Per Arundhati Roy *

Quan es parla d’Imperi, a què ens referim exactament? Fa referència als Estats units i als seus satèl·lits europeus, a la Banca mundial, al Fons monetari internacional (FMI), a l’Organització mundial del comerç (OMC) i a les corporacions multinacionals? O és quelcom més que tot això? No serà el que, en nombrosos països, ha engendrat excrecències subsidiàries, subproductes perillosos com els del nacionalisme, el fanatisme religiós, el feixisme i, probablement, el terrorisme, que va agafat de la mà amb el projecte de la mundialització liberal?

Pequin té un passat molt actiu en l’escena internacional, des de llavors sembla més discret. Des de finals dels anys 1970, les autoritats han subordinat la seva política estrangera a l’estratègia d’obertura econòmica. Depenent d’Occident en el marc comercial, Xina ha elaborat una diplomàcia basada en la prioritat de les bones relacions amb els Estats units.

Per Fu Bo *

“Bon dia, traïdors”. Aquestes paraules són les que va adreçar, Michel Jobert, aleshores ministre francès d’afers estrangers, als seus col·legues europeus alineats a la posició dels Estats units, el dia de l’embargament petroler de l’OPEP. Era fa trenta anys i l’engalipador americà que retornava als països la seva temptació d’independència s’anomenava en aquella època, Sr. Henry Kissinger. Al gener de 2003, la seducció prové d’una altra font, el nom de la qual sona com una confessió, el Wall Street Journal. Vuit responsables governamentals europeus, més o menys representatius de l’executiu del seu país – i no de l’opinió de la seva població (1) – efectivament, van fer saber que “Europa i Amèrica han de continuar unides”.

Per Beth Daponte *

Al 1991, el tractament de la guerra del Golf per part dels mitjans occidentals dóna la impressió d’un conflicte propi i gairebé presentable. El ministre americà de defensa oferia aleshores als periodistes “briefings” que semblaven “shows”. Pels que no havien conegut la guerra de Vietnam, les demostracions del Sr. Colin Powell, llavors cap d’estat major de les armades americanes, i del Sr. Richard Cheney, en aquell moment ministre de defensa, evocaven pràcticament les proves de l’escola primària on els petits exhibeixen les seves joguines militars (1).

Es pot guanyar una guerra i perdre la pau: la situació a Afganistan n’és la prova. A penes un any després de la intervenció americana, la major part del país es troba sota el jou de potentats locals que estan poderosament armats i fan regnar el terror. Malgrat que s’han concedit algunes mesures de façana a favor de les dones, per satisfer als occidentals, els guardians de l’ordre moral ocupen de nou el cim.

Per la nostra enviada especial Judith Huber *

Per Wendy Kristianasen *

“Fem tot el que podem per impedir la guerra. Obriria una caixa de Pandora i no som capaços d’estimar-ne els perjudicis i el cost: després de tot Turquia és una part essencial d’aquesta regió. Però també ens hem de preparar pel pitjor. Som un aliat estratègic dels Estats units i no volem alterar les relacions. Al contrari, volem reforçar-les”. El Sr. Abdullah Gül, el primer ministre de Turquia que té unes maneres directes i franques, és membre del Partit de la justícia i del desenvolupament (Adalet ve Kalkinma Partisi, AKP), que han guanyat amplament en les eleccions del 3 de novembre de 2002. Afirma clarament que el seu govern sempre buscarà el consens segurament tant pels problemes exteriors com interiors.

El Patriot Act, adoptat el 25 d’octubre de 2001 per una majoria aclaparadora (98 vots contra 1 al Senat, i 357 contra 66 a la Cambra de representants), amplia els poders del Federal Bureau of Investigations (FBI) i les altres agencies de manteniment de l’ordre. Aquesta llei li permetia al president confiscar els actius de qualsevol persona compromesa en els atacs contra els Estats units i facilitar les escoltes telefòniques i la vigilància del territori interior. La paret que, des dels escàndols dels anys 1970, dividia la informació a l’estranger i els poders policíacs en territori americà, va ser abatuda, i, sense tardar, l’administració confiava a l’almirall John Poindexter – condemnat per conspiració i engany davant el Congrés després de la seva participació en l’escàndol de venda d’armes a Iran per finançar la “contra” nicaragüenc – el projecte orwelliana de vigilància “total” de la població, dels viatges, de les despeses, etc., amb l’objectiu de detectar els signes precursors d’activitat “terrorista”.