"Quan un no viu com pensa, acaba pensant com viu". Gabriel Marcel

Quan et retrobes amb vells amics, companys de vida i de batalla que esgrimeixen raons al voltant de l'elecció d'una escola per a les seves filles i fills, te n'adones que el temps transcorre inexorablement per a tothom. El motiu però que enfila aquestes línies és una derivada del pas del temps, de la fillada i de la militància: companys i companyes de lluita que matriculen els seus fills i filles a l'escola privada (concertada o no). I, heus aquí on la meva indignació, decepció i aflicció prenen embranzida en aquesta columna.

Les freqüents campanyes mediàtiques i polítiques contra el projecte socialista cubà s’han vist accelerades després de la mort del delinqüent Osvaldo Zapata, el passat 23 de febrer. Zapata, juntament amb Guillermo Fariñas, s’ha convertit en el tonto útil de la màfia cubana i de l’imperialisme dels Estats Units i de la Unió Europea, que sense cap escrúpol han conduït a la mort el primer i estan posant en greu situació mèdica al segon, Fariñas.

El passat 28 de febrer es van celebrar consultes populars sobre la independència a 79 municipis catalans, aconseguint mobilitzar a més del 20% de l'electorat. Tot això malgrat el silenci mediàtic i malgrat els intents de monopolització per part de certs dirigents polítics de CiU i ERC.

Fins fa tot just un parell de mesos, la senyora Robinson no era més que un personatge de ficció que representava la força d'atracció que la dona madura exercia en els joves que tot just començaven a escrutar els camins de la sexualitat. Fins aleshores Mrs. Robinson era la protagonista d'El graduat i d'una cançó, tan excel·lent com la pel·lícula, interpretada per Simon & Garfunkel.