LAURA FANALS/JESÚS BADENES GIRONA
Varenagh Aznavourian, parisenc de pares armenis, va debutar en el món de la cançó al costat de la seva germana Aida, mentre que també va pujar als escenaris de teatre per interpretar papers infantils quan tenia 11 anys. El 1941, va conèixer Pierre Roche, amb qui va escriure i cantar en un duet i van rebre alguns reconeixements. Va actuar en la primera part dels concerts d'Édith Piaf, per a qui va escriure cançons, i el seu primer gran triomf va arribar el 1953, quan va acutar al teatre Olympia i Sur ma vie es va convertir en un gran èxit. A partir d'aquí, la seva fama es va anar estenent arreu del món, mentre que també va aparèixer en diverses pel·lícules, com Diez Negritos (1974), aconseguint bones crítiques. En l'actualitat, malgrat tenir ja 85 anys, segueix sobre els escenaris i amb ganes de gravar nous discos.
Fa 40 anys, vostè ja cantava a la Costa Brava. Trobarem el mateix Aznavour que llavors o veurem alguna cosa diferent?
No crec que hagi canviat gaire des dels dies de la meva joventut, perquè sempre m'he negat a ?deixar-me contaminar pel verí de les trompetes de la fama.
Quins records té d'aquella època?
L'època de la joventut segueix essent la més extraordinària, aquella de la despreocupació, aquella en la qual estàvem protegits pels nostres pares, aquella en la qual tot estava davant i no darrere de ?nosaltres.
Quin tipus de concert oferirà al públic de Cap Roig?
No he canviat, com tan bé canta Julio Iglesias. El meu concert s'assemblarà als recitals que vaig donar en aquella època. Jo no em veig venint per intentar convèncer el públic més jove que tenim la mateixa edat. No m'he sotmès cap lífting ni físic ni moral.
Després de tota una vida sobre l'escenari, on troba l'energia i la inspiració necessàries per continuar cantant?
Jo trec l'energia de la meva necessitat de sentir-me sempre capaç, amb un desig fort i continu d'aprendre, entendre, de no ser completament superat per l'època en què em trobo.
Hem escoltat moltes vegades que Charles Aznavour es retira. És veritat o encara té camí per davant seu?
Deixeu a la premsa francesa el plaer de dir qualsevol cosa per tenir notícies. No hi ha cap esdeveniment a la meva vida, ni hi ha cap escàndol interessant per a les revistes especialitzades en aquest tema. "Les persones felices no tenen història", diu el refrany, i jo em considero un home feliç.
Està pensant a publicar un nou disc? Quins altres projectes de futur té?
Vinc d'acabar d'escriure cançons per al meu proper àlbum, en les quals hi ha els meus ingredients habituals: l'amor, l'actualitat, el jazz, altres ritmes i les imatges del passat, per descomptat.
Algunes de les seves cançons van ser escrites fa dècades, però encara "enganxen" la gent jove. A què ho atribueix?
Si a les generacions més joves els agraden les meves cançons, és perquè són temes que els afecten. Després de tot, jo no escric de res més que de la nostra vida.
Vostè diu sempre que no només escriu cançons d'amor, però aquesta és la seva faceta més coneguda.
No, jo no escric cançons d'amor. Perquè escric cançons sobre l'amor o en les quals l'amor és el motor, però sovint són prou tràgiques per superar la història banal que diu "t'estimo i m'estimes".
El passat mes de juliol, Silvio Berlusconi va fer broma dient que canta millor que vostè. Amb quin polític cantaria un duet?
Silvio és un dels polítics d'aquest món que més em diverteix. Té sentit de l'humor, i no té por de res. Quan parlo amb ell, no parlo de política, però la seva manera de viure és terriblement inusual. Canta millor que jo, perquè no tinc ego en tant que cantant, però segur que ell escriu menys bé i això ens fa i?guals. Tot i això, seria divertit un dia gravar un duet junts, i per què no Mes amis, mes amours, mes emmerdes (Els meus amics, els meus amors, els nostres merders).
Des de 2009, vostè és ambaixador d'Armènia a Suïssa. Com li va l'experiència?
L'experiència de ser ambaixador és absolutament única, especialment per a algú com jo, que va abandonar l'escola als deu anys i mig. Et trobes projectat en mil llocs diferents del que ha estat el teu, i després passeges en un automòbil diplomàtic que fa posar malalts els eterns gelosos de la nostra professió. Veritablement, és la felicitat completa. Le pied, com se sol dir entre els músics de jazz.
Què li queda per fer a partir d'ara?
Jo em prenc les coses com vénen, i per davant de tot i sobretot amb molt d'humor. Això em permet viure millor, i també no precoupar-me pels rumors, pel que diran, per les mesquineses que enverinen l'existència. Casat i després d'haver viscut 45 anys amb la mateixa dona, he après a conèixer l'alegria de la vida senzilla. Ja només em falta, vist allò que se sap d'altres artistes, que em donin el premi del rècord a la longevitat del "show-business".
AUGMENTAR TEXT »
