Un art encisador i màgic que, sovint desconegut, convida el caminant a vagar per la particular i
exuberant natura de les nostres terres. Una irrepetible simbiosi entre el paisatge i el monument.
El Modernisme fou un moviment cultural i artístic que va sorgir a Catalunya al tombant del segle XIX. Els
principals consumidors d’aquest nou art van ser la burgesia catalana i els intel·lectuals de l’època, que
es van sentir especialment atrets per les ondulants i florides formes d’un estil que encara avui dia
atreu per la potència dels seus colors.
Les principals mostres del Modernisme a la Catalunya de Ponent les trobem en l’arquitectura. Sobresurten
les edificacions agràries, algun celler, molins, magatzems de disseny i cases on encara podem contemplar
el bon gust dels seus promotors. També s'hi construí algun temple religiós que, tot i que discret,
constitueix un vestigi del que fou l’art religiós d’aquesta època.
Sota el nom de “les catedrals del camp” es coneixen les construccions agràries que al començament del
segle XX un il·lustre arquitecte d’origen vallenc, Cèsar Martinell i Brunet, aixecà al bell mig dels camps
d’aquestes comarques. Feréstegues però senzilles, elegants i úniques en la seva espècie, destaquen per la
serenor i sobrietat de les seves formes. A la comarca de la Segarra, la mostra més monumental la tenim a
la farinera del Sindicat Agrícola de Cervera (1921), declarada recentment Bé Cultural d'Interès
Nacional per la Generalitat de Catalunya, i, si ens arribem fins a Sant Guim de Freixenet, podrem
gaudir de la serenitat que transmet l’admirable interior del magatzem de blat del seu sindicat
agrícola.
A l’Urgell disposem de dues edificacions més d’interès per al visitant la cooperativa de Verdú i el molí d’oli de Ciutadilla; al Pla d’Urgell hi ha el sindicat de Miralcamp, la cooperativa
Les Planes a Torregrossa, el sindicat agrícola d’Ivars i la cooperativa agrícola de Sant Roc al terme
del Palau d’Anglesola; a les Garrigues, els dos sindicats d’Arbeca, i al Segrià, el vell molí d’oli
d’Albatàrrec. Tot plegat un atractiu, curiós i desconegut patrimoni que dóna identitat als senderons
on s’alça i constitueix el tresor modernista més valuós d’aquestes terres de secà.
A mesura que ens allunyem del camp i ens endinsem en l’ambient urbà de la capital, el caràcter de les
construccions es transforma i l’empremta modernista es fa visible en un notable nombre d’edificis de
caire civil i industrial. Un dels conjunts arquitectònics més simbòlics de la ciutat de Lleida és el
Teatre Municipal de l’Escorxador (c/ Lluís Companys, s/n), obra de l’arquitecte tarragoní Francesc de
Paula Morera i Gatell, i que podem contemplar, actualment, restaurat i remodelat. Una part dels pavellons
de l’escorxador fou destruïda durant els dissortats fets de la guerra civil del 1936. La mateixa sort
van córrer les tanques i la caseta de serveis dels Camps Elisis.
Un itinerari genuí, assequible i saludable el formen el conjunt de cases d’època modernista que encara es
conserven, tot i que remodelades, arreu de la Catalunya occidental. A Lleida ciutat (el Segrià), aquestes
construccions destaquen pel tractament artístic que reben les façanes a base de rics estucats en pedra i
laborioses forges en ferro i fusta als tancaments. Aquesta arquitectura tan pròpia com singular ens
convida a endinsarnos per l’urbanisme de la ciutat ferma. Si comencem la ruta pel casc antic, aquí
podem contemplar la Casa Magí Llorens (c/ Major, cantonada c/ Cavallers), on destaca la decoració
de la façana amb motius florals en pedra que han estat recentment restaurats.
Caminant uns metres
més enllà ens topem amb la Casa Bergós, o Casa Fregola, del començament del segle XX (Plaça de la Sal,
cantonada Clot de les Monges), que sobresurt per la bellesa de la forja i l'ús de motius florals i
geomètrics en els seus estucats. Un cop recorregut el carrer Major del nucli antic de la ciutat, i
seguint el curs del riu Segre –que travessa la ciutat i li dóna identitat–, el visitant pot
delectar-se amb l’elegant i distingida Casa Melcior (plaça Sant Francesc), amb una majestuosa
tribuna a la planta principal decorada amb vitralls, rajoles, fusta i forja de l’època. Situades
a l’avinguda Blondel, paral·lela al riu, es conserven dues cases més: la Casa Xammar (1920-1950),
amb àmplies finestres i ornamentació en pedra, i la Casa Morera, també coneguda com la Casa de
la Lira per la forma de la seva façana.
