Agraïm a la M. Carme Molist, missionera Vedruna a Kinshasa, el testimoni del seu treball a terres africanes.

N’djili, 13 de febrer de 2010

Benvolgudes totes i tots,

Cada dia és un nou pas,… Bé, toca ja posar-me en contacte amb tots vosaltres que vàreu acompanyar i compartir amb mi els 13 mesos passats als Camps de refugiats de Rwanda i a qui estimo i trobo a faltar.Després d’alguns dies d’aventura i perduda per Nairobi-no em van deixar seguir viatge cap a Kinshasa per problemes de visat-, fa just una setmana que he aterrat a Kinshasa.

Aquests dies em ressona la frase del llibre que moltes hem llegit i treballat: “El poder de l’ara”. I això és el que toca, viure a fons l’ara. I aquest “ara” es concreta en aquests moments a la comunitat i escola de N’djili.

M’han acollit molt bé i cal agrair-ho. N’djili és un barri molt, molt pobre, prop de l’aeroport de Kinshasa.

Encara recordo un estiu que quan era a l’Hora-3, vam fer un camp de treball al barri de Sant Cosme del Prat de Llobregat. Com em van impressionar les condicions en què es vivia… Doncs bé, aquest és el Sant Cosme de Kinshasa, africà.  Un barri immens en condicions miserables: tot de sorra negra que es fica per tot i costa caminar-hi; molt, molt brut,… però alhora, enmig de la brutícia, farcit de nens riallers, encuriosits, d’ulls grossos, i de gallines i pollets i alguna cabra, aigua bruta, negra,… de paradetes miserables amb carn, pa, tufu, i altres menjars plens, plens de pols i mosques. Si veiéssiu com et quedes de bruta just sortir de casa!.

Fa tanta, tanta calor!!!. És diferent tenir la pell blanca o negra doncs la sorra fina, negra, bruta, es fica per tot i es nota més la negror de les ungles i els peus, tot i acabada de dutxar amb aigua freda ja que encara no he trobat resistència per escalfar-la una mica. Haig de dir que no fa massa angunia doncs amb tanta calor més aviat s’agraeix. Una solución és deixar galledes al sol durant el dia i dutxar-te quan arribes amb aquesta aigua temperada. Em deia la meva família que a Tona estaven a 3º sota zero. Jo suo durant les 24 hores. El cos no hi està acostumat encara. Quins contrastos!

A moltes el nom de N’djili us serà familiar, especialment a les nostres escoles de la província de Barcelona que durant dos anys  vam fer campanyes per a construir-la. Doncs tota la primera fase ja està i hi ha uns 320 nens i nenes molt macos amb el seu uniforme, i un grup de mestres molt disposats i a punt per a rebre formació i idees. Acaben de començar i volen ajuda per a fer de veritat una educació Vedruna amb formes i metodologia diferent de la que ells han viscut, la de la repetició i el càstig. Ara sols tenen Maternelle i els quatre primers cursos de Primària, aniran pujant i l’objectiu és tenir també Secundària obligatòria.

Seré en aquesta comunitat i escola durant els mesos de febrer i març, compartint també algunes estones amb les altres dues comunitats de Kinshasa: Limete i Kimwenza. A l’abril i fins a finals de juny, després de l’assemblea de la província africana, marxaré a Kolokoso, Kingungi i Kikwit, comunitats de l’interior, on m’han demanat que a més de formació als mestres sobre la PEV, faci també Carisma a les “aspirants” i als “amics vedruna”, i altra formació a les internes: dinàmica de grups, tècniques d’estudi, tallers de lectura,... Quants recursos manquen a les escoles! No sabem pas el que tenim a Catalunya. Bé ja anirem veient. Esperem que la salut em respongui i l’adaptació a tot tan diferent: clima, brutícia, formes de viure, no es faci massa difícil. Sabem que és Déu qui ho acompanya i ho fa possible.

Ahir, en llegir l’Evangeli del dia em ressonava la paraula “obre’t” que Jesús adreça al sord.  Em ressonava fort. "Obre’t a aquesta nova realitat! Obre’t a tota aquesta gent, sempre al carrer, que sense conèixer-me em saluda constantment:  “Bonjour soeur” o els nens  “Mundele” (blanca),... i que ja em van seguir i m’acompanyen o m’indiquen el camí a casa o a l’escola, camins no fàcils de trobar aquests primers dies d’anar-m’hi adaptant.

Ara que ja sabia una mica de kinyarwandés em cal aprendre quatre mots de lingala o kikongo per a fer sorgir un somriure a la gent en sentir-me saludant-los en la seva llengua. A tots ens agrada que se’ns adrecin amb la nostra, no? Cal doncs estar molt oberta al que fa content als altres. Això és el que vull saber fer durant els mesos que passaré aquí. Tot i enyorar el viscut, em cal saber donar gràcies de poder ser-hi, de poder conèixer-ho i compartir amb ells aquest espai de la meva vida. Procuraré també, quan la internet m’ho permeti, que no és pas fàcil, seguir compartint amb tots vosaltres aquest temps.

Gràcies per sentir-vos a prop!

Una forta abraçada
M. Carme