vista general de Santa Perpètua de Mogoda església de Santa Perpètua de Mogoda interior de l'església Masia Can Colomer Casal d'Avis Vapor Arañó Vistes del Vapor Arañó Vapor Arañó Castell de Can Taió Granja Soldevila La Granja Soldevila 2 La Granja Espai Cultural Castell de Mogoda interior castell de mogoda detall Castell de Mogoda Can Oller Nucli de Santiga Església de Santa Maria l'Antiga Sagareig de Santiga Torreferrussa Visites al Forn romà de Can Oller Forn Romà de Can Oller Espai natural de Santiga Ruta Verda del Vallès

Santa Perpètua de Mogoda és una població que acumula al seu territori una bona quantitat d’elements patrimonials destacables. Amb 10.000 anys d’ocupació humana, el seu subsòl ha conservat restes de cabanes neolítiques, necròpolis ibèriques, vil•les romanes, dues esglésies romàniques, masies... fins arribar a les més modernes construccions com la nau industrial del Vapor Arañó o l’edifici modernista de la Granja Soldevila. Aquesta és una mostra de part d’aquest important llegat arquitectònic que es pot veure caminant pels carrers i camins de Santa Perpètua.

Espais d’interès al nucli urbà

L’església de Santa Perpètua de Mogoda

Situada en un petit turó on creuaven dos antics camins de tradició neolítica, l’edifici romànic va construir-se sobre una església paleocristiana dels segles VII o VIII, al mateix lloc on les excavacions arqueològiques han demostrat que existia un poblat romà.

Consagrada l’any 1178 i dedicada a Santa Perpètua, jove cartaginesa martiritzada a l’amfiteatre de Cartago el 7 de març de l’any 203, l’església parroquial de Santa Perpètua neix amb una sola nau en el segle XII però el temps i l’increment de feligresos li van afegint elements: les dues naus laterals; els merlets que coronen les naus, més propis d’un castell que d’un temple palesen la seva funció defensiva; el campanar de cadireta construït entre 1648 i 1655, enmig de grans problemes econòmics i utilitzat a finals del segle XIX i principis del XX com a calabós municipal tal com ho demostren les pintades que van deixar-hi alguns empresonats.

De mitjan segle XX és la darrera alteració del seu aspecte. Fins als anys cinquanta s’accedia a l’església per una porta lateral que donava a la plaça de Francesc Macià. La porta va ser tapiada i les seves dovelles van servir per a fer l’arc d’entrada del passatge de la Rectoria. L’accés actual és per la façana principal, oposada a l’absis. Malauradament, la Rectoria, el teatre del Centre i d’altres edificis que l’envolten tapen bona part d’aquesta magnifica peça del romànic català que va estar a punt de ser enderrocada durant la guerra civil. Afortunadament la seva utilització com a magatzem la va salvar de la picota. No va passar igual amb l’arxiu i les peces artístiques que guardava el temple. Tot va cremar a la plaça de l’església excepte les campanes, requisades per la CNT de Mollet per a fer material de guerra. Diferent és el cas del frontal gòtic de l’altar que explica la vida de Santa Perpètua. Traslladat al Museu Diocesà de Barcelona des de principis de segle es va salvar de la crema. El que podem veure a l’interior de l’església és una reproducció.

Localització: plaça de l’Església, al costat de la plaça de Francesc Macià.

La masia de Can Colomer

Pujant la Rambla des de la riera de Caldes en direcció a la plaça de l’església, just quan la rambla s’inclina cap a la dreta i comença el carrer de Santa Maria hi trobem un mur amb una portalada de fusta. Som al darrere de la masia de can Colomer, la que dóna al pati on destaca una enorme i antiga figuera. És la típica masia catalana de tres crugies, de planta quadrada, amb planta baixa, pis i golfes a la part central, aixecades un pis respecte a les naus laterals. Arquitectònicament caldria destacar el portal adovellat de la planta baixa i els arcs ogivals de les golfes, reforma realitzada per l’arquitecte Eduard Maria Valcells el 1947, utilitzant un estil gaudinià.

