El 29 de septiembre de 2009 van estar ordenats dos seminaristes francesos de l'Instituto Cristo Rey Sumo Sacerdote. Aquesta vegada sembla que ha estat Monseñor Fisichella l'encarregat de conferir el sacrament. El passat 21 de març també van rebre ordenats sis diaques. Tot això ha fet que tornessin a circular les fotos de quan en va ser l'oficiant el cardenal Cañizares (30 d'agost de 2007) i que es critiqui la parafarnàlia litúrgica, i la capa de cinc metres, que s'utilitzen en aquestes cerimònies fetes segons la tradició litúrgica llatina, Quo primum tempore, de Pius V (1570), ratificat en les cartes apostòliques en forma de motu propio: Ecclesia Dei, de Joan Pau II (1988) i Summorum pontificum, de Benet XVI (2007). Pel que sembla ni als de l’Instituto ni als cardenals que oficien les cerimònia: Antonio Cañizares, Franc Rodé i Monsenyo Fisichella, la reforma litúrgica que va promoure el Concili Vaticà II no els agrada.

La Institució Cristo Rey y Sumo Sacerdote, proclama: «La Doctrina católica contiene toda la revelación divina. La revelación divina es la manifestación extraordinaria que Dios ha hecho a los hombres de lo que deben saber, creer y practicar». Doncs a posar al dia aquestes qüestions del saber, creure i practicar és al que es va dedicar el Concili ecumènic dels anys seixanta, deixant clar que calia un retorn a les fonts, és a dir, a l’evangeli. I, a l’evangeli descobrim que al Déu que ens va revelar Jesús no li agraden les capes excessivament vistoses. «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei –advertí Jesús als qui el seguien-- . Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures». (Mc 12,38) Quin sentit té avui vestir una capa tant llarga que obliga portar dos «esclaus» perquè l’estenguin?. Té alguna significació avui, que ni els reis fan servir tanta pompa? És oportuna una celebració tant ostentosa en un moment de crisis econòmica?

No ens ha d’escandalitzar que alguns cristians, que sociològicament es podrien catalogar de sectaris, celebrin les seves cerimònies amb rituals barrocs que no encaixen ni amb la cultura moderna ni amb la definició d’església poble de Déu. Si ho fan a porta tancada ningú té dret a posar-se amb ells. Però quan a la cerimònia hi participa un cardenal de l’Església, ja estem obligats a manifestar la nostra opinió de denúncia; aquesta no és l’Església que proclama el Regne, no és l’Església del Déu de Jesús.

Tampoc és sorprenent que hagi estat Cañizares un dels cardenals que es prestés a presidir aquests espectacle. L’exprimat --i actualment Administrador Apostòlic de la diòcesi de Toledo-- ens té acostumats a sortir-se del guió. Fa poc ja ens va sorprendre a tots en considerar menys greu la pederàstia que l’abortament. «No es comparable lo que haya podido pasar en unos cuantos colegios (va dir en referència als abusos sexuals denunciats en escoles catòliques irlandeses entre 1950 y 1980), con los millones de vidas destruidas por el aborto». La violació de menors és un fet molt greu pel mal moral que se’ls fa, i no admet comparacions atenuants. Jesús és contundent: «qui fa caure en pecat un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l’enfonsessin enmig del mar» (Mt 18,6)

El que sí és sorprenent és que Benet XVI elevés Cañizares al cardenalat (24 de març de 2006, i que el 9 de desembre de 2008 el nomenés Prefecte de la Congregació pel Culte Diví i Disciplina dels Sagraments. Això equival a dirigir un ministeri dins l’organigrama de la cúria romana.

El que sorprèn és que cinquanta anys després que Joan XXIII tingués la inspiració de convocar tots els bisbes i experts en teologia i pastoral perquè l’Església donés un pas endavant, el famós aggiornamento, ens trobem amb institucions destacades i cardenals, prefectes de dicasteris, que prefereixen els rituals medievals, com si l’únic concili que consideren vàlid fos el de Trento.

SS