Le Monde, 03.04.2010 - Stéphanie Le Bars

"L'Església està amenaçada de convertir-se en una subcultura”

L'arquebisbe de Poitiers, Mons. Albert Rouet és una de les figures més lliures de l'episcopat francès. El seu llibre J'aimerais vous dire (Bayard, 2009) és un èxit de vendes en la seva categoria. Se n'han venut més de 30.000 exemplars, guanyador del Premi 2010 dels lectors de "La Procure", aquest llibre d'entrevistes ofereix una mirada més aviat crítica sobre l'Església catòlica. Amb motiu de la Pasqua, el bisbe Rouet ens fa partícips de les seves reflexions sobre l'actualitat i l'anàlisi de la seva institució.

L'Església catòlica ha estat sacsejada en els últims mesos per la revelació d'escàndols de pedofília en diversos països europeus. Us ha sorprès?

En primer lloc vull aclarir una cosa: perquè hi hagi pedofília, es necessiten dues condicions, una perversió profunda i un poder. Això vol dir que qualsevol sistema tancat, idealitzat, sacralitzat és un perill. Una vegada que una institució, inclosa l'Església, s'erigeix en una posició de dret privat, se sent en una posició de força, els abusos financers i sexuals són possibles. És el que posa de relleu aquesta crisi, i això ens obliga a tornar a l'Evangeli; la feblesa de Crist és constitutiva de la manera de ser de l'Església.

A França, l'Església no té aquesta mena de poder, això ens explicaria que es tracta de faltes individuals, greus i lamentables, però no tenim coneixement d'una sistematització d'aquests casos.

Aquestes revelacions sobrevenen després de diverses crisis, que han marcat el pontificat de Benet XVI. Qui malmena l'Església?

Recentment, l'Església és colpejada per tempestes, externes i internes. Tenim un Papa que és més teòric que historiador. Ha continuat essent el professor que pensa que quan un problema està ben plantejat, és mitg resolt. Però a la vida, les coses no són així; topem amb la complexitat i la resistència de la realitat. Ho veiem prou a les nostres diòcesis, fem el que podem! L'Església malda per situar-se en el món turbulent en què es troba actualment. Aquest és el nucli del problema.

Més enllà d'això, hi ha dues coses que em frapen sobre la situació actual de l'Església. Actualment, hi ha una certa congelació de la paraula. Tant és així, que el més mínim qüestionament de l'exegesi o la moral és considerat blasfem. Discrepar no és ben vist, i és una llàstima. Paral•lelament, a l'Església hi regna un clima malsà de sospita. La institució s'enfronta a un centralisme romà, que recolza en tota una xarxa de denúncies. Alguns corrents esmercen el seu temps denunciant les posicions de tal o tal bisbe, a fer informes contra un, fer un fitxer contra l'altre. Aquests comportaments estan augmentant amb Internet.

A més, observo una evolució de l'Església en paral•lel a la de la nostra societat. Aquesta vol més seguretat, més lleis, l'altra més identitat, més decrets, més reglaments. Hom es protegeix, es tanca, és el signe mateix d'un món tancat, és catastròfic!

En general, l'Església és un bon mirall de la societat. Però avui, a l'Església, les pressions identitàries són especialment fortes. Hi ha un corrent, que no reflexiona massa, que es va casar amb una identitat de reivindicació. Després de la publicació de caricatures en la premsa sobre la pedofília a l'Església, vaig veure reaccions dignes dels fonamentalistes islàmics amb les caricatures de Mahoma! Volent semblar ofensiu, hom es desqualifica.

El President de la Conferència Episcopal, Mons. André Vingt-Trois ho va repetir a Lourdes el 26 de març: l'Església de França està marcada per la crisi de vocacions, la disminució de la transmissió, la dilució de la presència cristiana a la societat. Com viviu aquesta situació?