La creació del mas Colomer neix de la fusió via matrimonial a mitjan segle XVII, de dues famílies residents a la sagrera de l’església: els ferrers i hostalers Colomer i els pagesos Moragues. Aquests últims tenien la casa a tocar de la sagrera i sobre el paller d’aquesta antiga casa Moragues es va construir l’actual masia de can Colomer, seu de la nova nissaga creada. Les cases de la sagrera dels antics Colomer i Moragues seran establertes en enfiteusi, transformant-se en part dels seus negocis. El que no se sap és si aquesta és la primera casa que van construir els Colomer/Moragues o és una segona, substituta d’una altra enrunada pels efectes de l’embranzida de les aigües de la riera.

Els Colomer van establir-se a Sabadell a mitjan segle XIX i es van dedicar a la indústria tèxtil creant, entre d’altres, una de les primeres fàbriques de camises que es coneixeria a l’Estat espanyol.

Localització: carrer de Santa Maria, 2 (cantonada Rambla), carrer de Prat de la Riba, 2-4 (entrada principal)

El Casal d’Avis

El Casal d’Avis és un edifici d’estil colonial caracteritzat per un bon aprofitament de la llum natural gràcies a les seves tres terrasses amb balustrada. A la façana que dóna a la Rambla hi ha una galeria amb columnes estriades, de base quadrada i capitells florals. La distribució interior, inspirada en les cases romanes, també ajuda a l’aprofitament de la llum exterior. Amb un pati central a doble alçada, la planta té forma de creu amb la zona de dia a la planta baixa i els dormitoris a la planta pis. A la planta posterior de la casa, unes escales condueixen al jardí on hi ha l’edifici de l’antic garatge. A la cantonada oest de la casa hi ha una torre de quatre plantes que fa de mirador.
La casa va ser adquirida per l’Ajuntament el 1981 a Domingo Tura Ricart, un “indiano” perpetuenc que al seu retorn de fer les amèriques va voler comprar la que ell considerava la millor casa del poble: la del senyor Andreu Farré.

L’any 1929, Andreu Farré, rendista barceloní, va voler fer-se una torre d’estiueig a Santa Perpètua, per la qual cosa va comprar un antic camp d’alfals on a principis del segle XX s’havia instal•lat l’envelat alguna festa major. L’edifici dissenyat pel senyor Farré tenia forma octogonal i el sarcasme popular va començar a denominar la casa com “los caballitos”. Molest, Farré va intentar vendre la casa però en no trobar comprador va decidir enderrocar-la i fer-ne una de nova, la que nosaltres podem veure i els nostres avis gaudeixen.

Localització: Plaça de la Vila, 9-10 / Rambla/ carrer del Montseny

El Vapor Arañó

Santa Perpètua de Mogoda pot presumir amb aquest edifici d’una mostra d’arquitectura industrial de primer ordre. D’estil modernista, el Vapor Arañó està format per dues naus principals corresponents a la clàssica construcció industrial de finals del s. XIX, de totxo vist amb plantes lliures. Les naus estan disposades en forma de “L”, independents l’una de l’altra. La nau més gran (56 x 18 m), té una planta baixa més planta pis, la petita (40 x 12 m) només té una planta. Totes dues tenen una estructura de suport de totxo massís i bigues de fusta. La planta pis de la nau gran té unes arcades de totxo massís que suporten les bigues de fusta de la coberta, que és a dues aigües tant a la nau petita com a la gran, en aquesta però, sobresurten els volums de les finestres amb teulada de dues aigües perpendiculars a la teulada principal.

A partir de la construcció del Vapor Arañó el 1857, va començar la urbanització de la plana que hi ha entre l’església, la Rambla i l’avinguda de Santiga. El poblet nascut al voltant de la sagrera eclesiàstica va començar a estendre’s fora dels límits medievals. Des del punt de vista econòmic, és l’inici de la industrialització perpetuenca.

Entre les parets d’aquesta fàbrica van treballar-hi moltes generacions de dones perpetuenques i es van viure els conflictes socials de cada moment històric. El 1914, per exemple, va iniciar-se una vaga per a reclamar millores salarials que durant gairebé dos anys va dividir el poble entre els vaguistes i els esquirols que anaven a treballar. Els enfrontaments, més que verbals, van arribar fins i tot al safareig.

Als anys 90, la propietat de l’edifici va passar a mans de l’Ajuntament que va rehabilitar la nau petita, la més vella que s’utilitza com a centre cívic, i es va fer càrrec de tot aquest patrimoni arquitectònic i històric.

