Tàrrega

Autor/a: Mayte Iglesias

Càrrec de l'autor dins d'ICV: Presidenta ICV Urgell

Mitjans on s'ha publicat l'article: Nona Tàrrega

 És ben cert que hi ha hagut la necessitat de tallar arbres a la nova avinguda. Aquests arbres, no obstant això, seran substituïts per uns altres de característiques semblants, una mica més joves i que hauríem d'estimar  i cuidar perquè creixin alts i bells com els que ara se substitueixen. Hi ha un exemple de replantació a les piscines noves, tan necessitades d'ombra que ens protegeixi de l' abrasador sol que cada dia escalfa més el nostre planeta per l'efecte del canvi climàtic. Per cert, ara tot el món accepta aquest concepte pel qual se'ns va titllar d' alarmistes i se'ns va acusar d'anar en contra del progrés.

Abans que ningú parlés de la sequera, ja sabíem que havíem d'acaronar les nostres conques, totes, fins el nostre petit Reguer. Per això comencem a conèixer i a cuidar el nostre riu Ondara. Ara a Tàrrega coneixem  la seva existència i el seu nom. Nosaltres lluitem per ordenar-lo. És neteja, no només dels excrements que sofrim en tota la nostra ciutat, o de les borses de plàstic que alguns -cada vegada més- ja no agafem a les botigues. A l' Ondara encara hi ha  d'aquests " detallets" que cada vegada més gent afortunadament es preocupa de tirar en el contenidor corresponent. És comença a alliberar el riu d'espècies vegetals invasives com són les canyes que dificulten el seu curs natural.

Volem preservar el paisatge no només de l'entorn urbà, sinó de tot el nostre territori. Creiem que les Zepa -obligatòries per mandat de la Unió Europea, - ens ofereixen la possibilitat de mantenir part del nostre entorn natural i de potenciar-lo sota el concepte de la diversificació de l'activitat econòmica rural. Més enllà dels arbres que ens acompanyen a la ciutat, hem de defensar el concepte de protecció global de la biodiversitat per als nostres fills; per als nostres néts. Hem de produir no necessàriament quantitat d'aliments (que sovint hem de llançar per  controlar els preus), sinó sobre la base de la seva qualitat i de la seva distinció productiva o d'origen. Cadascú de nosaltres hem de pensar en l'entorn i en les seves possibilitats, des del nostre respectiu petit racó de territori i de conformitat amb els seus compromisos amb l'ambient.

Ara la nostra ciutat està canviant. Del nucli que fa uns anys era el pas d'interminables cues de camions, en volem fer una via de trànsit pacífic, on els vianants sentin que són protagonistes del carrer, guanyant per fi una petita batalla als cotxes. No podem renunciar a l'automòbil, però podem a poc a poc, utilitzar-lo només per als trasllats necessaris. L' objectiu és guanyar qualitat de vida pels carrers per on puguem passejar. El passeig és convivència. Fins i tot podem conviure -si fem les coses amb sentit contemporani i amb la necessària intel·ligència- amb aquests vehicles que omplen la nostra atmosfera de CO2 .  Amb els cotxes, alguns ciutadans, immersos encara en costums ja passats , en  consciències acrítiques, en  esquers absurds de poder, es creuen amos per naturalesa de les nostres ciutats. Això ha de canviar.

Espero que aviat  prenguem consciència del fet que les ciutats són per als habitants i no per a les màquines, igual que l'hem pres pel que fa als arbres. Fa un temps ningú hauria sofert per un arbre emblemàtic sacrificat al progrés... Ara sí. Per fortuna, ens preocupem per les nostres plantes urbanes, per la nostra jardineria, per la bellesa i la comoditat dels nostres carrers i avingudes. Es tracta d'una batalla guanyada. No sempre és possible salvar un arbre. No obstant això, quan no hi ha cap altre remei,en la seva substitució hi proposem la replantació  no de un altre arbre sinó de  dos.  

Afortunadament ja van sent poques les persones que, amb escassa sensibilitat, demanen que es talli un arbre perquè embruta el seu carrer quan arriba la tardor o perquè els molesten les branques quan treuen el cap per la finestra.

És fantàstica l'alarma social que provoca la desaparició dels arbres  i estic convençuda que d'aquí a no gaire temps , la gent passejarà més i anirà més amb bicicleta per  realitzar recorreguts curts. Estic convençuda que cada vegada necessitarem  menys el cotxe.

Jo també sento molta  tristesa al  veure un arbre magnífic (perquè tots, tots ho són), convertit en llenya. Sé, no obstant això, que a vegades és necessari i que estimaré igual els arbres  joves que es replantin: donaran qualitat de ciutat amable a Tàrrega.

Mayte Iglesias

ICV Tàrrega