Molt s'ha parlat durant l'any 2009 a València sobre el centenari del Levante UD. Han proliferat nombroses publicacions, llibres, articles, etc. Que han tractat de treure a la llum la història i el perfil sociològic d'aquest emblemàtic i peculiar club de futbol de la ciutat del Túria.

Tot aquest interès que sobtadament ha creat el club degà de la ciutat, ha tractat de destacar les arrels i la idiosincràsia d'un club que les grans sotragades que ha patit al llarg de la seua història han impedit l'adopció d'un perfil identitari clarament definit i marcat.

L'any 1988 el govern de Felipe González atorga una llicència de televisió al grup PRISA, afí al PSOE. Aquesta llicència donava l'exclusivitat a PRISA per a tenir un canal analògic de pagament, en què els continguts esportius fossin un dels principals reclams.

Així, el 1990 naixia Canal Plus, que revaloritzava els drets de retransmissió del futbol, ja que era necessari pagar un abonament per a poder veure els partits més interessants.

"Esto no se me puede hacer a mí", eren les paraules del president del Madrid després de ser eliminat a vuitens de Champions pel modest Olympique. L'ésser superior, qui volia tornar per corregir i esborrar de les hemeroteques que va marxar per la porta de darrere, sense ningú que li recordés el seu fracàs.

El prepotent, incapaç d'aprendre del seus errors que volia cridar que ell té raó i els demés no, va començar a tirar de talonari per comprar els jugadors més cars i deixar de veure la samarreta blaugrana i la senyera per tot arreu.

El rugbi va deixar de ser olímpic l'any 1924, entre d'altres raons, perquè no es considerava necessària una competició de seleccions nacionals. El primer mundial no es va jugar fins l'any 1991, quan l'oportunitat de negoci era ja irresistible. I el Cinc Nacions (ara Sis), la competició per equips nacionals més antiga d'aquest esport, no comptà amb un trofeu pel guanyador fins l'any 1993.

Anteriorment, aquest torneig era una mena de suma de partits amistosos en el qual, qui volia, podia comptar el nombre de victòries o derrotes de cada equip i establir un guanyador (trofeus i títols com la Calcuta Cup, la Triple Corona o la Cullera de Fusta, havien sorgit de forma espontània, entre els aficionats, però no des de la organització de la competició).

"Els clubs es remodelen segons els canons de poderosos centres financers i mediàtics, el joc ja no depèn del talent coordinat de jugadors capaços de crear moments memorables, mitificables, sinó de sistemes que porten el nom o el cognom de l'entrenador. És com si s'hagués traslladat al futbol la tendència teatral de que el director sigui més determinant que l'actor."