Sobre la pederàstia a l’Església
Núm. 385 d’1 d’abril de 2010
Tot d’un plegat ha esclatat el gran escàndol dels abusos sexuals amb menors per part de capellans i religiosos (no sols a Irlanda sinó també a d’altres països), quan abans no se’n sabia pràcticament res. Què és el que ha passat? Doncs senzillament, que d’una societat amb una mentalitat de cristiandat hem passat a una societat ideològicament i religiosament plural i a un Estat laic. Intentaré d’explicar-me.
En una societat de cristiandat, l’Església era intocable i els capellans i religiosos eren considerats com a persones sagrades, i per tant també intocables. De tal manera que fins al nou Codi (1983) existia un privilegi anomenat «del fur», pel qual (llevat d’un permís especial), els clergues i religiosos només podien ser jutjats per tribunals eclesiàstics i sotmesos només a penes eclesiàstiques.
Per cert que, fins al Codi de 1983, no hi havia en la legislació eclesiàstica penes especifiques per als abusadors de menors. El Codi actual en el cànon 1.395, paràgraf 2, diu: «El clergue que cometi un delicte contra el sisè manament (….) amb un menor de setze anys ha de ser castigat amb penes justes, sense excloure’n l’expulsió de l’estat clerical, quan el cas ho requereixi».
L’objectiu principal, el gran objectiu, era evitar l’escàndol, que ningú no en sabés res. Quan es donava un cas d’abusos a menors, el primer que es feia era anar a trobar la família del menor per demanar-los totes les disculpes del món i suplicar-los que no ho fessin saber a ningú. Les famílies, més o menys cristianes i sempre respectuoses, generalment s’hi avenien. Però, llevat dels casos més greus, la sanció es limitava al trasllat del capellà o religiós i a apartar-lo, a ser possible, dels menors.
Però ara la societat ha esdevingut plural i l’Estat és laic o aconfessional. I tant capellans com religiosos han deixat de ser socialment considerats com a persones sagrades i han passat a ser mirades com a ciutadans i iguals com tothom davant la llei. Per altra banda, tant les víctimes com les seves famílies, ja no són tan dòcils ni reverents com eren abans i s’han descarat a presentar denúncies.
Però hi ha més: els mitjans de comunicació s’han llançat a esbombar aquests casos. Perquè, com escriu encertadament Antoni Puigverd («La Vanguardia», 29.3.2010, p. 17), «la lògica dels mitjans (i dels interessos que els acompanyen) és fabricar emocions. I no hi ha millor fàbrica d’emocions que uns nens sofrents en mans d’uns libidinosos capellans. Encara que les històries siguin de dècades endarrere». En efecte, com diu ell mateix, «l’espiral obsessiva dels mitjans occidentals en relació amb els casos de pederàstia en el si de l’Església deforma monstruosament la realitat. No només perquè els casos afecten a penes a un 0,6 % de religiosos, sinó perquè no es corresponen per res el bombardeig de notícies sobre suposats abusos religiosos amb els veritables protagonistes de la repugnant lacra social de la pederàstia: les xifres del cas alemany revelen la magnitud del problema (210.000 casos censats des de 1995!) i, a la vegada, la quota de responsabilitat catòlica: només 94 [d’aquests] casos corresponen a religiosos: un 0,045 %. Els que condemnen severament l’Església per doble moral també hi cauen, perquè, confonent l’opinió pública sobre el veritable abast d’aquesta lacra, demostren estar més interessats a reconvertir el drama d’uns nens en filó mediàtic».
Sigui com sigui, són les denúncies presentades pels mateixos interessats o per les seves famílies les que han fet esclatar el problema. I el que abans era considerat zel per preservar la bona fama de les persones consagrades i de l’Església, ara ha passat a ser tingut com encobriment d’un delicte.
Cal reconèixer que, fins que no han sorgit públicament les denúncies, la jerarquia, bisbes i Papa, van fer tot el possible per a mantenir els abusos en secret. Es tractava, per damunt de tot, d’evitar l’escàndol i possibles responsabilitats. Segons revela el teòleg alemany Han Kúng en un article a «El País» (13.3.2010), el maig de 2001, el cardenal Ratzinger, aleshores Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, va enviar una carta als bisbes de tot el món, en què els notificava que tots els casos de delictes sexuals greus comesos per clergues eren declarats, a partir d’aleshores, de «secret pontifici».
Però és veritat també que, quan el problema s’ha fet públic, el Vaticà ha reaccionat amb contundència. Massa tard, direu, potser.
Tanmateix i d’una manera especial en aquest assumpte, aconsellaria tenir sempre present aquella màxima romana: Distingue tempora et concordabis jura: tingues en compte cada època i entendràs les diferents formes del dret i també les diferents maneres de fer i els diferents costums. Pensem com estaven les coses en la societat civil. I tanmateix, si més no, en el fur intern de l’Església, l’abús de menors ha estat considerat sempre un pecat gravíssim i, en els casos greus, un delicte.
Però més enllà de totes aquestes consideracions, en una Europa (i en un Catalunya), «més que laica: displicent o hostil a la religió» (i torno a citar Puigverd) i amb tants «comunicadors» amatents a sucar-hi tant de pa com poden, cal que l’Església i els seus representants siguin conscients de la delicadesa d’aquesta qüestió i extremin la transparència informativa.
Jesús Huguet
SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Crits al Calvari. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Una obra ambiciosa. Per Joan Llopis
Llibertat religiosa en un Estat laic. Per Casimir Martí
Signes d’aquest temps: “Prepotència?” .- “Parla l’arquebisbe de València” .- “Espines de Setmana Santa” .- “«Sic transit gloria mundi»”.
Accent. EL diumenge, 28 de març, «La Vanguardia» publicava una entrevista de Francesc Peirón des de Nova York amb amb Francisco José Ayala, excapellà, biòleg interessat per les relacions entre la ciència i la religió, que exerceix a la Universitat de Califòrnia, a Irvine, i que acaba de rebre el premi Templeton, el més ben dotat del món, amb més d’1,2 milions d’euros, que pensa donar a obres de beneficència: «Jo ja tinc suport per al meu treball i per a viure bé». En reproduïm alguns
paràgrafs.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article
