Fem un cafè?

Cal de tant en tant. Per propiciar la reflexió. Però sobretot, que sigui un cafè. Per evitar les reflexions conformistes i contemporitzadores que generen la til·la i les infusions en general. I generar idees noves i plantejaments diferents que permetin redreçar el camí i refer el rumb. O, si és el cas, refermar que es va en la bona direcció. Els Premis Llavor de Lletres estan en aquesta darrera tessitura. Malgrat la proliferació d’iniciatives similars que s’ha produït en aquests darrers deu anys, sembla que el model segueix tenint plena vigència. La història més o menys local segueix essent una gran desconeguda, la gent continua sentint la necessitat d’escriure i expressar els seus sentiments i vivències i la majoria dels nostres estudiants encara veuen que el treball de recerca que fan mentre esperen entrar a la Universitat els resulta d’allò més profitós. Per tant, un cop carregat el dipòsit de combustible, revisat el nivell d’oli i els llums i netejats els vidres, l’any que ve els premis Llavor de Lletres seguiran camí.

Altra cosa seria si haguessin detectat desencís en els participants o cansament dels jurats. Amb l’agreujant d’un boicot en els mitjans de comunicació, com ha passat en el cas de les consultes populars que no varen tenir el cap de setmana passat (merèixer seria una altra cosa) massa titulars en cap mitjà de comunicació. Demostrant la incomoditat que senten, tant bona part dels que manen –que opten per ignorar el fet, de bracet amb els anticatalans– com la resta de la classe política. Aquella que, la vigília, sembla recolzar la iniciativa i l’endemà, quan li ha vist el cul, diu que és femella i se’n desentén. En aquest cas, el cafè potser ens convindria per veure de trobar noves formes d’expressar la nostra voluntat sobirana. Si cal, exigint-ho de la nostra classe política. Vist que la via eslovaca que reivindicàvem fins ara no ens està duent enlloc, potser que tornem a girar els ulls cap a Bèlgica –país del qual darrerament ningú parla– i estudiem, mentre degustem el cafè estimulant, la situació que viu i el futur que, previsiblement, li espera. No per poc repetida, la frase del pas enrere per agafar nou impuls deixa de tenir raó. Si cal canviar una roda o les pastilles dels frens i això ens obliga a fer una estada a la benzinera, no ens desesperem. Hi ha més dies que llonganisses.

Un cas apart és el del Tribunal Constitucional. Aquí ja no es tracta de canviar una bugia o posar aigua al radiador. Aquí el cafè hauria de servir per adonar-se que, amb aquest Troncomòbil, ja no anem enlloc. Una reflexió elemental els ho hauria de fer veure als pilots d’aquest vehicle antediluvià. I ens hauria d’aclarir definitivament les idees als passatgers que hem pagat bitllet perquè ens portin a destí. Si els cinc primers dictàmens no han aconseguit que el cotxe es posi en marxa, una de dues. O els pilots/jutges posats a mecànics/polítics no en tenen la més mínima idea de reparar cotxes i, quan arreglen les rodes espatllen la direcció, o el que busquen, secretament, és que l’empresa els compri un vehicle nou, encara que sigui un tanc, per poder-nos dur al destí que ells volen. Un destí que, sincerament, a hores d’ara no sembla que sigui aquell pel qual els vàrem llogar. Que una cosa és no voler canviar de xofers a mig viatge –opció criticable i difícilment justificable però dialècticament raonable– i una altra és no substituir els morts. Potser esperant que el colesterol o algun pinyol de préssec mal empassat desfaci finalment l’empat. I això no és tolerable. Màxim quan els hem llogat per anar a un destí molt clar. Un estat plurinacional que es financi solidàriament i que respecti les llengües cooficials. Estem d’acord en pagar-los un cafè perquè reflexionin. Però no una estada de quatre o cinc anys en un hotel de luxe.