Govern per una Àfrica en marxa... La Nova Cooperació pel Desenvolupament d’Àfrica (NEPAD), que constitueix des d’ara l’alfa i l’omega de qualsevol decisió sobre el continent, només ha fet accentuar les antigues derives.
Per Tom Amadou Seck*
Article traduït per Cristina Garrido
La Nova Cooperació pel Desenvolupament d’Àfrica (NEPAD), aprovada per la Unió Africana, el juliol del 2001, a Lusaka (Zàmbia), intenta definir l’estratègia dels cinquanta-tres països africans davant la mundialització per als propers decennis. Aquest pla, que ha esdevingut la referència obligada de tots els discursos sobre l’expansió econòmica del continent negre, ha sigut concebut per cinc pesos pesants de la política africana —els presidents Thabo M’Beki (República de Sud-àfrica), Olusegun Obasanjo (Nigèria), Abdelaziz Bouteflika (Algèria), Hosni Mubarak (Egipte), Abdoulaye Wade (el Senegal)— i ha rebut el suport formal del G8 a les cimeres de Kananaskis, al Canadà, el 2002, i d’Evian, el 2003. Malgrat els pronòstics entusiastes dels seus promotors, que formen l’alfa i l’omega del desenvolupament d’Àfrica, el NEPAD reposa sobre un cert nombre d’errors estratègics que fan dubtar de la seva eficàcia.
En cooperació amb les institucions econòmiques i financeres internacionals —Fons Monetari Internacional (FMI), Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç (OMC)—, aquest enèsim pla de desenvolupament ambiciona aconseguir les taxes de creixement anual del 7% durant els quinze primers anys i de disminuir la pobresa a la meitat d’aquí al 2015. Lloable, aquesta ambició sembla difícilment realitzable a causa, d’una banda, de les escassetats de finançament del NEPAD, i de l’altra, de la seva incapacitat de sortir de les traves de les polítiques neoliberals.
Les inversions estrangeres directes (IED) són principalment les que han d’assegurar-ne el finançament. Ara bé, Àfrica només rep l’1% dels fluxos mundials d’IED, és a dir 17 milions de dòlars el 2001, davant del 10% que rep l’Amèrica Llatina i el 20% d’Àsia. Segons la Conferència de les Nacions Unides pel Comerç i el Desenvolupament (CNUCED), aquesta escassetat és deguda a un entorn econòmic, jurídic i judicial “poc atractiu”: inestabilitat política. Guerres civils, manca de transparència institucional i de relacions contractuals poc desenvolupades. El suport financer no podrà procedir més de l’ajuda pública per al desenvolupament, en una baixa tan considerable des de fa molts anys (1). A més, l’acompanyament financer anunciat pel G8 ha quedat en res.
El novembre del 2003, Le Monde diplomatique publicava un article titulat “Per una societat de decreixement”. D’aleshores ençà, aquest tema s’ha convertit en objecte de debat en el si del moviment altermundialista, fins i tot entre un públic més ampli. Quin projecte alternatiu pretenen proposar al Sud els partidaris del decreixement, un model propi o una nova occidentalització?
Per Serge Latouche*
Article traduït per Carme Geronés / Rut Jou
Seguint l’estela dels publicistes, els mitjans de comunicació anomenen concepte qualsevol projecte que es limiti al llançament d’un nou pedaç (gadget), incloent-hi el cultural. No és res d’estrany, en aquestes condicions, que s’hagi plantejat la qüestió del contingut d’aquest concepte nou que és la decreixença. Tot i el risc de decebre, repetirem que la decreixença no és un concepte, en el sentit tradicional del terme, i que no hi ha, parlant amb propietat, una teoria de decreixença a l’estil de les teories del creixement que han pogut elaborar els economistes. La decreixença no és res més que una consigna, llançada pels qui critiquen de manera radical el desenvolupament a fi de trencar els estereotips economicistes i esbossar un projecte de recanvi per a una política del postdesenvolupament (1).
