La mort d’Eluana
Només cinquanta anys enrera, un cas com el d’Eluana Englaro possiblement no s’hauria donat. Quina hauria estat la diferència? L’absència de tècniques, com les actuals, d’alimentació assistida en episodis de coma profund. La tècnica moderna, no sols en aquests casos, sinó també en d’altres on el propi coma s’indueix per tal de tractar pacients afectats de cardiopaties greus, es troba avui en condicions de fer-los «retornar» fins i tot amb senyal d’encefalograma pla.
Pel que sembla, en el cas d’Eluana, el «retorn» era pràcticament impossible, i només restava l’angoixosa espera d’un avenç hipotètic que el fes tècnicament possible. Es podia demanar a la família, i també a la pròpia afectada, una moratòria així? Honestament crec que l’exigència era abusiva, i, si tenim en compte els interessos marcadament polítics que envoltaven l’assumpte, podem parlar fins i tot d’una manipulació fraudulenta. La discutida intervenció del Vaticà en el tema, penso que té força a veure amb el fet de la proximitat geogràfica. És raonable sospitar que, fora de les fronteres italianes, la polèmica no hauria existit.
Però, atès que el cas s’ha donat, penso que convé reflexionar-hi de la forma més assenyada possible. En primer lloc, si tenim en compte que s’ha barrejat de forma barroera la qüestió moral amb la qüestió antropològica. Des del punt de vista moral, hi ha moltes raons per creure que s’ha tractat d’un cas força clar d’eutanàsia passiva, que l’Església catòlica sempre s’havia abstingut de condemnar. Des del punt de vista antropològic —que és el que m’interessa de tractar en aquest article—, casos com aquests ens situen al caire d’un debat profund sobre el fet mateix de la mort. Cada vegada més, l’avenç de la tècnica mèdica ens obligarà de replantejar la qüestió de les fronteres entre la vida i la mort, el més ençà i el més enllà. Perquè, si episodis de mort clínica evident, que en altre temps haurien desembocat en un certificat de defunció, avui poden ser recuperables, això, vulgues que no, fa cada cop més necessària la pregunta sobre quina diferencia qualitativa podem establir entre mort clínica i defunció definitiva.
Hem de convenir que la resposta no és fàcil. Agafem el cas de l’Eluana. Durant disset anys llargs, podem dir que, tot i el seu coma profund, ella encara hi era. A partir de la seva defunció, però, ella ja no hi és. Per sort nostra, la llengua catalana, gràcies als pronoms febles, ens permet de formular-ho amb molt de precisió. Així, de forma ben nostrada, ens és possible de preguntar-nos a quin «hi» fem referència en ambdues afirmacions. Quan ella encara hi era, ni que fos en «estat vegetatiu», l’«hi» acomboia una afirmació. Quan diem que ella ja no hi és, la mateixa partícula acomboia una negació. Aleshores, la pregunta clau seria aquesta: ¿a quina realitat substantiva única fa referència el mateix pronom feble «hi», en ambdós casos?
Aquesta reflexió no és retòrica, sinó que ens adreça al misteri central de l’existència humana. Perquè, si hi ha existència humana, per més precària que pugui semblar als qui la contemplen, no ha d’haver-hi també alguna modalitat d’experiència?. Una experiència certament condicionada pel presumpte estat vegetatiu de l’organisme, però experiència al capdavall. No és justament això el que es pot deduir de les revelacions d’alguns pacients retornats als quiròfans després de situacions d’autèntica mort clínica? I —repeteixo un cop més— això que dic no s’ha d’entendre de cap manera en el marc de les consideracions ètiques que es poden generar en casos com aquests, sinó en el marc de la reflexió sobre el fet sorprenent que aquests casos no són producte de la fantasia, sinó que es donen en la realitat.
Si convenim que Eluana, durant el seu coma irreversible hi era, aleshores de forma no tant idiomàtica podríem preguntar-nos on era. Des de la perspectiva dels qui l’assistien, jeia al llit sense adonar-se de res. Però es pot certificar que era així exactament? Es pot certificar que la percepció de la seva consciència era nul·la? És evident que ningú no ho podrà saber mai. Però no per això és ociosa la pregunta. En el supòsit improbable que ella hagués superat el coma, hauria recordat alguna cosa, o no hauria recordat res, però, en qualsevol dels casos, ¿hauria sojornat la seva persona, de forma no definitiva, al defora de l’espai i del temps propi dels qui la vetllaven?. I si hagués estat així, voldria dir que ens trobem a les portes d’atorgar categoria científica a allò que tradicionalment hem anomenat «ànima»? Certament és molt agosarat d’afirmar-ho, i ho deixo així per a futures reflexions.
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article