Aquesta quaresma que ja entra en la seva recta final estarà tristament marcada per l’aflorament de nous i nombrosos casos d’abusos sexuals perpetrats per clergues en institucions de l’Església. Ara ja no només és a Nord Amèrica o a Amèrica Llatina, ara és al cor de la cristiana Europa: Àustria, Irlanda, Alemanya es veuen sacsejades pels escàndols dels abusos, i dissortadament veurem com la taca d’immundícia s’anirà estenent a altres països, també a casa nostra.

La Quaresma és temps de conversió, de penediment, de purificació, però als ulls de la societat ja no són creïbles les peticions de perdó i les mostres de condemna que aquestes darreres setmanes estan fent alguns destacats dirigents eclesiàstics, entre ells el mateix Papa.

La misèria humana que acompanya a tot acte d’abús és motiu de compassió, no pas els actes, que han de ser perseguits i condemnats amb tota la força de la Llei, però si les persones. Una compassió que la mateixa institució eclesiàstica ha negat sistemàticament a les víctimes, però que és una de les essències del Déu de Jesús.

Podem compadir-nos de les persones que han actuat cruelment, moguts per baixos instints, però no podem compadir la institució que ha permès, ha ocultat, ha protegit i fins hi tot, en algun moment, ha justificat o ha volgut treure importància als abusos comesos, ni les persones que la dirigeixen i que en són responsables.

El primer culpable és l’abusador. Ell ha fet el mal, ell ha de respondre davant la Llei i les víctimes, però la responsabilitat és també d’aquells que es neguen a reformar una institució que viu tan tancada en ella mateixa que fa pudor a resclosit.

N’hi ha qui veuen en el celibat obligatori l’origen del mal, amb tota seguretat és part del problema, però potser ho és també, i més, la formació que reben els aspirants al sacerdoci, els seminaris, els filtres laxos que es fan servir en l’admissió, la pressió que tenen els bisbes pel nombre de seminaristes, i darrera de tot plegat un model d’institució que es vol mantenir com un estament d’escollits. En molts seminaris es viu un món virtual, on es fabrica una realitat que no existeix, i quan alguns capellans, febles psicològicament, arriben al món real, el xoc és tant brusc que sovint genera inadaptació, inseguretat i frustració que poden derivar en conductes patològiques i perilloses.

Sovint alguns dirigents eclesiàstics es manifesten contra els suposats atacs que la societat o els governs fan contra l’Església, i no s’adonen que el principal enemic de l’Església és la mateixa institució.

Tan de bo que la mirada sobre el Jesús desvalgut, sofrent, menyspreat que recordarem durant aquesta Setmana Santa ens faci adonar de quina és la nostra veritable missió, personal i col•lectiva, i quin és el camí cap a la Pasqua.
J.T