LA FURA

Francesc Murgadas

No mataràs

Fou un dels casos de pena capital més polèmics dels anys cinquanta als EUA. Avui, mig segle després de l’execució de Caryl Chessman a la cambra de gas de la presó de Sant Quintí, a Califòrnia, el 2 de maig de 1960, els interrogants segueixen planant sobre el cas. Qüestionant tant l’aplicació de la pena de mort com els mecanismes de la justícia.

Caryl Chessman.

CONCEPTES CLAU

Chessman, 12 anys esperant el compliment de la seva condemna a mort, acabà esdevenint paradigma de la rehabilitació. Una rehabilitació que la seva execució estroncà de soca-rel.

Sense la condemna a mort forçada pel fiscal, Chessman hauria sortit de presó l’any passat, complerta la condemna, amb 88 anys.

Uns antecedents complexos

Caryl Chessman era el que molts considerarien “carn de forca”. Nascut a l’estat de Michigan el 1921, la seva infància, com la de molts altres, estaria marcada per la depressió. Una família inestable amb una mare que queda paralítica i acaba morint de càncer, l’obliguen a buscar-se la vida de formes diverses i no sempre ortodoxes. Una situació poc recomanable. També per ell que, en la seva autobiografia, lamenta la pèrdua de la seva adolescència anant de bar en bar i fent les més diverses malifetes. Unes malifetes que el duen dos cops al reformatori de menors i, ja major d’edat, a la presó de Folsom d’on surt per bona conducta. Segons ell mateix, per la necessitat de revoltar-se contra la injustícia que considera que era la seva vida.

Un sentiment i unes accions que probablement molts dels seus coetanis compartien i que havien fet que la societat nord-americana endurís els mecanismes legals i repressius per combatre-ho. Amb lleis com la sorgida del segrest i assassinat del fill infant de l’aviador Lindbergh, que considerava el segrest amb violència d’un menor com mereixedor de pena de mort. Llei especialment endurida a Califòrnia i que va acabar girant-se contra Caryl Chessman

Uns fets poc provats

Feia poc que havia sortit de la presó quan fou detingut en una benzinera. Anava en un cotxe descapotable amb un amic seu i, deien, esperant un tercer que havia anat al lavabo i que mai va aparèixer. El registre del cotxe permeté descobrir uns vestits nous de dona, una llum vermella com la dels cotxes de policia quan patrullen, i una pistola.

La policia en va tenir prou amb això. Feia temps que anaven al darrera del “bandit de la llum vermella” que es dedicava a violar noies localitzades en cotxes en aparcaments fora de la ciutat on aquestes estaven amb els seus companys passant una estona. El personatge, aprofitant la llum posada al sostre del seu cotxe, es feia passar per policia, fent sortir la noia del cotxe després de “confiscar-los” el que tenien, i a acompanyar-lo fins al seu on intentava consumar l’acte sexual. Tot i que, com reconegueren les víctimes, es conformés finalment amb una fel·lació. Disset denuncies del mateix delicte tenien a la policia molt nerviosa.

Per això, la mateixa nit, va treure del llit algunes denunciants i, mirant per la finestra, les va fer identificar un Chessman assegut al descapotable. Identificacions positives malgrat el metre noranta de Caryl no coincidís amb l’estatura baixeta de les denuncies.

El judici tampoc fou un model d’imparcialitat. Però el jurat d’onze dones i un home acabà declarant-lo culpable. El jutge, basant-se en què el suposat criminal va obligar a dues de les víctimes, de 17 anys, a anar fins al seu cotxe, aplicà l’agreujant de segrest violent de menors i dictà una doble sentència de mort.

Un final tràgic

Chessman, tot i reconèixer que era un delinqüent, seguia defensant la seva innocència respecte d’aquells fets. A la presó, esperant el compliment de la sentència, feu els estudis de Dret per poder defensar-se ell mateix. Mentre demanava revisions del judici i ajornaments del compliment de la sentència. Demostrant, per exemple, que la transcripció de declaracions a partir de les notes de la mecanògrafa del tribunal, en morir aquesta, havien estat fetes per un parent del fiscal absolutament incompetent. O aportant proves que demostraven que la seva confessió fou aconseguida sota coacció de la policia. Fins a vuit ajornaments de l’aplicació de la pena de mort aconseguí. El darrer, de dos mesos, per preservar una visita d’Eisenhower a Sudamèrica, en ple clima antiianqui provocat per aquest tema. Dotze anys d’espera que feren d’ell una persona aparentment exemplar. Rehabilitada. Que llegia un llibre al dia i feia dues hores d’exercici diari. Que tingué temps d’escriure tres llibres sobre la seva experiència i una novel·la. Que generà un moviment mundial contra la pena de mort –la seva i la dels altres– que recolzaren gent com Eleanor Roosevelt, Pau Casals o Aldous Huxley. Però a qui el darrer ajornament arribà tard perquè la secretària del jutge d’apel·lació marcà malament el telèfon d’emergència. En rebre la nova trucada, l’alcalde de Sant Quintí replicà que era massa tard. Les pastilles de cianur eren ja al cubell d’àcid sulfúric. Obrir la cel·la hauria posat en perill la vida dels assistents. I el cinquè manament diu: “No mataràs”.