LA FURA

El genoma del pugó del pèsol

L’estudi del genoma permet pensar que es pot aplicar la teràpia genètica en la prevenció i tractament de malalties i tot un seguit d’altres pràctiques.

Dir genoma no ens diu gaire cosa, o no ens diu res a aquells que no estem immersos en això de l’estudi dels gens i dels cromosomes. I que la majoria passem d’això, perquè sols està a l’abast dels investigadors i uns pocs més. El genoma seria la totalitat d’informació genètica que conté un organisme cel·lular, dit així a la nostra manera. I el nom de genoma vindria de la unió de les paraules gen i cromosoma. S’ha desxifrat el genoma humà que diu que té aquells 25.000 gens, si no anem errats en la interpretació. I una sèrie de genomes més, sobretot per l’estudi i prevenció de malalties i com afrontar-ne el tractament. A més, és clar, de tot allò que nosaltres desconeixem. En el ben entès que el coneixement del genoma pot aportar avenços que, possiblement, s’ignoren. Els dies, però, segur que els aniran posant al descobert i potser seran més propers als avui neòfits en aquest tema.

I fins aquí entenem el perquè de tota investigació dels gens dels humans, animals i plantes. Tot i que això escapi al nostre intel·lecte per entrar-hi, però que en podem rebre allò que se’n diu els beneficis en poder aplicar tècniques de valoració i aplicació en la pràctica. Però allò que ens crida l’atenció és que s’hagi fet un estudi del pugó del pèsol –acyrtho pisum–, no perquè no tingui interès, que el deu tenir, sinó perquè el pèsol ja fou objecte d’estudi, per Mendel, fent creuaments entre diferents pèsols, dels resultats dels quals en sorgí la base de les lleis de la genètica. Tot això, però, en aquell moment no fou ben vist i el treball va quedar en l’oblit fins que altres investigadors arribaren a la mateixa conclusió, no gaire temps després, 1901. Amb tot, es féu justícia perquè es donà a Mendel com autor del descobriment. I tot això ho féu en pèsols, a l’hortet del convent, que ben segur es devia considerar, a Mendel, com un fanàtic de la pesologia, del pèsol, volem dir.

Diu que en el genoma del pugó del pèsol s’hi han trobat 35.000 gens, 10.000 més que en el genoma humà. Això podria fer pensar que el pugó té una càrrega genètica molt superior al genoma humà. Però els investigadors estimen que més aviat es tracta d’una duplicitat de gens per una qüestió de seguretat. En el sentit que una còpia es mantindria invariable per al funcionament de l’organisme. I, l’altra, estaria a l’abast per desenvolupar modificacions mitjançant mutacions, que dotaria els pugons de capacitat per adaptar-se en els diferents ambients. Allò que en diem capacitat de supervivència, que passa per l’adaptació al medi. I és clar que si es vol sobreviure en un medi hostil, cal dotar-se de mitjans per superar tota mena de incidències. I la veritat és que el pugó té una gran capacitat d’adaptació, començant que s’organitza en colònies per protegir-se.

L’elecció del pugó del pèsol tindria també la particularitat que viu en simbiosi amb un bacteri –buchnera– que es troba a l’interior del pugó. Aquesta simbiosi vol dir que el bacteri viu a expenses del pugó, però que el bacteri li presta al pugó aminoàcids essencials que el pugó no troba en la saba del pèsol. Simbiosi que no deixa de ser força original perquè pugó i bacteri formen un tot que els permet a ambdós viure i multiplicar-se. Allò que no sabem és si els investigadors han trobat aquest tipus de simbiosi en altres éssers vius que puguin tenir interès en alimentació i control de les malalties. Encara que tot això pugui ser massa perquè sols acabar de desxifrar el genoma del pugó del pèsol, ja demanem un pas més gran. I no sempre és bo que les coses es desenvolupin massa de pressa per raons òbvies. En tot cas, allò que sí que ens interessa al camp és veure com es pot arribar a fer una prevenció i control del pugó de manera fàcil.

El pugó o pugons són flagells que afecten a les plantes donant lloc a danys considerables. I trobar un punt feble per reduir la capacitat de multiplicació seria un gran avenç. Bé que ja es disposa de productes capaços de controlar el pugó, amb més o menys facilitat. Tot això si en fem una comparació amb uns anys, quan l’antídot era el sulfat de nicotina i no gaire més. Sobretot quan es tractava de controlar el pugó verd del presseguer que es resistia a doblegar-se davant l’actuació de control que es feia. I és que el pugó sembla que té una alta capacitat per multiplicar-se, en el sentit que pot reproduir-se de forma sexual i asexual sense mediació del mascle. Una femella pot portar al seu interior la filla i la néta al mateix temps. Vol dir que la filla ja portaria dintre la seva cria abans de néixer ambdues.

Si es veu d’aquesta manera, és lògic que la multiplicació sigui molta i, a més, molt ràpida. Per això, les colònies de pugó es formen en un breu espai de temps. I altra cosa és que els pugons puguin passar virus a la planta hoste. Un aspecte poc estudiat, no ho sabem, però que de donar-se poden contagiar la virosi o virosis. Tot això pot generar un munt de preguntes, queda molt per caminar. Cap pensar que si un pugó pica una planta afectada de virus i després en pica una de sana, el pas del virus és viable així. Atès que els pugons viuen en colònies, és convenient tractar els primers símptomes o focus de pugó per evitar que es propaguin.

Sobre el genoma del pugó hi ha prou informació, però es tracta d’una informació relativa a això, a desxifrar el genoma com a tal. I això fa que no sigui fàcil trametre una informació pràctica que sigui intel·ligible per a nosaltres. Per això hem deixat el comentari en aquells aspectes que donen una visió molt simple del pugó i sols el fet d’haver desxifrat el genoma. Segur, ben segur, que els dies caminaran en un sentit d’interpretar el genoma del pugó del pèsol i altres, com una pràctica aplicada a la defensa del conreu davant el pugó. Tot i que, de moment, el pugó es pot controlar, no sense que suposi una despesa elevada i pèrdues de collita importants.

Si tot això del genoma ho referim al genoma humà, llegim que els estudis són o poden ser molt útils per al diagnòstic de malalties, confirmació de diagnòstic, informació sobre el curs de la malaltia, conèixer malalties latents en pacients sense símptomes. I, fins i tot, predir el risc de malalties en persones sanes i en la seva descendència. I la possibilitat de desenvolupament de tècniques per tractar malalties hereditàries (diabetis...). Tot es tractaria de reemplaçar els gens que poden suposar risc per gens que no en presentin. D’això se’n diu teràpia genètica per tractar malalties i la possibilitat de crear fàrmacs a mida del malalt. Gairebé res!