Està clar que no sempre les mateixes paraules tenen el mateix sentit. Per exemple quan en molts sectors de l’Església s’està parlant de “reformar” la Cúria del Vaticà, estem pensant en un tornar a la senzillesa original. És veritat que la complexitat d’una estructura actual no pot ser ni molt menys la dels començaments de l’Esglèsia primitiva. Això ja ho entenem. Tampoc podem demanar que les eleccions dels Bisbes diocesans siguin com la de Matíes a base de llançar els daus de la sort –potser avui dia seria amb el pop de la sort com al Mundial–. Tot això ho entenem, però si que voldríem el que tantes veus profètiques han demanat últimament.

“Una verdadera reforma de la curia supone principalmente la descentralización del poder y toma de decisiones así como afirmar la colegialidad en el gobierno de la Iglesia desde una perspectiva policéntrica. El Papa incorpora personajes de absoluta confianza y mueve sus piezas para fortalecerlo. Tales son los casos de Rino Fisichella, muy conservador, quien será el presidente de un consejo pontificio de próxima creación, cuyo objetivo será luchar contra la secularización de Occidente en los países donde se ha producido un eclipse del sentido de Dios. Otro caso notable es la selección del cardenal de Quebec, Marc Ouellet, tradicionalista y autoritario, quien precisamente sustituirá a Battista Re en tan delicada misión.” (Bernardo Barranco)

“Lo más urgente es una profunda reforma de la curia romana: que la ponga al servicio de la autoridad eclesiástica (constituida por todo el colegio episcopal y su cabeza) en lugar de funcionar como una pantalla que se interpone entre el cuerpo y la cabeza. Que, para eso, los miembros de la curia dejen de ser obispos (cumpliendo el concilio de Calcedonia que decía que no se consagre a nadie obispo sin una iglesia) y, de este modo, deje de ser una plataforma que favorece el carrerismo, la búsqueda de honores humanos religiosamente vestidos y el irse situando para estar en posiciones favorables según soplen los vientos.” (González Faus)

I és que llegint la “reforma” de Benent XVI a la Cúria Romana m’he sentit profundament desencisada pel camí que veig avançar o, més aviat, anar enrere.

Aquesta reforma no ha fet més que canviar uns caps per uns altres que reforçaran encara més el to ja autoritari i de poder que molts lamentem. És veritat que ha fet canvis inesperats en la cúria, que ha nomenat un nou Prefecte de la Congregació pels Bisbes, però d'una marcada tendència tridentina: rigor pel que fa al ritus, austeritat en les formes, ortodòxia teològica, i refús de qualsevol comportament immoral. I, el que em sembla més estrany: ha creat un nou Dicasteri: El Consell Pontifici per a la Nova Evangelització, amb Monsenyor Fisichella com a cap, que ja acumula una sèrie de càrrecs, entre altres, el de Consultor de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.

També al nostre Cardenal Martínez Sistach li ha caigut un altre càrrec: membre de la Prefectura dels Afers Econòmics de la Santa Seu.

No em sento capacitada per a judicar cadascuna d’aquestes persones i d’aquests nous càrrecs.

Però parlo només des d’una església de base que volem que les coses se simplifiquin, que ens estimaríem més una església amb menys burocràcia, uns bisbes locals amb més autonomia i sortits del poble, una església com assenyala tan bé González Faus en el fragment esmentat més amunt.

És per això que quan parlem de “Reforma de la Cùria” des de la base i des de la cúpula, parlem diferents llenguatges.

Victòria Molins