Finalment tenim les Cases Noves o de Balasch (Rambla
d'Aragó), un conjunt de tres edificis de dues plantes amb àmplia tribuna, construïts el 1914 i
on destaca la utilització del marbre. Deixant aquest ambient, però sense sortir de la ciutat,
la farinera La Meta (c/ Príncep de Viana) i el Mercat del Pla (c/ Sant Martí) concentren les
característiques d’edificacions típicament modernistes de disseny molt senzill però adaptades
al seu ús industrial. A Tàrrega (l’Urgell) també es pot fer una ruta per diferents carrers per
veure els edificis modernistes que encara hi queden; la Casa Càrcer-Sobies, Cal Maimó i
l’antiga farinera Balcells en són una mostra.
Si ens volem allunyar del brogit de la ciutat i gaudir de més Modernisme i de natura alhora, no hem de
deixar de visitar el Solsonès, una comarca que ens submergirà en un paisatge de sorprenent bellesa. Al
marge esquerre de l’embassament de Sant Ponç hi ha el nucli d’Olius. Aparentment, la natura és un dels
senyals d’identitat més forts d’aquesta localitat, però si volem gaudir amb tota intensitat el millor
és que el visitant vagi a admirar el cementiri. Es tracta d’un monument modernista de flaire gaudiniana
construït l'any 1916 sobre grans roques per Bernardí Martorell, deixeble del mateix Gaudí. Aquesta
obra, amb el seu peculiar joc de formes, és única al nostre país i constitueix una de les mostres més
importants de l’art modernista a les Terres de Lleida. Al municipi d’Alàs i Cerc, a la comarca de
l’Alt Urgell, val la pena treure el cap a l’ermita de Sant Antoni del Tossal per poder recrear-nos
amb una irrepetible simbiosi entre l’arquitectura i el seu entorn paisatgístic.
A la Pobla de Segur (el Pallars Jussà) és visita obligada el complex Mauri,
un conjunt arquitectònic de dos edificis civils del començament del segle XX (1903-1907), una mostra de l’extensió del Modernisme al
Pirineu lleidatà. El complex, promogut per un conegut pobletà de l’època, Ramon Mauri i Arnalot, el
formen el Molí d’Oli de Sant Josep, presidit per una escultura del cèlebre escultor modernista Josep
Llimona, la Casa Mauri, actual seu de l’Ajuntament, i una antiga torre d’estiueig, on el visitant pot
gaudir tot passejant pels seus voltants de l’exotisme dels seus jardins. Cal remarcar l’especial interès
que tenen els mosaics que revesteixen la construcció, obra del mosaïcista i decorador Lluís Bru i
Salelles, autor dels coneguts mosaics del Palau de la Música Catalana.
A la comarca de la Noguera no podem oblidar llegats tan importants com el que va deixar a la població de
Ponts, d'on era fill, el malaurat Antoni Samarra (1886-1914), pintor i escultor de reconeguda
trajectòria. A Balaguer també destaca el Xalet Montiu, d'autor desconegut, el qual s'està restaurant
actualment per acollir la seu de l'Institut Municipal Progrés i Cultura. A la població de Raimat (el
Segrià) –terra de verema– van ser projectats al començament del segle XX pel deixeble de Gaudí Joan
Rubió i Bellver el temple del Sagrat Cor i els cellers de Raimat. La unitat, integritat, racionalitat
i senzillesa que respiren els interiors d’aquests edificis, a base de grans arcs parabòlics, típicament
modernistes, atreuen els visitants d’aquestes contrades. Per acabar, fa bo de recrear-se en les seves
pintures modernistes, obra del pintor Miquel Farré, qui el 1935 decorà l’absis de l’església amb temes
de la Passió de Jesucrist amb un traç enèrgic i càlid que aviva l’interior del temple. També hem de
considerar cabdal el testimoni en escultura de Jacint Cuyàs, qui també treballà al costat de Gaudí,
autor d’una de les peces en forja més precioses de l’esmentat temple de Raimat: el faristol.
Veritablement val la pena vagar per aquests paratges paisatgístics i monumentals per descobrir i gaudir
d’un patrimoni que, sovint desconegut i poc valorat, sorprèn el caminant, l’encisa, el captiva i el
sedueix.
Article publicat a la revista Ara Lleida, núm. 23. Text de Roser Martín
|