Localització: Avda. De Santiga, 23 / carrer d’Ignasi Iglesias / carrer d’Enric Granados / carrer de Martí Costa.

Castell de Can Taió

El Castell de Can Taió és un veritable capritx de Miquel Gomis i Güell, el seu propietari. Contagiat pel romanticisme del segle XIX, Gomis va decidir construir un castell com els antics, i la seva construcció es va allargar fins a 1929.

La guia excursionista El Rodal de Sabadell (1936) escrita per Josep Rossell descriu el Castell de Can Taiò com “una construcció moderna i per bé que és un recull d’imitacions dels monuments catalans més famosos, és interessant resseguir-lo i estudiar-ne la seva significació evocadora. La porta d’entrada és còpia fidel de la de Poblet i les muralles són fragments de la cité de Carcassona; una part lateral de l’edifici és igual a la bonica façana gòtica de la galeria de la Generalitat i algunes portalades i finestrals són reproduccions d’altres joies arquitectòniques de diferents llocs. Tot plegat és un edifici grandiós, ric en detalls i de costosa execució i molt vistós”. Aquest edifici eclèctic però inhòspit, sembla ser que només tenia una cambra de bany i no tenia ni calefacció ni aigua calenta.

La finca sobre la qual es va construir el castell té el seu origen en el segle XVIII i tenia dues construccions, una coneguda com a casa Miró sobre la qual s’edificaria el castell i can Taió, la del masover que donaria el nom a la finca i a l’actual barri en el qual està integrada.

Durant la guerra civil va ser ocupat primer per efectius del partit independentista Estat Català que va ser desallotjat a trets pel “Batallón de la Muerte” de CNT-FAI que formava part de les milícies internacionals. A finals de la guerra, la Generalitat va estudiar la possibilitat de crear un camp de concentració entre els seus murs.

La fi de la guerra va retornar la propietat a mans dels Gomis que van malvendre l’edifici a la Junta Provincial de Menores. Amb la democràcia passàa mans de la Generalitat que té hi un centre de protecció de menors.

Localització: Als afores del barri de Can Taió, a tocar de la línia fèrria Mollet-el Papiol.


Granja Soldevila

La família d’empresaris del tèxtil barcelonins Soldevila van comprar el mas Granollach (s. XI), el 1874. El 1911 els Soldevila s’estableixen a Santa Perpètua com a primera residència. Lluís Soldevila Cases, el petit del fills del senyor Soldevila, heretà la Granja Soldevila i, amb els anys, va esdevenir un empresari amb una important dedicació al sector agrari i a la indústria agroalimentària. En el sector làctic els Soldevila van ser pioners, patentant llets maternitzades i altres derivats làctics a finals del segle XIX.

També va ser ell qui va transformar la masia en una residència d’estil modernista a finals dels anys vint. Ara podem veure un edifici residencial format per un bloc central de planta rectangular amb tres crugies, format per una planta semisoterrani, una planta baixa, dues plantes pis i una torre amb dos nivells més. A la vessant oest hi ha un cos de galeria que li dóna un aire colonial. També existeix una porxada destinada a magatzem que està adosada a la façana posterior nord al nivell semisoterrani i a la vessant oest hi ha un altre edifici de tres plantes i una sola crugia que conté l’antiga capella i l’antic habitatge dels porters (avui Ràdio Santa Perpètua).

A l’actual passatge Mas Granollacs, on hi ha la paret de l’Escola de Música i Dansa, hi havia unes cases on van viure fins a 6 famílies de treballadors de la Granja que, a més, donava feina a molta gent de Santa Perpètua i dels pobles veïns.

És a l’interior de la casa on podem copsar amb l’ornamentació modernista la posició elevada dels seus ocupants. Les xemeneies de marbre de les diverses estances; els arrambadors de ceràmica amb dissenys de Domènec i Montaner; vidrieres de colors a finestres i balcons; diferents treballs de forja a baranes, finestres i fanals; l’ús de motius florals com a elements decoratius; el fris exterior que envolta part de la façana o les luxoses rajoles del terra, demostren l’interès dels Soldevila per fer de la seva residència un espai que reflectís la seva importància social.

