DIUMENGE XIX DE DURANT L'ANY - (Cicle C) – 8 d'agost de 2010
Evangeli: Lc 12,32-48
Altres lectures d’aquest diumenge: Sv 18,6-9; He 11,1-2.8-19; Salm 33 (32)

Les primeres generacions cristianes es van veure molt aviat obligades a plantejar una qüestió decisiva. La vinguda de Crist ressuscitat s'endarreria més del que havien pensat en un començament. L'espera se'ls feia llarga.Com mantenir viva l'esperança? Com no caure en la frustració, el cansament o el desànim?

En els evangelis trobem diverses exhortacions, paràboles i crides que només tenen un objectiu: mantenir viva la responsabilitat de les comunitats cristianes. Una de les crides més conegudes diu així: «Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos». Quin sentit poden tenir aquestes paraules per a nosaltres, després de vint segles de cristianisme?

Les dues imatges són molt expressives. Indiquen l'actitud que han de tenir els criats que esperen de nit que torni el seu senyor, per obrir-li la porta de la casa tan bon punt truqui. Han d'estar amb «el cos cenyit», és a dir, amb la túnica recollida per a poder moure's i actuar amb agilitat. Han d'estar amb «els llums encesos» per tenir la casa il luminada i mantenir-se desperts.

Aquestes paraules de Jesús són també avui una crida a viure amb lucidesa i responsabilitat, sense caure en la passivitat o la letargia. En la història de l'Església hi ha moments en què es fa de nit. Tanmateix, no és l'hora d'apagar els llums i posar-nos a dormir. És l'hora de reaccionar, de despertar la nostra fe i seguir caminant cap al futur, fins i tot en una Església vella i cansada.

Un dels obstacles més importants per a impulsar la transformació que necessita avui l'Església és la passivitat generalitzada dels cristians. Malauradament, durant molts segles els hem educat, sobretot, per la submissió i la passivitat. Encara avui, de vegades sembla que no els necessitem per a pensar, per a projectar i per a promoure camins nous de fidelitat cap a Jesucrist.

Per això, hem de valorar, cuidar i agrair tant el despertar d'una nova consciència en molts laics i laiques que viuen avui la seva adhesió a Crist i la seva pertinença a l'Església d'una manera lúcida i responsable. És, sens dubte, un dels fruits més valuosos del Vaticà II, primer concili que s'ha ocupat directament i explícita d'ells.

Aquests creients poden ser avui el ferment d'unes parròquies i comunitats renovades al voltant del seguiment fidel de Jesús. Són el major potencial del cristianisme. Els necessitem més que mai per a construir una Església oberta als problemes del món actual, i propera als homes i dones d'avui.

José A. Pagola