntuals posteriors,  l’any 1983 es reprèn l’excavació del jaciment, recerca que  es  continua  desenvolupant  actualment amb les tècniques més avançades de l’arqueologia prehistòrica, i amb la direcció del Dr. Eudald Carbonell, cap de l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili.

La recerca arqueològica actual: un registre excepcional

Aquest procés d’investigació actual ha posat de manifest l’existència d’una seqüència estratigràfica de prop de 20 m de potència que és el resultat de diferents processos i ambients sedimentaris, però en la qual un factor estructural i jerarquitzant ve donat per la construcció de formacions travertíniques producte de la deposició de carbonat càlcic contingut per l’aigua. Les datacions efectuades per mitjà del mètode de l’urani-tori situen aquest registre estratigràfic entre  40.000 i  79.000 anys abans del present. Dins aquesta seqüència fins al moment s’han constatat 27 nivells arqueològics, catorze dels quals han estat excavats al llarg de les diferents fases d’excavació. Aquests nivells d’ocupació antròpica cronoculturalment pertanyen al paleolític mitjà –Homo neanderthalensis–, excepte el primer nivell que presenta un registre del paleolític superior -Homo sapiens sapiens.

Els treballs de recerca que es porten a terme actualment han permès posar de manifest la complexitat dels comportaments culturals i econòmics dels grups neandertals que ocuparen aquesta balma: eren grups de caçadors recol·lectors que hi establien els seus campaments, una vegades com a ocupació de molt curta durada (bivacs i parades de cacera), d’altres com a campament base des del qual s’organitzarien les bandes d’explotació de l’entorn. Les restes faunístiques recuperades i que provenen de l’activitat cinegètica d’aquests grups permeten constatar una major presència dels herbívors sobre els carnívors. Les espècies mes representades són el cavall i el cérvol, seguides dels gran bòvids, la cabra, el senglar, el rinoceront. Quant a les parts anatòmiques identificades, el seu estudi ha permès documentar diferents patrons d’aportació a l’hàbitat  per a cadascuna d’aquestes espècies, així com també diversos models esquarterament dels ossos per tal d’explotar al màxim el seu potencial alimentari.

L’excavació del diversos nivells també ha permès copsar l’existència d’una important tecnologia del foc i el seu paper dins les estratègies ocupacionals. Així, en els diversos nivells s’han excavat ja prop de dos-cents fogars de diferent estructura i funcionalitat, que s’integren dins d’uns patrons d’organització de l’espai desenvolupats per aquests grups neandertals. 

Les tasques domèstiques s’organitzaven en torn a aquestes llars de foc i al seu voltant s’ha recuperat un important conjunt d’eines elaborades i utilitzades per aquests grups: instruments de pedra elaborats amb sílex, quars i calcària, la seqüència d’elaboració o cadena operativa de producció dels quals ha pogut ser documentada, en alguns nivells, des de l’inici de l’explotació del nòdul fins a la configuració final dels estris. Altres nivells mostren, però, una clara fragmentació d’aquests processos operatius de producció, la qual cosa està estretament lligada al caràcter o estratègia ocupacional de la balma.

També han estat recuperades eines fetes sobre os i, de forma especialment destacable per la seva excepcionalitat, instruments realitzats amb fusta d’una antiguitat de 50.000 anys. La singularitat del dipòsit sedimentari de l’Abric Romaní ha afavorit que aquest sigui un dels pocs jaciments del món que conservin la fusta de cronologies tan antigues. Dels objectes de fusta recuperats en destaquen un tronc d’arbre de tres metres de llarg aportat intencionadament a l’hàbitat i situat al costat d’un fogar, un trespeus i diversos instruments treballats com són estaques apuntades, petits punxons i safates.

La importància de tot aquest registre arqueològic de l’Abric Romaní ha fet que en l’actualitat sigui un dels principals jaciments arqueològics europeus del paleolític mitjà, i que els resultats de la recerca d’alt nivell científic que s’hi porta a terme esdevinguin claus per caracteritzar i entendre com vivien els grups neandertals que poblaren Europa ara fa entre 80.000 i 40.000 anys.

EL PARC PREHISTÒRIC DE CAPELLADES

El Parc Prehistòric de Capellades neix amb els objectius de protegir el patrimoni natural i arqueològic del municipi, posicionar Capellades com a punt de referència en la recerca arqueològica paleolítica i com a centre de divulgació del coneixement de la prehistòria del país, i consolidar el municipi com a destí turisticocultural. El pla director del Parc articula una sèrie de fases de realització que van des de la recuperació mediambiental del conjunt natural, la creació d’un itinerari visitable i  la creació d’un centre d’interpretació, fins a la creació final d’un museu monogràfic que recollirà les importants troballes efectuades a l’Abric Romaní.

REC DEL CORRONAIRE

Conducció que feia arribar l’aigua de la surgència de la Bassa fins als Molins de la Costa, conjunt de setze molins paperers situats entre l’interior de la vila i el riu Anoia la producció dels quals als segles XVIII i XIX va convertir l’àrea de Capellades en un dels principals punts paperers del país, amb renom internacional pel seu paper de barba d’alta qualitat.