Expropiada als anys 70, actualment la Granja Soldevila és propietat de l’Ajuntament de Santa Perpètua i és la seu de la regidoria de Cultura, de la de Promoció Econòmica, l’Escola de Música i Dansa, la Biblioteca Josep Jardí i el Museu Municipal.

Localització: camí de la Granja / Passatge de mas Granollacs / avinguda 11 de Setembre / passeig de la Florida.

Nuclis al voltant

El barri de Mogoda

Les cinquanta cases que s’arrengleren al llarg dels dos carrers, el nou i el vell, dels que es compon el barri de Mogoda són construccions de finals del segle XIX. El barri però, gira a l’entorn de la masia fortificada (s. XII), residència dels senyors de Mogoda i seu de la baronia de Mogoda, propietat de la Cartoixa de Montalegre entre els s. XV i XIX.

L’accés a la finca actual es fa per un portal d’obra amb forma d’arc, de tendència modernista que dóna pas al patí d’armes. El conjunt està format per diversos edificis: la masia fortificada, la capella, l’edifici residencial i les cavallerisses. Tots envolten l’antic pati d’armes.

La masia fortificada, de tres plantes d’alçada, és l’ala dreta de les construccions que veiem passada la porta del barri. La part més antiga té traces d’estil romànic i la més nova, elements gòtics. El portal és romànic de mig punt, possiblement original. Les parets mitgeres tenen més d’1 metre de gruix i les interiors vora de 80 cm. La capella va ser edificada en temps de Berenguer de Sant Vicens (s. XIV) i reformada pels monjos el s. XVIII. Podem observar la façana barroca simètrica, amb un portal d’accés amb la llinda, una finestra rodona al damunt i un campanar fent de remat superior.

Des de les golfes, s’accedeix a la torre ubicada al centre de les edificacions, possible talaia de sentinella, en tot cas, un bonic mirador. A l’edifici hi ha diverses finestres gòtiques del s. XV.

Perpendicularment a la torre i a la capella hi ha l’edifici residencial, el palau de l’any 1737, de planta rectangular i de dos pisos d’alçada, que va ser reformat l’any 1859 amb estil modernista.

El barri de Mogoda dóna nom al poble i és l’arrel més profunda del poble de Santa Perpètua de Mogoda.

Localització: sud-est del nucli urbà, límits entre la riera de Caldes, la carretera de Caldes i la línia de Renfe Mollet-Papiol.

La masia de ca n’Oller

Ca n’Oller gaudeix de l’honor de ser dels pocs masos del poble que ha continuat en mans de la mateixa família de pagesos perpetuencs en els darrers 700 anys. La primera referència a aquestes terres és de l’any 1044 però encara no era ca n’Oller sinó can Fontanet Jussà. Els Oller hi entraran per via matrimonial al segle XIV en casar-se Guillema, propietària del mas Fontanet, amb Guillem Oller. Pel mateix sistema el s XVIII entren els Cuiàs en casar-se Arcàngel Oller, pubilla de la casa, amb Pere Cuiàs de Sant Andreu de Palomar.

Les tres finestres gòtiques que llueix la façana de la masia delaten l’origen del s. XV d’aquesta masia catalana clàssica, de tres cossos desenvolupats en planta baixa i planta pis orientats a migdia i que també ostenta el títol de conservar en millors condicions la tipologia de la masia original.

Des del petit turonet a tocar de Polinyà on s’ubica, ha pogut veure les radicals transformacions del seu entorn amb impassibilitat que sols dóna la vida al camp: autopistes, el polígon industrial que porta el seu nom malgrat no afectar les seves propietats... Els canvis també l’han acostat al poble que abans semblava més lluny. Com és natural ells anaven al poble sovint però els vilatans també s’acostaven a la masia quan anaven a berenar a la font situada a prop de la masia i l’aqüeducte romà o portaven els infants nascuts herniats a guarir-se seguint un ritual pagà anomenat la Cura del Roure. Diuen que foradant el tronc d’un roure viu la nit de Sant Joan i fent passar el nen o nena per dins, el guariment era segur si el roure sobrevivia a la ferida. La proverbial força dels roures i la manca dels efectes negatius de la pol•lució moderna permetien donar per sanats gairebé tots els herniats.

