LA FURA

Toio Ribas

El nus d’Hernàndez Sàbat
No esperes trobar al carrer Joaquim Costa, cantonada Ferlandina, un cafè-llibreria-galeria d’art. Lletraferit és el nom del local. Mentre hom hi va s’endinsa per un barri barceloní en constant evolució. Ara és expressió de la població catalana-oriental. En dies de calor, la cultura asiàtica popular fa molta vida al carrer i ara aquest tros del Raval n’és un bon exemple. De ser popular i ombra del gran casal de la misericòrdia i caritat de la ciutat, ara té també l’encuny universitari i artístic ja que hi pesen tres grans institucions: la universitat (facultat de geografia i lletres), el CCCB i el Macba, el museu d’art contemporani. I tot això acompanya la mar de bé l’obra que presenta a Lletraferit el jove arquitecte i artista vilafranquí Bernat Hernàndez Sàbat.
Que dibuixava bé i que dominava les caricatures i la composició ja se sabia d’Hernàndez Sàbat; que ara, casat, amb el projecte acabat i amb feina, fes obra pictòrica de gruix, hem de constatar que n’estàvem en la inòpia fins que vam rebre la invitació. El dibuix que reprodueixen els dos fulletons d’invitació ja feia obrir els ulls. Arribats a la galeria-cafè-llibreria ja dius: aquesta obra té grapa!
El conjunt de 25 obres i dos grans pergamins en estil kakemono –pintura vertical japonesa– té com a nexe descobrir –o investigar– les múltiples formes que pot prendre el cos humà nu. Especialment i sobretot el femení. Hernàndez Sàbat –la majoria de vegades firma Sàbat, per economia de lletres, explica...– ha pintat les figures del natural, en l’estudi del Cercle Artístic de Sant Lluc, i d’elles n’ha extret formes noves. Carregades de subtilesa, d’emoció i si es vol, pels qui busquen realisme, d’indefinició o d’ocultació. La majoria d’obres resultants són abstractes, informals, ratlles i taques que diuen els galeristes, i uns subratllats de color vermell fosc –mangra, potser és la tonalitat– sobre el blanc del paper d’arròs. I és en aquestes obres més abstractes on aconsegueix, pel nostre gust, les millors expressions.
Hernàndez Sàbat té una voluntat de voler caminar en els secrets de l’orientalisme. Ell mateix en triar el paper i el nom de l’exposició: cal·ligrafia de la figura, ens dóna pistes del que busca. D’aquí que el Raval actual encalci l’exposició, encara que les obres s’hagin forjat en altres medis urbans i possiblement partint d’altres models. El traç que Bernat Hernàndez Sàbat empra té la determinació i les ondulacions de la pinzellada amb la qual els artistes orientals fan els seus cal·ligrames, o les treballades firmes. I que resulten ser tan decoratives. Potser el traç de Sàbat, en no voler escriure sinó descobrir formes, té més matisos i s’ajuda d’unes taques cantelludes, com sorgides d’un cop d’espàtula, que carreguen el resultat de personalitat. En alguns replecs del dibuix, recorda la pintura que feia el vilafranquí Joan Alayo Claret. Hernàndez, en no defugir l’abstracció, té més atreviment i actualitat, i quan fa retrat –Mariana, l’amic de les ulleres, la noia del monyo-toulousse-lautrec,...– té perspicàcia psicològica.
Potser és un detall innocent, però en voler estalviar els marcs de les obres –per a qualsevol artista és tot un pressupost!– les presenta emparedades en uns plàstics i aguantades per unes cintes que pengen d’uns suports de canya clavats al capdamunt de la paret. Unes pedres de riera, pulcrament nuades a la veta, fan de contrapès. És una aportació d’arquitecte, certament, i un toc més d’orientalisme, si es vol.
En definitiva, com diuen els crítics, recomanem molt i molt la seva visita. I qui pugui que compri. Inverteix.