Procuro reconèixer que estem al final d'una època. Estem passant d'un cristianisme de rutina a un cristianisme de convicció. El cristianisme s'havia mantingut pel fet que s'havia reservat el monopoli de la gestió del sagrat i de les celebracions. Amb les noves religions, la secularització, la gent ja no utilitza aquest sagrat.

No obstant això, es podria dir que la papallona és "més" o "menys" que la crisàlida? És una altra cosa. Per tant, jo no penso en termes de degradació o d'abandonament: estem en procés de mutació. Hem de mesurar la magnitud d'aquesta mutació.

Agafem la meva diòcesi: fa setanta anys, hi havia 800 capellans. Avui en té 200, però també té 45 diaques i 10.000 persones compromeses en les 320 comunitats locals que vàrem crear fa quinze anys. Això és millor. Hem d'aturar la pastoral de via estreta. Cal tancar unes línies i obrir-ne d'altres. Quan hom s'adapta a les persones, a la seva forma de vida, als seus horaris, augmenta l'assistència, incloent-hi el catecisme! L'Església té aquesta capacitat d'adaptació.

De quina manera?

Ja no tenim el personal per mantenir una xarxa de 36.000 parròquies. A menys que hom consideri que és una desgràcia de la que hem de sortir a tota costa i aleshores tornarem a resacralitzar el capellà; o que inventem una altra cosa. La pobresa de l'Església és una provocació per obrir noves portes. L'Església ha de recolzar en els seus clergues o en els seus batejats? Per la meva part, crec que hem de confiar en els laics i deixar de treballar sobre la base d'una quadrícula medieval. És un canvi fonamental. És un repte.

Aquest repte suposa obrir el sacerdoci a homes casats?

Sí i no! No, perquè imagini's que demà pugui ordenar deu homes casats, en conec,no és pas això el que falta. No podria pagar-los. Haurien de treballar i només estarien disponibles els caps de setmana pels sagraments. Això equivaldria tornar a una imatge cultual del capellà. Seria una falsa modernitat.

Per contra, si canviem la forma d'exercir el ministeri, si la seva posició a la comunitat és diferent, llavors sí, podem considerar l'ordenació d'homes casats. El capellà no ha de ser més l'amo de la seva parròquia; ha de donar suport als batejats per tal que esdevinguin adults en la fe, formar-los, evitar que es repleguin sobre ells mateixos.

A ell li correspon de recordar-los que som cristians per als altres, no per un mateix; aleshores presidirà l'eucaristia com un gest de germanor. Si els laics es queden en la minoria d'edat, l'Església no és creïble. Ha de parlar d'adult a adult.

Penseu que la paraula de l'Església ja no és adequada al món. Per què?

Amb la secularització, es desenvolupa una "bombolla espiritual" en la que les paraules suren; començant per la paraula "espiritual", que abasta gairebé tots els productes. Per tant, és important donar als cristians els mitjans per a identificar i expressar els elements de la seva fe. No es tracta de repetir una doctrina oficial, sinó de permetre'ls expressar lliurement la seva pròpia adhesió.

Sovint és la nostra forma de parlar que no funciona. S'ha de baixar de la muntanya i anar a la plana, amb humilitat. Això requereix una gran tasca de formació. Perquè la fe es va convertir en el que no es parlava entre els cristians.

Quina és la vostra major preocupació per l'Església?

El perill és real. L'Església es veu amenaçada de convertir-se en una subcultura. La meva generació estava compromesa amb la inculturació, submergir-se en la societat. Avui, el risc és que els cristians s'endureixin entre ells, senzillament perquè tenen la impressió que s'enfronten a un món d'incomprensió. Però això no és acusant la societat de tots els mals que desencoratgen la gent. Tot el contrari, cal una immensa misericòrdia per a aquest món on milions de persones moren de fam. Ens pertoca a nosaltres de domesticar el món i depèn de nosaltres fer-nos amables.

Entrevista realitzada per Stéphanie Le Bars