Una nova eclesiologia

Jesús ens ensenya que en la comunitat cristiana no ha d’haver «reis i súbdits», ni «cabdills»; que no hem de dir a ningú mestre, ja que només un és el nostre Mestre, ni hem de dir a ningú «pare» perquè un només és el nostre.Pare que està en el cel, i tots nosaltres som germans (Mt23,). Això implica que desaparegui la jerarquització de l’església i doni lloc a relacions en què l’autoritat sigui concebuda única i realment com a servei (Mc.10). Una església en plena participació de les dones tant en la celebració litúrgica com en les diferents instàncies de reflexió i decisió. Una església democràtica implica que els bisbes siguin electes pels fidels de la seva diòcesi, i que a més tinguin aquest títol únicament mentre estiguin en el càrrec. Implica que desaparegui el pontificat tal com el coneixem, i sigui substituït per una representació proporcional dels diferents països, de manera que es constitueixi un grup col.legiat, que sigui símbol de la unitat de l’Església, i no autoritat «infalible» amb poders per excloure i castigar.

Una nova moral

Volem una església capaç de respectar els drets de les dones, incloent el de la salut sexual i reproductiva. Una església que escolti i respecti, en lloc d’estigmatitzar les persones amb diverses preferències sexuals.Una església que denunciï com pecat mortal les estructures d’opressió que produeixen misèria, fam i mort en el món sencer. Que de manera real i radical es posi al costat dels pobres. Que sigui capaç de excomunicar els responsables de la mort de milions d’éssers humans. Una Església austera, senzilla, solidària, que sigui ella mateixa model de vida per a la societat. Que renunciï als luxes, les bombolles, la riquesa.Una nova teologia Volem una Església capaç de propiciar el pensament teològic d’avançada. Una Església que no tanqui les portes al buf de l’Esperit i a la diversitat. Que obri les portes sobretot a les noves Teologies sortits del cor dels pobles que pateixen. Que aculli amb alegria les Teologies sortides de les entranyes de les noves Ciències, que penetren reverents els misteris de la Creació.

Una nova litúrgia

Una obertura litúrgica, que propiciï les expressions creatives, espontànies, participatives, democràtiques, dels diversos membres i membres de l’Església.

Un nou ecumenisme

Que aprofundeixi el diàleg interreligiós, però ara en un pla d’igualtat i respecte profund per les altres cultures i religions.

Resulta urgent u n nou Concili de l’Església Catòlica. Un Concili democràtic, en què hagi desaparegut la divisió artificial entre el poder dels laics i laiques i el dels sacerdots, bisbes i cardenals.

Els signes dels temps 

Tant de bo puguem els cristians i cristianes interpretar els «signes dels temps» a la llum de la fe inquietant en el Ressuscitat, i comprometre’ns amb el treball necessari per a enfortir una Església encarnada en els temps difícils que ens toca viure.

(resumit d’article de Michéle Najlis)

L’herència que Déu ens ha donat, és com el blat de l’evangeli que un dia caldrà repartir. Quin és el nostre blat ?. Déu ens ha donat la capacitat d’estimar, de ser reflexius, de relació amb els germans, de parlar, d’escoltar. De tot això, què se’n farà?

L’esperit evangèlic de pobresa no consisteix en no tenir, sinó en estar disposats a donar, a repartir l’herència que Déu ens ha donat. De què ens servirà la nostra riquesa interior, si no la fem servir per ajudar als altres? En el món hi ha gana, però no solament hi ha gana de pa. Al món hi ha gana de comprensió, de dolçor, d’amistat, de tendresa, de família, de raons per viure… Cal alliberar-nos de la misèria del nostre egoisme i fer-nos profundament solidaris de la causa de l’home. Jesús ens recorda que «encara que tinguem en escreix, la vida no depèn dels nostres béns». Tots necessiten de tots.