MOLÍ PAPERER MUNNÉ

Antic molí Cal Farreres edificat a mitjan segle XVIII. A mig camí entre la producció artesana del segle XIX i l'automatització actual, la fabricació de paper va conèixer una època de mecanització semicontínua en la qual coexistien antics sistemes amb noves màquines, en un procés gradual que va abastar des de mitjan segle XIX fins a la dècada dels seixanta del segle XX. Aquest període queda perfectament reflectit al Molí Paperer Munné. En els darrers anys s’ha restaurat l’edifici i se n’han recuperat els usos tradicionals d’habitatge i centre de producció per fabricar paper de fil.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA

Edificació religiosa del segle XIX l'origen de la qual es remunta al segle X amb l'existència d'un temple romànic. En l'actualitat, però, no resta cap testimoni d'aquesta primera edificació, ja que durant els segles posteriors el poble de Capellades hi va portar a terme noves construccions i ampliacions. L'edifici actual, d'estil neoclàssic i d'unes dimensions considerables, té una planta de creu llatina i està coronat amb un destacat cimbori circular i un campanar de torre. Per les seves grans dimensions, se l’ha anomenada la catedral de l’Anoia. Al seu interior hi ha obres de pintors i escultors locals, així com també del deixeble gaudinià Josep Maria Jujol.

ESGLÉSIA DEL PILAR

Capella de culte dedicat a la Mare de Déu del Pilar, que en presideix l’altar major juntament amb les imatges de Sant Joan i Santa Victòria. Va ser erigida l’any 1801 per la família Serra, importants fabricants de paper de la vila, el paper de la qual, de gran qualitat, va ser emprat per destacats artistes com, per exemple, Francisco de Goya o Ramon Casas.

CASA BAS

Edificació senyorial de finals del segle XVII que pren el nom d’una de les primeres famílies propietàries de l’immoble. Els baixos d’aquesta construcció feien funcions de muralla de la vila i la seva estructura arquitectònica incorpora una singular volta que en constituïa una de les d’entrades tancades amb portal. Sobre aquesta volta està edificat l’espai corresponent a la sala tradicional i característica d’aquests tipus de cases pairals. Casa Bas acull la sala d’exposicions municipal Les Voltes de Casa Bas i serà la seu, en un futur proper, de la Fundació Ràfols-Casamada/Maria Girona.

FONT DE LA REINA-CAPELLA DE SANTA BÀRBARA

El veïnat de la Font de la Reina constituïa un lloc estratègic de pas en el camí ral en el sector que unia la vila d’Igualada amb la de Piera, fet que explicaria l’existència de nombrosos hostals. Al costat d’un dels portals adovellats d’un d’aquests establiments adreçats als viatgers –Can Carol, datat en el segles XVI-XVII–  hi ha una font neoclàssica esculpida en forma de bust femení, de la qual brollaven dos raigs d’aigua dels seus pits. Hom creu que fou esculpida en memòria de la reina Peronella d’Aragó, muller de Ramon Berenguer IV, que el 1151, traslladant-se a la ciutat comtal,  va passar pel lloc, que ha conservat en el seu topònim el fet històric. Un altre hostal situat en aquest veïnat va ser l’Antic Can Bernat, datable en el segle XVII, que conserva un portal adovellat amb un escut.

Des de mitjans del segle XVIII la Reial Junta de Comerç de Barcelona establí en aquest punt del camí ral d’Aragó un control de verificació obligatori per a tots els paperers del Principat que servien els organismes oficials. La Font de la Reina es convertí en un enclau de constant moviment de carros que transportaven paper català cap a la península, en especial cap a Madrid, tal com ho recull el Baró de Maldà a la darreria del segle XVIII.

A la Font de la Reina hi ha la capella de Santa Bàrbara, d’una nau amb coberta a dues vessants i sostre pla. Presenta un portal allindat i un petit campanar d’espadanya. La primera construcció dataria al menys del segle XII com a sufragània de la Pobla de Claramunt. L’actual edifici podria datar-se al segle XVII, època en què es portaren a terme alguns enterraments en el fossar existent al costat de la capella. L’any 1718 va ser incorporada a la parròquia de Capellades. Tancada al culte l’any 1919 pel seu estat d’abandonament, fou reoberta el 1925 després de la restauració costejada pels marquesos de La Pobla de Claramunt. Després de la profanació patida a la guerra civil va estar tancada entre 1969 i 1987; un any després es va iniciar el procés de restauració a càrrec dels Amics de la Capella de Santa Bàrbara. El primer diumenge de desembre té lloc una sèrie d’actes de celebració de la festivitat.

CASA DE LA VILA

L’edifici de l’Ajuntament de Capellades va ser edificat l’any 1905 en un terreny cedit per Ramon Godó Lallana  ―hereu del periòdic La Vanguardia, diputat pel districte d’Igualada (1898-1905) i primer comte de Godó.― Constitueix un exemple d’edificació eclèctica que combina la tendència neoclàssica amb el naixement del gust per l’ornamentació del modernisme. A cavall entre dos corrents artístics, utilitza la simetria i l’ús d’elements de tradició clàssica amb un marcat caràcter de tendència decorativa. És un edifici de dos plantes amb tres obertures d’arc de mig punt a cadascuna d’elles. Les de la planta baixa formen un porxo que precedeix la porta l’entrada. Les obertures superiors, emmarcades per sis columnes de capitell compost i decoració de fulles d’acant a la part baixa del fust, obren l’edifici a una balconada de balustres que reposa sobre dues grans mènsules amb decoració geomètrica i vegetal. Una cornisa sostinguda per mènsules decorades amb elements vegetals corona l’edifici.