Per JEAN-CLAUDE POMONTI
Periodista.

Per MILAN KUNDERA *

* Escriptor, última obra: Le Rideau, Gallimard, Paris, 2005.

L'home, ja vell, que acaba de perdre a la seva dona. No molta informació sobre el seu caràcter ni sobre la seva biografia. Cap " story ". L'únic tema del llibre és el nou període de la seva vida que, immediatament, entra ; quan la seva dona estava als seus costats, estava també davant seu, sobre l'horitzó del seu temps ; ara, l'horitzó és buit ; i és nou : la perspectiva va canviar, segurament, a mai.

Per Guy SCARPETTA *

* Escriptor. Autor, en particular, de L’Age d’or du roman (Grasset, Paris, 1996), de Pour le plaisir (Gallimard, Paris, 1998), de Variations sur l’érotisme (Descartes et Cie, Paris, 2004).

Lluny de tot escàndol mediàtic, l´obra de Juan Goytisolo1 s'imposa, de llibre en llibre, com una del la més important del nostre temps. Una del la més inclassificable, per això, so'ho estaria per la multiplicitat dels registres encreuats : novel·les, cuyos aquests caps-? absoluts que estan Paisajes después de la batalla (1992), La saga de los Marx (1995) i Estat de setge (1999) ; relats autobiogràfics més o menys - on es distingiran les extraordinàries Parts d'identitat (1968), reflexió crítica d'envergadura, exhumació i resurrecció del que la cultura espanyola oficial va rebutjar (la seva vena heterodoxa, les arrels jueves i musulmans ocultades), interrogació apassionada de les interaccions culturals no fetes cas entre Europa i el món àrab, testimonis polítics " adoptats " (sobre els territoris palestins ocupats, la violència fatal a Algèria, la guerra a Bòsnia), intervencions periodístiques específiques (designant, cada vegada, el no l'esmentat del u'nico pensament mundialitzat).

"La Cortina", un assaig de Milan Kundera

Per Guy Scarpetta*
*Escriptor. Últim llibre aparegut: Variacions sobre l’erotisme. París: Ed. Descartes i Cie, 2004
Article traduït per Txell Coll

Vet aquí que un novel·lista contemporani, un dels més grans, experimenta la necessitat d’interrompre l’escriptura de les seves novel·les per lliurar-nos a una meditació sobre el seu art. Ens ha de sorprendre? En una època d’esterilització i de deformació del discurs universitari, i de transformació de la crítica literària en xerrameca promocional, no es veu quina altra actitud es podria tenir al seu lloc... Milan Kundera, doncs, ens ofereix el tercer repicó del seu art de la novel·la: hi ha recapitulat els principals temes dels seus assajos anteriors (1), per aprofundir-los, completar-los, desenvolupar-los, obrir-los a perspectives noves. Certament, aquest llibre només es presenta com la reflexió d’un creador a partir de la seva pròpia pràctica, permetent il·luminar-ne l’estètica, les parts més singulars. Però en llegir-lo, es percep que no hi ha un abast més general.

On ens trobem nosaltres, efectivament, quant als discursos dominants sobre la novel·la? En un tipus de cara a cara repetitiu i quallat. D’una banda, una concepció evolucionista, elaborada al temps de la Nova Novel·la, i des d’aleshores cada cop més i més fatigant, segons la qual aquest art, retornat a les seves mutacions purament tècniques, no tindria altre sentit que seguir una línia de progrés, o de depuració, allunyant-lo sempre més del que es va constituir al segle xix (el famós codi balzacià). D’altra banda, característica d’aquesta fase actual de restauració, una espècie de naturalització d’aquest codi del dinou, arrossegant la idea de la decadència actual del gènere (és, per exemple, el fonament del pensament pròpiament reaccionari d’un George Steiner) i autoritzant d’altra banda la difusió, sota el nom fal·laciós de novel·les, d’una allau de cròniques novel·lades, de confessions novel·lades, d’assajos novel·lats en què ens hem submergit, i funcionen com la negació mateixa de l’art que havia emergit amb Rabelais i Cervantes. Per tant, tot l’interès de les proposicions de Kundera és precisament de situar-se més enllà d’aquesta proposició simètrica, i en definitiva còmplice. Ja que la novel·la, per a ell, és a la vegada, com tot l’art, el lloc d’una invenció formal incessant i necessària, i el lloc de descobertes no menys interessants: per on la novel·la és consagrada a explorar alguns dominis de la realitat (o de l’experiència humana) que tots els altres sistemes d’interpretació o de representació (filosòfics, religiosos, sociològics, psicològics, etc.) negligeixen —i que no sabrien ser abordats d’una altra manera que per les vies específiques de la novel·la.

Hi ha en tot això, doncs, una idea mestra, gairebé obsessiva: més que un gènere literari entre altres, la novel·la és un art en si mateixa. Altrament dit: hi ha relats en prosa, des de l’Antiguitat, se’n publicava i se’n publicarà encara tones, però això no té gaire a veure amb el que havia nascut de Rabelais i de Cervantes, i que es va prolongar, justament, en conquestes sempre més extenses, fins a la nostra època —menys per aquests, minoritaris, pels qui aquesta herència no és lletra morta (Kundera sap també saludar els seus iguals, de Carlos Fuentes a Philip Roth); i que es defineix per aquesta funció de descoberta netament irreemplaçable.