La web del profe

Read more…

Consisteix en unes bandes que s’imprimeixen en el component i que ens serveixen per a saber el valor d’aquest. Hi ha resistors de 4, 5 i 6 anells de color.

Identificar un resistor no és una tasca molt complicada, en la majoria, excepte els de muntatge superficial, posseeixen quatre bandes de colors, tres d’idèntiques proporcions i una més allunyada d’aquestes. Aquestes bandes representen el valor real del resistor incloent el seu percentatge de tolerància o error.

En primer lloc identificarem l’extrem que correspon a la banda de tolerància del resistor (més allunyada), que en la majoria dels casos sol ser daurada i la deixem de costat, (literalment a la dreta), anem a l’altre extrem i llegim la seqüència:

En la figura es dóna la taula dels colors normalitzats.

fig: 1

primera banda: correspon al primer dígit del valor
segona banda: correspon al segon dígit del valor
tercera banda: representa a l’exponent, o “número de zeros” a afegir
quarta banda: percentatge de tolerància

Els colors corresponen a valor estandarditzats com es detallen a continuació:

es a dir: 47 per 100 = 4700 Ohms o vulgarment 4k7 amb un 5% de tolerància o error.

Exemple 1:

1º banda = taronja = 3	1º banda = verd = 5	1º banda = groc = 4
2º banda = taronja = 3	2º banda = blau = 6	2º banda = violeta = 7
3º banda = taronja = 1000	3º banda = groc = 100000	3º banda = marró = 10
4º banda = or = 5%	4º banda = or = 5%	4º banda = plata = 10%
33 x 1000 = 33000 ohms	56 x 100000 = 560000 ohms	47 x 10 = 470 ohms

Exemple 2:

1º banda = marró = 1	1º banda = marró = 1	1º banda = vermell = 2
2º banda = negre = 0	2º banda = negre = 0	2º banda = vermell = 2
3º banda = negre = 1	3º banda = or = 0.1	3º banda = or = 0.1
4º banda = or = 5%	4º banda = or = 5%	4º banda = or = 5%
10 x 1= 10 ohms	10 x 0.1 = 1 ohm	22 x 0.1 = 2.2 ohms

Per a resistors de cinc o sis colors només canvia que en comptes de dos colors s’utilitzen els tres colors primers per a formar el nombre que cal multiplicar pel valor equivalent del quart color. El cinquè és el color de la tolerància; i el sisè, per a les de sis colors, és el coeficient de temperatura.

Soldar és unir sòlidament dues peces metàl·liques, fonent el seu material en el punt d’unió, o mitjançant alguna substància igual o semblant a elles.

Les soldadures poden ser dures o toves: entre les soldadures dures es troben la soldadura elèctrica per arc, la soldadura elèctrica per punts, la soldadura oxiacetilènica, etc.

Entre les soldadures toves, és a dir, les quals fonen a menys de 200 ºC, es troba la soldadura amb estany, que és la qual ens interessa per a la seva aplicació en Electrònica.

Característiques de la soldadura d’estany

La soldadura amb estany consisteix a unir dos fragments de metall (habitualment coure) per mitjà d’un metall d’aportació (habitualment estany) amb la finalitat de procurar una continuïtat elèctrica entre els metalls que es van a unir.

Aquesta unió ha d’oferir la menor resistència possible al pas del corrent elèctric; per a això, la soldadura ha de complir un seguit de normes amb la finalitat d’aconseguir una unió elèctrica òptima.

Un factor fonamental és la qualitat de l’estany: aquest deu tenir una barreja de 60-40, és a dir, un aliatge de 60% d’estany i 40% de plom; s’elegeix aquest aliatge per la següent raó: L’estany pur fon a 232 ºC i el plom pur fon a 327 ºC; no obstant això un aliatge d’aquests dos metalls fon a una temperatura molt menor, concretament la proporció citada de 60-40 fon a una temperatura de 190 ºC.

Altre agent molt importància és la neteja: per a realitzar una bona soldadura, els metalls que es van a soldar deuran estar totalment nets de brutícia, grassa, òxid, etc.

Per a la seva neteja existeixen diversos mètodes, però el més còmode i net és el de l’estany amb ànima de resina; es tracta d’un fil d’estany subministrat en rodets, en l’interior dels quals s’ha disposat un o diversos fils de resina; aquesta resina, al fondre’s amb la calor del soldador, serà l’encarregada de desoxidar i desengreixar els metalls, facilitant enormement la labor de soldadura amb estany.

Read more…

El relé és un dispositiu mecànic capaç de comandar càrregues pesades a partir d’una petita tensió aplicada a la seva bobina. Bàsicament la bobina genera un camp magnètic que acciona l’interruptor mecànic. Aquest interruptor és l’encarregat de gestionar la potència en si, quedant al circuit electrònic la tasca de “moure” la bobina i permet aïllar mecànicament la secció de potència de la de control. Però per accionar la bobina el corrent i tensió present en un port paral·lel no són suficients.

