Per FRANCESC ARROYO
Periodista.

El sofriment de les víctimes va ser durant molt de temps un tema desatès, sobretot per a una justícia l’objectiu de la qual era principalment ajusticiar el criminal i protegir la societat. Progressivament, les víctimes han vist com se’ls han anat reconeixent els drets i un estatut, la qual cosa ha permès una reparació més justa del perjudici patit. Els moviments feministes i les associacions humanitàries han jugat un gran paper en la millora del futur de les víctimes en el transcurs de les dues darreres dècades.

El Consell d’Europa ha aprovat recentment diversos informes sobre a l’ajuda a les víctimes i les indemnitzacions a percebre. A França aquest tipus de mesures queden contemplades per la llei del 15 de juny de 2000. La criminologia, alhora, ha creat una nova branca, la victimologia, que estudia les conseqüències de la infracció, les possibilitats d’ajuda a les víctimes però també, en una perspectiva de prevenció, les condicions que han conduït a la materialització de la infracció. Aquesta nova ciència ha permès, sobretot, lluitar més acuradament contra la violència conjugal, fins fa poc ben desconeguda.

Però paral•lelament a aquests progressos reconeguts per tothom, es desenvoluparia un fenomen més discutible denominat "victimisme" (1). El "comportament victimista" condueix, segons el magistrat Denis Salas, a una escalada penal destinada a obtenir una "compensació" inaudita pel sofriment infligit. S’esborrarien llavors les circumstàncies atenuants i el principi d’individualització de les penes en benefici de multes elevadíssimes automàtiques. Una atenció mal estimada cap a la víctima provocaria a més a més determinades disfuncions. Així, l’error judicial, comès en el procés d’Outreau a França, és també la conseqüència d’una sacralització de la presumpta víctima el testimoni de la qual no es qüestiona suficientment.

Però el debat sobre el victimisme sobrepassa el marc judicial. La víctima esdevé una figura central de la societat, una referència política fonamental en detriment, per exemple, de l’heroi o del militant. El 2006, el projecte recolzat per personalitats com el diputat socialista Jack Lang de transferir les cendres del capità Alfred Dreyfus al Panteó va suscitar polèmica. La dramàtica història d’aquest oficial –finalment rehabilitat i promogut– és un dels símbols dels estralls de l’antisemitisme. Però Dreyfus és abans de res una víctima matxucada per les maquinacions d’altres. És de rebut col•locar-lo al temple dels herois? Si els poders públics volen subratllar la importància de la lluita contra el racisme antijueu, no haurien de retre homenatge al tinent-coronel Picquart, que va denunciar la maquinació i va contribuir a la veritat a preu de la seva carrera militar? El projecte de "panteonització" de Dreyfus va ser finalment abandonat en benefici d’una cerimònia presidida pel cap de l’Estat de l’època, Jacques Chirac.

La víctima sembla que trastoca el conjunt de les matrius socials. És així com una campanya publicitària contra el càncer a França qualificava recentment les persones que lluiten contra aquesta malaltia d’"herois ordinaris". Què hem de dir llavors dels que han caigut? No és això la glorificació de la desgràcia i de les seves víctimes?

La "irrupció de la víctima en la nostra societat" (Denis Salas) té, segons determinats autors, "efectes perversos", sobretot per la generació d’una escalada o una competència de les víctimes (Pierre Hazan). Per a ells, les lleis "memorialístiques" així com les demandes de "reparació" per a les víctimes "directes o indirectes" de l’esclavitud o de la colonització entrarien en aquest marc. El victimisme condueix a més a la despolitització dels debats, reduint tota qüestió a l’enfrontament binari víctimes/botxins. És la conseqüència de l’afebliment del debat ideològic amb un rerefons de degradació de les condicions de vida i crisi social (Robert Cario), substituint així la carència del debat polític. Això tindria una funció conservadora (André Bellon) que impediria posar damunt la taula les qüestions socials i el patiment de les classes populars –que no entrarien en el marc de les reivindicacions victimistes– i desapareixerien pràcticament del debat polític.

Per a la periodista i assagista Mona Cholet, la crítica del victimisme s’adreça particularment a les dones o a les minories discriminades a les quals s’intenta, per aquest biaix, desvalorar-ne les legítimes reivindicacions. Això implica la "denegació" del patiment sofert i el rebuig a que se’ls reconeguin els drets.


(1) NdT: El terme en francès, “victimisation”, fa referència (a banda del fet de tractar algú com a víctima) a la postura que adopta una suposada víctima de qualsevol tipus de violència avui en dia reconegudes com a delictes per raó de raça, sexe, condició sexual, de gènere, etc., i de la qual se’n serveix amb finalitats personals i/o econòmiques. El terme en català, que es traduiria com a victimització però que encara no ha recollit el diccionari normatiu malgrat ser usada amb d’altres significats, designa els segments de població que pateixen una depauperació de les condicions de vida i/o econòmiques i socials. Hem triat el significant “victimisme” per a designar el significat “victimisation”.

"Victimisme" (*): aquest terme, inèdit a França fins fa ben poc i pel qual entenem una tendència a tancar-se en una identitat de víctima, ha entrat amb força en el llenguatge actual sense que se sàpiga massa bé per on ho ha fet. Sovint s’ha usat per referir-se a les minories que lluiten pels seus drets –particularment els descendents d’esclaus o dels colonitzats–, o les feministes, però s’aplica també, per extensió, a totes les formes de queixa, de disputa o de reivindicació.

