LA FURA

Jordi Cuyàs

Ara és l’hora Penedès
Finalment, el Parlament s’ha pronunciat i la cosa no dóna més de si des del punt de vista normatiu en l’actual legislatura. El Penedès és Àmbit de Planificació, però no és Vegueria, encara que aquestes siguin, de moment, virtuals. Temps hi haurà de fer-ne una anàlisi en fred i de veure’n les conseqüències; del que estic convençut és que més que un enfrontament de partits, el que hi ha hagut és un consens general que el Penedès té personalitat pròpia, però que això no s’ha pogut plasmar plenament en la Llei de Vegueries pel tancament, fruit de la inseguretat en aquest tema i l’autoritarisme com a sistema, de la cúpula del Departament de Política Territorial, secundada pels responsables de seu partit al Penedès, que no del conjunt d’aquest col·lectiu. I sobre aquest esquema els altres grups han anat prenent posició: uns mirant de no trencar-ho tot i altres a veure si obren una esquerda. I això és el que tenim: som Àmbit de Planificació i podem ser Vegueria.

Però ara ja no és l’hora dels polítics de Barcelona (ja ho tornarà a ser quan toqui), sinó dels polítics i de la gent del Penedès. Crec que ja no podem anar demanant més, sinó que hem de fer nosaltres. Difícilment avançarem gaire més si des d’aquí no ens organitzem institucionalment per ser una unitat. I d’instruments per això no ens en falten: en Cultura tenim l’Institut d’Estudis Penedesencs, en Planificació tenim l’esbós del Pla Estratègic del Penedès, en Economia tenim patronals i sindicats que ja treballen en aquest àmbit, en el sector del Vi tenim la Denominació d’Origen i la voluntat de treballar en el turisme del vi, i així en molts altres camps; tampoc no ens falten instruments legals per treballar plegats, ja que podem mancomunar institucions del territori, com es va fer amb els municipis abans que s’establissin les comarques o feu Prat de la Riba amb la Mancomunitat de Catalunya abans de tenir la Generalitat restaurada.

O sigui que, des del meu parer, no és hora de plorar, no és hora de demanar, no és hora d’esperar sinó que és hora de començar a fer realitat un somni que ens ha de permetre viure millor nosaltres i deixar un territori millor a les futures generacions. I per això cal que ens posem a treballar conjuntament en aquest sentit i segur que hi arribarem.