Els lligams entre ca n’Oller i el poble van incrementar-se molt a partir del 1972, quan l’Aplec de la Sardana es traslladà al bosc de ca n’Oller que ja es coneix com el “bosc de la Sardana”.

Localització: polígon Ca n’Oller, prop de la riera de Caldes, tocant a Polinyà.

El nucli de Santiga

El safareig, el castell i l’església configuren la plaça de Santiga, centre d’aquest espai. A la plaça, completen el paisatge un magnífic lledoner a prop del safareig, l’olivera al centre i un vell plataner al costat. El nucli de Santiga es dividia en dos barris que tenien la riera de Santiga, abans Canalies, com a frontera natural, el barri de dalt i el de baix. Del primer era l’església, el castell, can Rectoret, can Barnola, i un grapat de masies més, moltes desaparegudes avui dia. Del segon, can Sabau Torreferrussa, can Maiol, can Llobet i d’altres.

El castell de Santiga és una masia fortificada (s. X-XI) de planta quadrada amb tres crugies i de tres pisos d’alçada, envoltada d’un mur amb un portal adovellat d’accés d’on penja un escut d’armes amb les ensenyes de les cases nobiliàries dels Salbà, els Vallgornera, els Vallseca i els Sentmenat. Declarat bé cultural d’interès nacional (BCIN) segons la Llei 16/1985, l’aspecte actual del castell és conseqüència de les reformes fetes per Miquel de Salbà, virrei de Mallorca i negociador espanyol en el Tractat dels Pirineus, que va aconseguir conservar en territori català la vila de Llívia.

L’església de Santa Maria l’Antiga o Santiga és l’altre element patrimonial a destacar, declarat pel Ple municipal bé cultural d’interès local (BCIL). Segons l’estat actual del coneixement, podem parlar d’ocupació de l’espai que ocupa l’església des d’època romana (s. I-V dC) tal com ho demostra una sitja i conduccions d’aigua que hi ha sota la rectoria i un tros de paviment romà trobat sota el campanar medieval.

A partir del s. XII es construeix la nau central de l’actual església romànica. Un segle després s’amplia el temple amb la construcció d’una capella lateral al sud i el campanar de planta quadrada al mur de tramuntana. Aquesta capella s’allargarà fins al peu de la nau principal (s. XIV). Al segle XVI es reforma la nau principal construint l’absis trapezoïdal i la porta de l’entrada oest, en ús encara i marcada amb l’any de modificació del llindar: 1574. Als segles XVII-XVIII correspon el sobrealçament del campanar i la construcció de la capella del Sant Crist. D’aquesta època és també la construcció de l’hostatgeria i la rectoria que envolta l’església pel nord.

Amb el segle XIX Santiga quedarà aturada en el temps. Entre 1836 i 1847 els veïns lluitaran per evitar l’agregació a Santa Perpètua ordenada per les autoritats. Finalment Santa Maria l’Antiga i Santa Perpètua es fusionaran en un sol poble. L’església deixarà de tenir culte regular a partir dels anys 20.

Localització: carretera Sabadell-Mollet (B-140), a dos km del nucli urbà.

Torreferrusa

La Masia de Torreferrusa, o “la Ferrusa”, com també és coneguda, és una de les propietats més antigues i emblemàtiques de l’espai de Santiga. L’edifici té un estil singular perquè els merlets que el coronen i el toc de blanc meridional de les façanes li donen un cert aire moresc.

Aquesta masia ha canviat constantment de propietaris durant els anys, però fins l’any 1968, en què va se adquirida pel Ministeri d’agricultura, sempre havia estat destinada al conreu dels diferents productes autòctons de la zona.

Des de l’any 1980, Torreferrusa és propietat de la Generalitat de Catalunya, la qual hi ha instal·lat un centre de recuperació de rapinyaires, una granja cinegètica per la reproducció de perdius i un viver forestal.

Arqueologia a Santa Perpètua

El forn romà del camp d’en Ventura de l’Oller

Es tracta d’un forn romà ceràmic construït a finals del segle I dC. Formava part d’una vil•la romana dedicada a la producció ceràmica, és una estructura rectangular excavada en bona part en el substrat natural d’argiles. El seu “praefurnium” (passadís on es cremava la llenya) té una longitud de 23 metres. La cambra de foc té 6 metres de longitud i 3,2 metres d’amplada. Està retallada en el mateix substrat natural i consta de sis arcades fetes de maons. La seva alçada mitjana és d’1,6 metres a nivell de les arcades. La graella consta de 7 rengleres d’orificis per on circulava l’aire calent necessari per a la cocció. Cada renglera estava formada per dues filades amb deu forats cadascuna, disposades en els espais entre les arcades de la cambra de foc.