La decreixença, com a tal, no constitueix una alternativa concreta, sinó que més aviat és la matriu que autoritza una abundor d’alternatives (2). Es tracta, doncs, d’una proposta necessària per obrir de nou els espais de la inventiva i de la creativitat bloquejats pel totalitarisme economicista, desenvolupamentista i progressista. El fet d’atribuir als qui plantegen aquesta proposta el projecte d’una decreixença cega, és a dir d’un creixement negatiu sense posar en qüestió el sistema, i sospitar, com fan determinats altereconomistes que ells volen impedir que els països resolguin els seus problemes, entra dins del camp de la sordesa, si no de la mala fe.
El projecte de construcció, tant al Nord com al Sud, de societats amistoses autònomes i estalviadores implica, si hem de parlar amb rigor, molt més una a-creixença —de la mateixa manera que parlem d’a-teisme—, que no pas una de-creixença. D’altra banda, del que es tracta precisament és de l’abandó d’una fe i d’una religió: la de l’economia. Per consegüent, cal deconstruir incansablement la hipòstasi del desenvolupament.
La Cimera mundial sobre el desenvolupament durador, organitzada per les Nacions unides a Johannesburg (Àfrica del Sud) final d’agost del 2002, va posar en evidència els límits d’aquest concepte. Llançada amb gran pompa, la cimera no va pas desembocar en mesures apressants. En efecte, tals decisions necessitarien una recusació de la mundialització liberal. Ja, a la cimera de Kioto el 1997, la pressió de les grans firmes i dels Estats més contaminadors – com els Estats Units- van buidar de tota eficàcia els objectius de reducció de les emissions de gas amb efecte hivernacle. Cada vegada més desviat dels objectius fixats, no seria el desenvolupament durador més que una coartada per mantenir un creixement per naturalesa destructor del medi ambient ?
“La vida que portaven els nostres avantpassats fa molts milions d’anys ens hauria de servir de lliçó: ja que les seves empremtes sobre la natura eren petites, les nostres s’han tornat perillosament grans. La Cimera mundial sobre el desenvolupament durador ha d’orientar la humanitat sobre una nova via, una via que garanteixi la seguretat i la supervivència del planeta per les generacions futures”. Aquesta és la frase gravada sobre la placa penjada el primer de setembre del 2002 pel Sr. Kofi Annan, secretari general de les Nacions unides, en presència del president sud-africà Thabo Mbeki, dins la cova de Sterkfontein, lloc prehistòric famós per ser el bressol de la humanitat, a una cinquantena de quilòmetres al nord de Johannesburg (Àfrica del Sud).
En el xoc frontal de les coves prehistòriques de Sterkfontein i els gratacels postmoderns del nou barri de negocis de Sandton, és on es van desenvolupar, del 26 d’agost al 4 de setembre del 2002, les negociacions de la Cimera mundial sobre el desenvolupament durador, en presència de més de 20.000 delegats, on es va qüestionar el destí de la humanitat i la perennitat de la vida sobre la Terra més agreujada que mai.
La ciutat de Johannesburg és una metàfora sorprenent dels mals planetaris, com si el desenvolupament no durador s’hi lliurés sense preparació. Els apilaments de barraques de xapa, formant els camps ocupes i els townships s’agreguen sobre els turons carmesí per la sequedat i els focs de brossa, no lluny de les urbanitzacions acomodades i ostentoses, amb les gespes abundantment regades, construïdes al llarg d’avingudes privades i emmurallades. Aquí ningú s’estranya de les tanques de pues elèctriques, tan aviat trenades, tant aviat afilades com fulles d’afaitar. Les pancartes “Armed Response” de l’empresa de vigilància ADT hi són legió, posant en guàrdia els eventuals agressors del risc d’una ràpida “rèplica armada”.
El desenvolupament durador s’ha convertit en referència obligada dels responsables polítics i de les institucions internacionals. De fet, aquest concepte ha arribat molt oportunament per ajudar a les classes dirigents a tornar una legitimitat al desenvolupament mal portat per l’explosió de les desigualtats des de fa vint anys i els desgasts ecològics (1).