Aquest circuit és extremadament simple i permet manejar vuit relés amb bobines de 12V a partir dels pins d’un port paral·lel. Podem dir que TOTS els components de protecció i limitació de corrent, a més dels transistors de potència estan inclosos dins del circuit integrat.

Si “mirem amb la lupa” podrem veure a l’interior del xip ULN2803 vuit esquemes com el de sota, un per a cada un dels canals.

És normal que la càpsula d’aquest circuit integrat estigui tèbia respecte a la temperatura ambient. Cal que el corrent necessari per cada relé passi per la seva “circuiteria interna” i, com sabem, la circulació de corrent genera calor.

Amb les claus de cada relé l’usuari pot manipular el que vulgui, que no excedeixi les especificacions de tensió i corrent per a la que han estat dissenyades. De necesitar grans potències es pot utilitzar el relé per accionar un contactor industrial o un altre relé de major potència. És important col·locar a cada relé un fusible de protecció, doncs és més simple canviar un fusible que dessoldar un relé o reparar pistes d’un circuit imprès.

Datasheet ULN2803

També anomenat port d’impressora o LPT. Aquest port disposa de tres canals de comunicacions els pins envien senyals des de i cap a l’ordinador tots al mateix temps, d’aquí el terme paral•lel.

Inicialment la plataforma PC permet disposar de fins a un màxim de tres ports paral•lels, normalment anomenats LPT1, LPT2 i LPT3.

Exceptuant els nous ordinadors iMac de la firma Apple Computers tots els computadors personals disposen almenys d’un port paral•lel al que generalment se’n diu LPT1.

Els terminals del port paral•lel només poden manejar senyals digitals, els valors de tensió representen estats alts o baixos.
Quan no hi ha tensió en el pin s’assumeix un estat lògic baix mentre que quan hi ha una tensió propera als 5V l’estat assumit és l’alt. Cada pin pot drenar un màxim de 50mA, insuficient per manejar qualsevol tipus de càrrega mitjana o pesada. Però és suficient per encendre un díode LED.

Per controlar l’estat dels pins del port paral•lel n’hi ha prou amb escriure un nombre enter positiu de 8 bits en l’adreça del port. El pin de dades 0, que físicament està connectat al terminal 2 del connector, assumeix el pes 1. Aquest és el bit de menys pes en la paraula de dades d’aquest port. Seguint la taula de sota trobaràs que és molt simple manejar puntualment cada un dels pins.

Per exemple, si volem fer que els terminals 4, 6, 8 i 9 del port paral•lel canviïn a un estat alt quedant els altres a estat baix hem de sumar els valors corresponents a aquests pins i enviar aquest resultat a l’adreça del port. En aquest exemple la dada a enviar seria: 4 + 16 + 64 + 128 que equival a 212

Perquè tots els pins s’encenguin haurem d’enviar el valor 255, mentre que per a que tots s’apaguin haurem d’enviar el valor 0.

L’adreça del port LPT1 normalment és 378, la del port LPT2 sol ser 278 i la del port LPT3 gairebé sempre es 3BC. Encara que això depèn de com estigui configurat el maquinari. Una manera de determinar la direcció del port és prement la tecla Pause al començament de la càrrega del sistema operatiu. Veureu una taula on el BIOS reporta els paràmetres bàsics de l’equip, incloent dades sobre els ports.

EL PROJECTE:
Aquest circuit permet manejar càrregues a 220V i que consumeixin no més de 1500W

El senyal digital provinent del port és limitada en corrent i aplicada al càtode del LED intern del optoacoblador. L’ànode d’aquest díode és cablejat a MASSA digital (pin 25 del port paral • lel). La brillantor produït pel LED acciona l’Triac del opto, que, al seu torn, acciona l’TRIAC de potència. La xarxa RC connectada en paral • lel amb el TRIAC de potència limita la velocitat d’evolució de la tensió davant càrregues inductives.

L’optoacoblador inclou en el seu interior un circuit de detecció d’encreuament per zero (anomenat ZCC). Aquest sistema fa que la commutació sigui possible només quan el semicicle del corrent altern es troba en 0V.

El optoacoblador pot ser un MOC3040 o un MOC3041. El TRIAC ha de ser capaç de manejar 8A sobre 400V. És indispensable muntar el Triac en un bon dissipador tèrmic.

El circuit mostrat correspon a un sol canal. Per muntar un sistema de més canals s’han repetir aquest tantes vegades com canals necessitem. Recordeu connectar només un circuit a cada pin del port paral•lel.

Datasheet MOC3041