Comença l’agost i amb ell, arreu del territori, el temps de les Festes Majors. El Penedès no és una excepció. Fins a 56 celebracions d’aquesta mena es faran només en les dues setmanes que La Fura deixarà de sortir. Un bon motiu per reflexionar sobre el tema.

CONCEPTES CLAU

Parlar de Festa Major implica l’existència d’altres festes. Com a mínim una. La petita. La Festa Major és una festa social. D’aquí que, des de ja fa alguns anys, proliferin les Festes Majors de barris i urbanitzacions.

Per a molts, l’estat natural de l’home seria el de festa permanent. Una condició a la qual alguns subconjunts d’algunes societats modernes s’han anat acostant en la mesura que han augmentat la seva capacitat econòmica. Només cal passar pel paper couché. Però la resta de mortals, la immensa majoria, s’ha de conformar amb alternar els períodes de festa amb els de treball. Ara és temps de vacances. Una “conquesta” de la nostra societat benestant que, fa només unes desenes d’anys, s’havia de conformar amb els parèntesis festius de les festes setmanals i amb el més llarg –però no gaire– de la Festa Major.

Una festa comuna
La Festa Major és una festa social. Que escapava i escapa de l’àmbit estrictament familiar que també tenia i té les seves festes (aniversaris, casaments, prometatges, etc.). Una festa social que es generà a partir dels fets col·lectius de les societats antigues, ocupades fonamentalment per la supervivència. No és, doncs, estrany que aquelles societats, bàsicament rurals i agrícoles o ramaderes, estructuressin el seu calendari festiu al voltant del final de les tasques més o menys col·lectives o comunes. I que dediquessin petits moments d’esbarjo de generalment un dia a la fi de les tasques que podríem considerar “intermèdies” i reservessin un lapse de temps major –la tradició de les nostres Festes Majors sembla apuntar cap als tres dies– a la conclusió de les tasques “finalistes”, és a dir, als moments posteriors a l’obtenció dels fruits del seu esforç. Una conclusió que, en ser comuna per les diverses entitats familiars que formaven la comunitat, i que generalment havien col·laborat entre elles per fer els processos més eficaços, afectava a tots els membres i, per tant, els vinculava a la festa que s’hi feia. Una festa a la qual no eren aliens ni els establiments de relacions entre les famílies –amb prometatges, casaments i compravendes– ni els actes d’agraïment als Déus en forma d’actes votius, ofrenes o altres tradicions. I que solia fer-se en llocs comuns –places, cafès, esglésies...– ja de per si terrenys neutrals. Tot plegat, amb una finalitat no buscada explícitament. La de fer comunitat.
Una finalitat que no solia, a més, reservar-se exclusivament per aquesta Festa Major. Molts pobles, un any acaba essent un lapse de temps massa llarg, elevaven una segona festa de les que esquitxaven el calendari festiu a la categoria de festa major petita. Amb menys presència però igualment amb la voluntat de fer comunitat.

Una festa antiga
Aquest calendari festiu tenia, en el cas de comunitats agrícoles com la nostra, el seu punt àlgid quan la collita de l’any estava feta o definitivament encarrilada. Per tant, en el punt de l’estiu, aprofitant el dies llargs i les bones temperatures.
Aleshores era quan es feia la festa més grossa i, per tant, la que podia ser batejada sense problemes com a Festa Major.
Un moment en què es combinaven tres nivells d’alegria.
La joia familiar per la bona collita –si era el cas– a través d’àpats, amb menges especials i luxoses, que reunien a tots els membres de la família a la casa pairal del clan familiar i que s’aprofitaven per retre homenatge als patriarques i reforçar els vincles familiars.
La joia social per la bona marxa de la comunitat era el segon nivell, exemplificat en actes col·lectius profans als quals no era aliena una certa ostentació. L’enramat de carrers i places, les atraccions de fira, els balls populars, les ballades i concerts, el castell de foc i fins i tot els àpats comuns, molt sovint finançats amb captes, no escapaven a la competència amb les comunitats veïnes en tant que via de demostració d’una major potència econòmica i social.
La joia religiosa tampoc no es podia obviar en tant que els Déus eren tinguts com a responsables de la prosperitat de la societat. L’ofici de Festa Major, generalment amb un predicador “convidat” que feia les delícies de l’auditori, i el posterior seguici amb el qual s’homenatjava a la divinitat benefactora, són també moneda corrent d’aquesta mena de celebracions i s’encadenen amb els actes més profans al llarg dels tres dies ja esmentats.