Per MONA CHOLLET

Per BERNARD MÜLLER
Investigador i comissari d’exposicions independent. Coordina el projecte Broken Memory (www.brokenmemory.info). Ha publicat «La tradition mise en jeu», Aux-Lieux-d’être, Montreuil, 2006.

Des del museu de Tervuren a Bèlgica fins al Museu d'Art Africà de Washington, passant pel Museu del Quai Branly a París i al Dahlem Museum de Berlín, els països del nord posseeixen innumerables obres artístiques i objectes artesanals que provenen dels estats del sud, sobretot del continent negre. Aquests tresors culturals i científics, acumulats al llarg dels segles, són més nombrosos a occident que en les societats d'on provenen.

El domini colonial (Portugal, la Gran Bretanya, els Països Baixos, Bèlgica, França, Alemanya...) va anar acompanyat, en efecte, d’un pillatge practicat per actors tant privats com públics. Els europeus, en principi interessats per l'or africà, es fixen ràpidament en l'artesania i les obres artístiques; els comerciants, que hi van arribar per les espècies i els esclaus, localitzen els objectes esculpits en marfil; els exploradors, als quals les companyies els pagaven per localitzar jaciments de matèries primes, van començar a recollir «curiositats», de moda al segle XIX; els militars s'apoderen de tota mena de botins de guerra; els missioners, que demanaven la destrucció dels objectes pagans, sovint els acaparaven; i els administradors colonials van enviar multitud de peces a la metròpoli...

O bé les poblacions locals van ser forçades o bé no es van imaginar les conseqüències del vast pillatge cultural. Si el valor artístic de molts objectes (que han reconegut Pablo Picasso o Jean-Paul Sartre) ha suscitat interès, és sobretot l'atractiu científic el que explica l'amplitud de la col·lecta. El saber acumulat pels savis, sovint apassionant, també va proveir armes a la dominació. Els museus són l'aparador promocional de l'imperialisme.

La importància de les col·leccions que acumulen els països del nord (una part de les quals han estat amagades per manca d’espai o d'interès, com al Museu del Quai Branly) així com la seva relació amb el domini colonial susciten un debat sobre la possibilitat de restitució. Les Nacions Unides i la Unió Africana reconeixen la «importància capital» del retorn dels objectes cap a les societats saquejades. La repatriació de certes obres és una demanda expressa dels estats i d’associacions, a Benín i a Nigèria, però també a Mèxic i a la Xina.

Les reclamacions, legítimes, dels països afectats aixequen però diversos interrogants. Què cal reclamar? Tot o només una part dels objectes? Sembla necessari l’elaboració d’un inventari, però també una reflexió sobre la «globalització cultural». Tot reconeixent la legitimitat de les demandes, els directors dels grans museus occidentals es fixen en el paper que juguen les seves institucions en la promoció del patrimoni cultural dels països del sud així com en el repartiment mundial del saber. Agafen com a exemple l'art grec, la influència del qual és en gran mesura deguda a les polítiques dels estats occidentals. És la lluita contra el tràfic actual d’objectes el que hauria, entenen, de retenir l'atenció. La sortida de certes obres constituiria també un «pèrdua» important per a molts museus.

Una altre interrogant... A qui s’han de retornar els objectes? Els seus propietaris no són identificables, i els Estats, sovint pobres, no disposen sempre dels mitjans de mantenir i d'exposar col·leccions. Recentment, diversos museus africans han estat objecte de robatoris, sobretot a Nigèria, i hi han desaparegut peces úniques, les quals deuen estar en el potent mercat mundial d'art africà.

A molta gent els molesta el regal que la restitució representaria per a certes elits africanes corruptes... En aquest sentit, Bourema Diamitani, director del Programa de Museus de l'Àfrica Occidental (WAMP), suggereix una cooperació entre museus del nord i del sud amb apadrinament internacional. L’investigador i comissari d'exposicions Bernard Müller respon en el següent article a les objeccions que hem avançat, al retard o al rebuig quant al retorn de les obres als seus països d'origen.

Israel ha passat en quaranta anys dels kibutz col·lectivistes a una economia capitalista globalitzada, i d'una societat relativament igualitària a una de les més injustes d'Occident. Aquesta evolució té les arrels en l'ocupació dels territoris palestins i es remunta a la guerra de 1967. L’aclaparadora victòria d’aquell conflicte no ha impedit els esclats successius de sis conflictes més ni tampoc ha aconseguit que el país hagi progressat...

Per MERON RAPOPORT
Periodista del diari Haaretz, Tel Aviv.

La derrota dels exèrcits egipci, sirià i jordà contra Israel marcarà la derrota política d'una generació que havia apostat pel desenvolupament, la unitat àrab i el socialisme. Desorientades, les societats es giren cap a la religió i s'assisteix a l'emergència de moviments islamistes encara més poderosos que els governs existents, incompetents i autoritaris, els quals no tenen cap altre objectiu que el de mantenir-se al poder a qualsevol preu.

Per BASSMA KODMANI
Directora de l'Arab Reform Initiative, París; autora de «La diaspora palestinienne», PUF, París, 1997; i de «The Danger of Political Exclusion. Egypt’s Islamist Problem», Carnegie Endowment for International Peace, Washington, 2006.

Per HENRY LAURENS
Professor al Collège de France. És autor de «La Question de Palestine: le troisième tome, L’Accomplissement des prophéties, 1947-1967», que apareixerà aquest mes de juny publicada per Fayard, París.