El 12 de setembre Etiòpia celebra l’any 2000 (del calendari julià) i els seus dos mil anys d’existència. És una de les més antigues nacions del món i una de les poques a l’Àfrica que va preservar la seva sobirania davant l’expansionisme colonial europeu del segle XIX. Per a Addis Abeba, aquest aniversari és l’ocasió per a reforçar un país on pau i democràcia continuen sent fràgils.

Per ARBAHRU ZEWDE
Professor emèrit d’història a la Universitat d’Addis Abeba (Etiòpia). Autor del llibre «A History of Modern Ethiopia, 1855-1991», James Curie Ltd, Oxford (2001).

Per Amnon Kapeliouk *

* Periodista, Jerusalem. Autor de la biografia Arafat l'irréductible, Fayard, París, 2004.
El President de l'Autoritat palestina (AP) i de l'Organització d'Alliberament de Palestina (OAP), Yàsser Arafat es va apagar fa just un any, l'11 de novembre de 2004, a les 3 h 30 del dematí, a l'hospital militar de Percy a Clamart, al sud de París. Certament, l'estat de Abou Ammar - com l´anomenen els Palestins - s'havia empitjorat brutalment durant les últimes setmanes. Certament també, la seu del seu l'exèrcit israelià al quarter general del Mouqata, a Ramallah, des del mes de desembre de 2001 l´ havia obligat a viure en condicions psicològiques i físiques que provaven extremadament. Però, per a nombrosos dirigents palestins, que va indicar públicament, entre les opinions àrabs i més enllà, l'assumpte era sentit : els Israelians havien enverinat el raïs. És també l'opinió del seu metge personal (jordà), el Dr. Ashraf al-Kourdi.

Per André Bellon*
Article traduït per Rut Jou

“El mot heretgia... implica una elecció (haereo en grec significa ‘escollir’). L’home pot desviar la rectitud de la fe cristiana de dues maneres: d’una banda perquè no vol adherir-se a Crist; d’altra banda perquè no escull el que realment transmet, sinó el que el seu propi esperit li suggereix. L’heretgia és una espècie d’infidelitat (1)”. Fa vuit segles, sant Tomàs d’Aquino definia així la recta ratio, el pensament just, conforme al dogma, el que proporcionava la veritat i legitima l’ordre existent; classifica l’esperit crític i simplement la raó humana en el bagatge dels herètics.

Les declaracions sobre la construcció europea permeten descobrir els seus heretges; analitzen, colpegen, fulminen els anatemes: d’aquesta manera, qualsevol que rebutgi el projecte de Constitució seria, per a Michel Rocard “deshonest (2)”, per a Daniel Cohn Bendit “organitzador de complot (3)”. Intenten impedir d’aquesta manera qualsevol reflexió sobre el sentit de la Unió Europea, en especial sobre les seves relacions amb la mundialització liberal.

Lluitar contra l’univers d’injustícia i d’opressió que s’anomena globalització ha de començar pel rebuig a les noves veritats revelades, per la revitalització de l’esperit crític, per l’ús de la raó individual. És un combat en què no es pot, com deia Bossuet, “afligir-se per les conseqüències tot acomodant-se en les causes”. Rebutjar el món de la mateixa manera que es demana abans que res entendre fins a quin punt el concepte de mundialització és ideològic, fins i tot si no hi ha res de fatal, quin és el fruit d’elecció i d’interessos humans.

Una ideologia, sigui quina vulgui, es presenta com a real; una ideologia que ha guanyat s’imposa a la gran majoria de gent com una evidència. Encara és més cert a propòsit de la mundialització, més quan el combat contra aquest concepte es presenta com a arcaic i ha perdut d’entrada. De sobte, com els amables ossos amorosos que, a la televisió, construeixen un món d’amor i de bondat, es pot pensar que es pot pintar la mundialització amb els colors de les nostres il·lusions. La qüestió no és nova en la història. Les grans construccions dogmàtiques permeten sempre, en la seva fase d’emergència, interpretacions diferents —que encara no es qualifiquen d’heretgia—, mentre legitimen els conceptes fonamentals a punt d’imposar-se. Però, a continuació, les postures de poder afecten bastant ràpid les qüestions en suspens i liquiden les il·lusions mentre que les desvien.