El problema de la pobresa i la gana es resoldrà no només amb un canvi polític i estructural, sinó de mentalitat i de cor. No trobarem solucions amagades en lleis, doctrines i discursos; el miracle és la nostra petita llum que fa possible l’esperança, el somriure i el suport en el camí de les persones. Per viure l’evangeli i per retrobarnos amb Déu, Jesús no ens demana sortir de la nostra realitat; perquè en el gust per les coses senzilles, en la ajuda discreta, en la conversa i en el temps compartit, hi ha el do de Déu. Ell és el company proper de tot el que vivim. Ens ho diu la fe . La vida té sentit perquè som tanmateix humans, perquè som persones que portem escrit en els nostres gens la recerca de Déu.

X-i-C

La Jerarquia, el Papa, l’organització clerical imposada per Roma… tot això només és una part de l’Església, no és l’Església. Zapatero i el seu partit governa Espanya, però no és Espanya. Montilla i el tripartit, governen Catalunya, però no són Catalunya. Tampoc els que manen a l’Església són l’Església. Tots nosaltres som església.

Les grans tempestes, avisen amb trons i llamps llunyans, arriben amb ventades, ruixats violents i més llamps i trons a sobre, però acaben; les inundacions deixen destrosses, però la calma reviu.L’Església institucional d’avui no pot invocar l’Esperit a qui reiteradament ha ignorat, no pot invocar Jesús, de qui manifestament s’ha allunyat i ha traït. El Concili Vaticà II ha estat rebregat per baix i combatut per dalt. Però el poble de Déu, continua en mans del Pare, petits ramats continuen pasturant l’Evangeli de Jesús, obeint Déu abans que els homes, creant regne, portant pau, impulsant amistat. Estan ancorats en la ROCA i no en la sorra. De «la resta del nou Israel» renaixerà resplendent la Nova Església de l’Esperit, en la qual Jesús ha promès estar segle rera segle fins a la fi del món. L’Esperit no aixeca vocacions perquè la renovació està esclafada en els seminaris, la teologia està sotmesa a la conveniència de Roma i lluny del poble, la doctrina que s’hi ensenya no és doctrina de llibertat. No importa quan això passarà, però mireu com els arbres treuen fulles: l’hivern passa i la primavera reeixirà. Recordem les Paraules de Jesús «No tingueu por. Jo he pregat al Pare» Ara bé, estem a la barca i Jesús dorm, és l’ hora de vetllar treballant, i no de tant sols pregar.

Apunts a tenir en compte

—«A Amèrica, el moviment feminista dels 70 va néixer en petits instituts reunits a moviments de base». I avui està molt ben travat. Margit Eckolt, professora de teologia filosòfica i membre del fòrum de teòlogues catòliques alemanyes.

—Els teòlegs apartats pel Vaticà abans del concili, foren cridats per aquest i en van ser els principals assessors. El mateix passarà en el pròxim.

—El Papa està dèbil de salut, és provable un nou Concili en dos anys. —Els moviments d’Europa es coordinen cada vegada més, els d’Amèrica llatina també, a més hi ha interconnexió fluida entre els europeus i els llatinoamericans.