Òbviament, però, hi ha una reflexió que cal fer tot i ser d’una obvietat aclaparadora. Aquesta forma d’entendre la festa a Catalunya no té perquè ser compartida per altres societats. Els seus models s’hauran adaptat i hauran evolucionat en funció de les seves realitats. D’aquí la importància de respectar-los i de reclamar respecte pels propis si es volen mantenir. I el perill de contaminació dels mateixos que la societat globalitzada i els canvis d’hàbits impliquen. I no cal posar exemples.

Una festa cobejada
Una festa com aquesta, en uns moments de formació de la realitat europea de la qual l’Església catòlica intentava ser pal de paller, era massa important com per deixar-la a la lliure voluntat de decisió del poble. Calia transvassar-la al seu àmbit de competències. Sobretot a la vista de la incapacitat de les entitats “polítiques” per fer-ho.
Ràpidament, doncs, l’acte religiós va anar agafant preponderància en el conjunt de la festa. La societat temorosa que l’edat mitjana havia format era terreny adobat per fer-ho. La situació agrícola i ramadera tampoc no permetia gaires alegries més.

L’Església catòlica feu aleshores una de les seves jugades mestres que li permeteren fer més “religiosa” i menys pagana la vida social en aquest i en molts altres àmbits. Involucrar els sants en el procés, tot alleugerint la “feina” de la Mare de Déu fins aleshores omnipresent en tant que patrona de totes les Festes Majors com a principal valedora davant del seu fill. Qualsevol acte excepcionalment calamitós (els aiguats de Vilanova caiguts un 5 d’agost) genera una acció rogativa del poble i la posterior consagració al sant o verge del dia de la suposada intervenció divina (la de les Neus en el cas esmentat), de la vila afectada. Amb l’efecte immediat del desplaçament de la Festa Major a la data del patró o patrona. Un truc que, en altres casos com el de Vilafranca del Penedès, arriba a través de la pròpia petició de la vila als poders eclesiàstics d’un patró sota la protecció del qual posar el municipi i els seus habitants. Una jugada que en molts casos es farà extensiva a la segona festa, la major petita, que també tindrà un sant, santa o verge com a patró o patrona.

A més, així s’obvia la coincidència temporal de les festes de cada poble i llogarret que fins aleshores dificultava la diferenciació entre elles. Bona prova n’és l’acumulació de Festes Majors que es produeix, encara avui, al voltant del dia de la Mare de Déu d’Agost, patrona encara de la Geltrú, vila origen de l’actual capital del Garraf.

Una festa canviant
Que aquestes tradicions són tan antigues com la societat humana ho demostren els estudis antropològics. La història, per la seva banda, s’encarrega de mostrar-nos la seva implantació, evolució, arrelament i motivacions. Per exemple, quan ens data Festes Majors catalanes ja al llarg del segle XIII. O quan explica les normes dictades per molts bisbats catalans limitant el nombre de convidats a l’àpat de Festa Major de la parròquia. O el moviment de protesta contra la pragmàtica de Ferran II de l’any 1487 que prohibia despeses superiors als 10 sous per foc (les unitats familiars es definien així) i que el va obligar a derogar-la l’any següent a petició dels pagesos, que negociaren amb ell la interpretació de la sentència arbitral de Guadalupe al·legant el costum de rebre a casa, per la Festa Major, amics i parents.

Però també són festes canviants. I no només per la data en què se celebren. Les comunitats creixen igual que les viles. A voltes fusionant-se i a voltes diversificant-se. I l’esperit col·lectiu que abans generava la collita ara ve generat per altres interessos. Però la voluntat de fer una festa comuna subsisteix. I apareixen les Festes Majors de barris, urbanitzacions i col·lectius nous que competeixen sovint, si no en tradició i història, sí en voluntarisme i participació amb les ja consolidades.

El mateix que passa amb els actes tradicionals que abans esmentàvem i que es mantenen amb voluntats individuals i sovint amb ajuts institucionals. Han hagut d’aprendre a evolucionar d’acord amb els nous temps i a conviure amb tradicions de nova planta, vingudes d’altres llocs o creades “in situ”.

L’anàlisi de qualsevol dels programes de Festa Major que publica La Fura o de qualsevol dels altres us ho demostrarà. Fent evident que, tot i el camí recorregut i els tombants que intenten amagar-nos els orígens i motivacions d’aquestes festes, els humans seguim somniant un estat de felicitat permanent en el qual cada dia sigui festa i mai no ens falti de res.

Mentre això no arriba, bones 56 Festes Majors penedesenques. Sense distinció de mida, pressupost o emplaçament.