Hem fet llenya
Coincidint amb el final del curs polític -ses senyories també fan vacances, aquest any més curtes potser perquè són conscients que a la tornada els toca renovació de contracte- i de la legislatura, la vegueria de quatre amb folre i manilles que havíem anat bastint durant aquests anys ha fet llenya just en el moment de passar l’enxaneta i aixecar la mà. La canalla sembla haver tingut por de coronar. Tot i els crits del cap de colla, de la pinya i de bona part de la plaça castellera. I malgrat segons, terços i la base en general estava més ferma que mai. Però és el que tenen els castells. Que en el darrer moment, el vertigen d’uns infants que no són conscients de tot el que el seu petit pas suposa, fa fracassar el projecte col·lectiu. I ara no és moment -qui ho vol saber ja ho sap- d’assenyalar amb el dit l’aixecador que, en el darrer moment, va intentar convèncer l’enxaneta que fes el darrer pas. O de criminalitzar l’enxaneta -el darrer responsable- de la por suprema. Del pànic escènic que li ha entrat en el darrer moment. Insistim, qui vol saber què ha fet cadascú en aquest darrer tram de la validació del projecte, ja ho sap. Com sap quina ha estat la seva trajectòria mentre, lentament, s’anava bastint el castell.

Ara, el problema es pot resoldre, com en els castells, de tres maneres. La primera, la que tothom adoptaria en calent, és la de canviar el pom de dalt. Aquesta tardor, en tornar de vacances, en tindrem l’oportunitat. Després que l’enxaneta Montilla i tota la resta de canalla s’hagin enfrontat a les famílies i aquestes els hagin dit si ara toca estar pels estudis i, per tant, res de fer castells, o si poden seguir una temporada més asseguts al Parlament, pel damunt de la pinya. Quan apareguin per l’assaig general de les eleccions i la colla, recordant la llenya d’avui, decideixi si els hi renova la confiança o els fa baixar els fums tornant-los a la pinya. Però aquesta solució que a molts els agradaria, té un problema. Tenim un altre pom de dalt disponible i prou preparat com per tornar a aspirar a estar entre les colles de gamma alta la propera legislatura? Estem preparats per acceptar l’espera mentre la nova canalla es va formant i foguejant en torres de sis i set, abans de tornar a intentar la vegueria de quatre amb folre i manilles? Queden dues solucions més, mantenint la canalla actual. I totes dues passen per reeducar la canalla. Però aquí les opinions ja són més divergents. Hi ha qui defensa que el que cal és fotre-li un bon mastegot a l’enxaneta que es va fer enrere i enviar-lo novament cap amunt, a coronar. I qui creu que el que cal és fer un treball pedagògic amb tota la canalla. Fent-los veure que la pinya ja els aturarà si cauen i que, si prenen mal, és pel bé comú. Feina difícil en una canalla que, a poc a poc, s’ha anat acostumant al casc protector del partit i a què els hi riguin totes les gràcies i els aguantin tots els capricis.

Un dilema així no és fàcil de resoldre. Menys encara quan es tenen els ossos dolorits de la patacada que s’acaba de rebre. Més que res perquè tots érem conscients del paper de fre que exerciria i exercirà Madrid i que, d’acord amb això, només demanàvem als nostres parlamentaris la lliçó d’un gest simbòlic de rebel·lia contra les directrius dels partits estatals, és a dir, barcelonins. Però la temporada castellera té les seves normes i els caps de colla, en una segona ronda igualment dòcil i disciplinada, varen donar el premi final a Pasqual Maragall i la seva colla. Potser per consolar-los de la llenya de l’Estatut, el trenta-sis de tres de l’Àrea Metropolitana fou aprovat per tots. Un castell surrealista que dóna els punts necessaris per poder anar fent la piu-piu. Per sort, tenim per endavant unes vacances i unes Festes Majors on, cada cop que veiem que s’enlairi un castell, podrem pensar en quina ha de ser la nostra actitud d’aquí en endavant. Que amb la Vegueria no s’acaba el món.