El convent de Sant Bartomeu de Bellpuig (l’Urgell) fou fundat l’any 1507 per Ramon de Cardona-Anglesola, baró de Bellpuig i també virrei de Nàpols i de Sicília. Cardona elevà una petició al papa Juli II per tal de construir un convent de franciscans al lloc d’una antiga capella de Sant Bartomeu. Restà abandonat arran de la desamortització del 1835, fins que el 1899 l’ocuparen els pares paüls i hi instal·laren el seu seminari menor. L’any 1990 en feren donació a la Generalitat de Catalunya.

El convent és, sens dubte, un exemple excepcional de transició del gòtic al renaixement. El segon claustre n’és l’element arquitectònic més destacat i característic: el pati presenta tres pisos, els dos primers del segle XVI, i el tercer afegit a primers del segle XVII. La segona galeria és molt original i no té paral·lels a Catalunya; és formada per deu columnes de fust helicoïdal o entorxat, amb capitells figurats i arquets rebaixats que perllonguen el fust de les columnes d’una manera també retorta o entorxada. Al centre del claustre es pot veure un ornamentat pou renaixentista de brocal rodó.

Cal destacar també l’escala principal, el lavabo del refetor, la sala capitular (les dues primeres claus de volta mostren medallons amb les efígies dels fundadors del convent), l’armari guarda-calzes de la sagristia, l’escala de cargol d’ull obert i, a la façana nord, el Mirador del Duc, llotja renaixentista construïda a primers del segle XVII.

L’església acollí el mausoleu del seu fundador, encarregat per la seva vídua, Elisabet de Requesens, a l’escultor napolità Giovanni Merliano da Nola, que el construí entre el 1524 i el 1530 amb marbre blanc de Carrara i després fou transportat, a peces, per mar i terra fins a l’església del convent, on el cos del virrei fou inhumat el 15 de març de 1531. L’11 de maig de 1842, uns anys després de l’abandonament del convent, fou traslladat a l’església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig. L’obra fou declarada monument historicoartístic el 2 de desembre de 1925.

El sepulcre (10,90 x 5,50 m) té l’estructura d’un arc de triomf clàssic (tipologia molt estesa al renaixement italià), en què se simbolitza la victòria sobre la mort a partir de la fama assolida amb les qualitats i les gestes de l’heroi. La iconografia és complexa i barreja elements religiosos amb motius al·legòrics i mitològics relatius a la personalitat del difunt. La qualitat dels abundosos elements figuratius i ornamentals que hi són esculpits, superposats als elements de definició arquitectònica, fan que el conjunt sigui una de les millors obres renaixentistes que es troben a Catalunya.