NÚM. 2. TARDORAL A LA FONT PUDOSA
Reportatge realitzat la tardor de 2004
Homenatge a la font més emblèmàtica de la ciutat de Banyoles i la seva aigua.
La donzella del paratge de la puda s’ha fet gran, té la pedra arrugada i la seva aigua ja no put com abans. Diuen els entesos que la gent gran necessita atencions i ser estimada.
Tardoral a la Font Pudosa
La Font Pudosa de Banyoles és una obra compartida entre l’home i la natura, feta a parts més o menys iguals. La seva existència ens és coneguda, documentada, des de l’any 1419, quan un monjo del monestir de Sant Esteve de Banyoles posseïa un camp veí a una font anomenada amb aquest nom. En aquella època, i durant uns quants segles, va ser sobretot una surgència natural, una bassa d’aigua pudenta enmig d’un camp o d’un prat.
Des de llavors, la mà de l’home l’ha anat transformant (fent seva) fins avui dia. La seva incorporació a la vida social banyolina li va arribar durant el segle XIX: l’any 1829 l’Ajuntament de Banyoles hi va construir una font artificial i una placeta pública; més tard, el 1852 es va configurar una nova plaça (el·lipsoïdal, amb una font piramidal al centre, amb arbres i un banc de pedra continu) i la columna cilíndrica, rematada amb un gerro el 1902, es va bastir el 1862. L’última reforma és de començament dels anys noranta del segle XX.
Tota aquesta intervenció humana (per excés o per defecte, tot cal dir-ho), ens han deixat una Font Pudosa voltada de bardisses, al costat mateix d’un balneari ruïnós. És, la nostra Font de la Puda, una Font Pudosa de tardor, sense cap presència humana, amb molsa als escalons, amb les fulles caigudes a terra, entre els bancs i els graons. En ella, l’aigua impertèrrita raja a través de les cares tallades, tot escopint aigua pudenta. L’aigua s’escola tranquil·la, emportant-se les fulles i els records d’un altre temps. És una aigua que, com el temps, passa; i mai és la mateixa.
Josep Grabuleda Sitjà
Sense ànims de posar-nos transcendents, tots els escolars banyolins nascuts abans de la dècada d’en “Naranjito” hem patit una mena de segon “bateig” que ens ha convertit en banyolins d’arrel: beure aigua de la Font Pudosa, altrament coneguda com la Puda. Encara recordo a les senyoretes del Centre Cultural Casa Nostra que des del carrer de La Barca ens portaren en filera i correctament agafats a la bata del de davant a la font per beure aquella aigua que –com l’elixir dels contes d’en Lucky Luck- ho curava tot. Aquella fortor que només podem comparar amb la dels ous covats sempre tindrà un espai de privilegi en la nostra memòria col·lectiva. Per aquell jovent que no hagi viscut l’experiència, direm que la única forma d’engolir –que no beure- aquella aigua era tapant-se el nas i amb enèrgica resignació, fer-ho anar tot gola avall. Deien els experts, que si es deixava reposar a la nevera, perdia l’aroma característic i, fins i tot, resultava agradable al paladar. Permeteu-me expressar el meu dubte però davant la manca d’evidència empírica no seré jo qui qüestioni la saviesa dels més grans.
Ara anar a la Puda implica una barreja de sentiments. La font de la que amb mandra brolla una mica d’aigua i les restes del balneari són una testimoni mut de com el temps no regala res i tot s’ho cobra en anys, com diria Martí i Pol. Les parets ens parlen de dies que ja no tenen pressa perquè arriben tard a tot arreu i de les finestres ens vigilen porticons que, abatuts, s’han quedat sense feina. I malgrat tot, no em pregunteu per què, em reconforta asseure’m en els bancs amb molsa a escoltar el xiuxiueig tranquil de l’aigua.
Carles Avilés i Estudis