Localització: bosc de ca n’Oller, al límit del terme municipal de Polnyà.

El pou de glaç a Mogoda

Dos són els pous de glaç situats en el barri de Mogoda com una clara demostració de la importància del gel temps enrere. Són construccions de forma cilíndrica semienterrada per tal d’aprofitar la inèrcia tèrmica del terreny i afavorir una bona preservació del glaç. L’únic element que sobresurt és la coberta.

El glaç natural s’obtenia de fonts i mines pròximes que durant l’hivern quedaven glaçades, o bé de basses de poca fondària i de grans dimensions construïdes expressament. Un cop carregat, les obertures es tapaven amb lloses, portes, pedres...

Espais naturals

Espai Natural de Santiga

Santa Perpètua és una població amb més de mil anys d’història, formada originàriament per dos nuclis poblacionals: Mogoda i Santiga. Aquest darrer va ser un poble independent fins a la meitat del S.XIX i, des de sempre la riera ha actuat com a frontera natural entre els dos barris de Santiga, el de dalt, del qual en formen part l’església romànica del S.XII, el Castell i un grapat de masies i el de baix, en el qual, entre d’altres cases pairals importants, hi destaca la Torreferrusa, destinada actualment a ser un Centre de Recuperació de Fauna Salvatge.

Segons les excavacions arqueològiques realitzades, des de fa tres mil anys hi ha constància de poblament humà a l’espai de Santiga. A banda de les restes arqueològiques, moltes de les quals es troben en el Museu Municipal, Santiga destaca pel patrimoni romànic i per formar part de la Ruta Verda del Vallès i ser una reserva de determinades espècies vegetals i animals autòctones de la zona.

Bosc de Can Oller

La zona que ocupa actualment el Bosc de Can Oller era, fa 2 mil anys, un nucli de població romana amb una important producció de vinya i cereals i excel·lentment comunicat, ja que la Via Augusta es trobava molt a prop d’aquest indret. De les excavacions realitzades durant anys i que tingueren com a fruit posar al descobert moltes peces de ceràmica destinades bàsicament a l’ús quotidià, (àmfores, olles, etc) en destaca el descobriment d’un forn datat al segle I d.c. i que és un dels més ben conservats de Catalunya. Del forn original se’n conserven en bon estat el passadís on es cremava el combustible i bona part de la graella on es posaven a coure les peces.

Actualment i fruit de la col·laboració de les diferents institucions competents de Catalunya, el forn es troba perfectament senyalitzat i forma part dels actius patrimonials d’origen romà que es conserven a la nostra població i que son periòdicament visitats per la població infantil i forània.

Ruta Verda del Vallès

Santa Perpètua de Mogoda forma part del Vallès Natural, una xarxa de senders per gaudir de la natura, la cultura, la història, l’esport i el lleure, promoguda en el marc del Pacte per l’Ocupació del Vallès Occidental. 
Es tracta d’ una xarxa de senders de 260 km, que comunica els 23 municipis de la comarca del Vallès Occidental, des de Badia del Vallès fins a Viladecavalls. Aquests senders, arranjats i senyalitzats, faciliten l’accés dels ciutadans a l’entorn rural i ofereixen una alternativa ideal per a poder desenvolupar activitats de lleure, així com descobrir la riquesa patrimonial de la comarca.

Una de les rutes més interessants per conèixer l’entorn natural de Santa Perpètua és resseguir el camí que comunica el poble amb Palau Solità i Plegamans vorejant la riera de Caldes i els Horts de Mogoda, passant pel bosc de Can Taió fins el bosc de Santiga, i continuant fins a enllaçar amb l’espai natural de Gallecs. Altres espais naturals dignes de visitar son: L’arbreda del Torrent dels Morts, El bosc de Can Sabau, La font dels Joncs, La pineda de l’estret de les vinyes i el Bosc Soldevila.