Dissabte passat abans de missa esperant a fora l’hora de la missa, em ve un marroquí usuari del menjador. Em demanava que li expliqués una fulla de la seva història laboral que no entenia. I a partir d’aquí em va anar explicant les feines que havia anat trobant. Un mes a Logroño a la construcció pel que va cobrar 2.000 euros, treballant però amb el nom d’un altre. Ha fet diverses feines, les que li donen. Feia temps havia pogut anar al Marroc a veure la seva família. Ara feia temps que no la veia. Tenia una germana a Bèlgica i ningú més aquí. Ara viu al carrer, dorm a la platja. Té 45 anys. Aquest cap de setmana se’n anava a Mataró que hi ha un alberg i allà durant tres dies li donen allotjament, dutxa i menjar. Després ha de marxar. A Barcelona, explica, hi ha molta gent que dorm al carrer i molta gent als menjadors, també molta gent remenant els contenidors d’escombraries. Jo li explico que aquí també hi ha gent, no tant en la proporció de Barcelona, però que també hi ha gent remenant als contenidors. Què li he d’explicar jo a ell que no sàpiga!, penso.El menjador d’aquí, explica, és molt bo i abundant, en canvi, a Barcelona, donen poca cosa i més dolent. Aquí molt bo va dient. Jo li explico que hi ha molta gent que col·labora i que pel fet de no ser tanta gent com a Barcelona podem donar més abundància de menjar. Està molt agraït pel que se li dóna i per l’acolliment que hi troba. Entro a l’eucaristia amb un bon regust d’haver fet costat a aquesta persona que durant menys de mitja hora ha tingut algú que l’escoltava i ha pogut explicar els seus problemes i la seva angoixa de trobar-se al carrer.

Jesús ens dóna el missatge més essencial per a la nostra vida i per a la nostra comunitat. Ens convida a estimar com ell ens ha estimat, però no només això, sinó que ens transmet els fonaments de les comunitats  cristianes: ens han de conèixer per l’amor que hi hagi entre nosaltres.

Mirant amb fe i amb amor a Crist crucificat, demanem perdó per tots els nostres errors:
  
Per tot allò que vaig poder fer i no vaig fer.
Per les paraules que vaig callar per pudor, per por o pel què diran…
Pels petons que no faig i l’afecte que faig callar.
Pel treball mediocre que vaig fer sense il·lusió.
Per els dies grisos que he viscut sense gaudir-ne.
Per no interessar-me prou pels altres.
Per anar de pressa i no veure el germà.
Per no escoltar l’altre, per estar ple de mi.
Per no canviar les coses, per comoditat.
Per no acollir els que m’eren molestos.
Per jutjar amb duresa els errors aliens.
Per riure poc i somriure sense generositat.
Per queixar-me en excés i amargar la vida als que estan al meu costat.
Pels meus egoismes, que em van fer aïllar i pensar només en mi mateix.
Per les meves addicions que només tu coneixes.
Per la meva mediocritat per viure la meva amistat amb tu.
Per no estimar amb passió, novetat i il·lusió.
Per no construir una església més al teu estil.
Per tenir un cor raquític.
I per milers de coses més, Senyor, et demano perdó a tu i, sobretot, a tots els meus germans que eren els que
em necessitaven.
 
Mireu-nos, Jesús, i salva’ns amb la teva mirada. Tu, que vas morir pels nostres pecats, fes-nos viure en l’amor.

Jo no creuré mai que Crist és mort per a mi, vull creure que és vivent per a tots nosaltres.

Jo no creuré mai en un déu que existiria per jutjar nos; vull creure en un Déu que ens accepta tal com som.

Jo no creuré mai que l’infant que acaba de néixer es carregui amb el pes d’un pecat que fou comès mil·lennis abans de la seva vinguda al món. Vull creure en la positivitat de la vida, en el gest inaugural del començament absolut present en tota naixença.

Jo no creuré mai que ens calgui patir per merèixer demà un paradís. Vull creure en la felicitat de la vida, en la fragilitat de l’existència, en la possibilitat sempre donada d’accedir a la vida eterna. ( … ) Vull creure en la crida del nostre Déu, en la dignitat humana, en la llibertat sobirana de la consciència.

Jo no creuré mai que la naturalesa sigui dolenta, ni que el cos sigui menyspreable. Vull creure que Déu ens ha donat l’oportunitat de la vida, la joia d’un cos fet per estimar, el risc de l’encontre, l’esperança d’allò que ve. No creuré mai en un Déu només present per als cristians. Vull creure que Déu és a l’obra en totes les cultures, que parla al cor de la persona humana, sense preocupar se de les fronteres artificials en què nosaltres mateixos ens empresonem.