S’ha fundat sobre una ambigüitat congènita fins i tot una contradicció insuperable. En l’esperit dels seus promotors institucionals, el desenvolupament durador ha de conciliar tres imperatius: el creixement econòmic, la reducció de la pobresa i la preservació dels ecosistemes. La persecució del creixement es considera com una condició necessària per l’èxit dels dos altres. Així, les Nacions Unides, els governs, les empreses, les organitzacions no governamentals (ONG) i els economistes favorables al desenvolupament durador adopten la distinció establerta antigament per l’economista François Perroux entre creixement i desenvolupament, fundadora de l’economia del desenvolupament entre els anys 1950 i 1960 (2). El creixement designava l’augment de quantitats produïdes, independentment de la seva qualitat i del seu impacte social i ecològic; el desenvolupament englobava el creixement, però l’excedia qualitativament tenint per objectiu el benestar humà. O, per perpetuar-se, el creixement necessita alfabetitzar, cultivar, millorar la sanitat, etc. Sempre comporta canvis qualitatius dels quals es servia Perroux per distingir-lo del desenvolupament.
És a finals dels anys 80 que els primeres grans blocs de gel de l’Antàrtic van confirmar les suposicions de l’existència d’un rescalfament planetari, fortament lligades a les emissions de gas carbònic d’origen humà : residus industrials, consums domèstics als països rics, desforestació afavorida per aquests mateixos països vers els més pobres...L’incertesa era encara molt important, ja que els models consideraven al 1988 un rescalfament que podia anar de 0,4 a 8,33°C a finals del segle XXI, essent la gamma admesa més comunament de 2° a 5,5°(1).
Aquest resultat en què havia d’inquietar: a nivell del planeta, a la temperatura mitjana, quan al darrer període glacial, fa 18.000 anys, només havia estat de 4°a 5° inferior a la temperatura actual. Si les previsions pessimistes es confirmaven, els canvis climàtics que es podrien produir al llarg del pròxim segle podrien ser de l’amplitud inversa d’una glacera. Els efectes previsibles no eren pas un rescalfament en alguns graus del conjunt, però si de molt fortes variacions podent anar fins a la detenció de la Corrent del Golf, que donaria a Europa i Amèrica del Nord un clima de caràcter polar; o bé la multiplicació de “les anomalies” climàtiques, com les grans tempestes o “El Niño”(2).
buy adobe acrobat 9 pro extended Manage and modify projects using source control systems and collaborate on files more easily. An XML-based nonbinary implementation of the FLA format allows projects and associated assets to function as items in a directory or folder.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection Reduce the ActionScript 3.0 learning curve and enable greater creativity by injecting prebuilt code into projects. Quickly include functional code for things like timeline navigation, actions, animation, audio and video, and event handlers.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Use object-based animation and visually achieve granular control over motion attributes with the Motion Editor. Develop interactive content more efficiently with the Motion Preset panel that offers prebuilt motion effects and lets you create, save, and share your own. Adobe Creative Suite 5 Master Collection Author expressive interactive content with easy-to-use tools. Draw stylized shapes and transform them into complex patterns and effects, and animate 2D objects through 3D space with 3D transformation tools. Take complete control over your text with print-quality typography via the new Text Layout Framework. Work with columns and bidirectional text, and maintain layout and formatting with greater fidelity when importing from other Adobe products.
Adobe Creative Suite 5 Master Collection
Deliver interactive content consistently for more runtimes across personal computers, mobile devices including the iPhone*, and screens of virtually any size and resolution, and leverage integration with Adobe Device Central for enhanced testing and debugging.
buy cheap Adobe Photoshop CS5
Adobe® Flash® Professional CS5 software is the industry standard for interactivebuy windows 7 ultimate 64 bit authoring and delivery of immersive experiences that present consistently across personal computers, mobile devices, and screens of virtually any size and resolution. buy Adobe Photoshop CS5 mac oem
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
