Albert Batalla

El pregó de l’Albert Villaró #FMlaseu 2010

// 29 agost, 2010 // Cap comentari » // Alt Urgell, Catalunya, General, ciutat, comarca, cultura, la Seu d'Urgell, país, personal, personatges, pirineus, política, societat

Abans de continuar el frenètic ritme d’aquests dies, no m’he pogut resistir i penjar (amb permís de l’autor) el pregó que aquesta nit ha llegit l’escriptor urgellenc Albert Villaró per a iniciar la Festa Major d’enguany. Els de la Seu d’Urgell o els que esteu vinculats d’una manera o altra a la ciutat el gaudireu molt com l’hem gaudit els que l’hem escoltat a la plaça dels Oms. Molt bona Festa!

Bona nit. No sé pas com s’ha de començar un pregó, i encara menys com acabar-lo. El pregó és un gènere literari estrany, de l’encreuament entre l’homilia, la prosa bucòlica, el manual d’autoajuda i el text de futlletó turístic. No és una cosa que et demanin cada dia, i des que el senyor alcalde m’ho va proposar, ha estat un no viure, atenallat per la responsabilitat, preocupat per la meva escassa capacitat de vocalització i atemorit per la potència de la megafonia. Però que ningú no pateixi: faré un discuset breu i a la mida exacta de la meva inexperiència. Anava a dir de la meva incompetència, però deixem-ho en inexperiència.

Bé. Això era tan sols un prolegomen. A partir d’ara comença el pregó en el sentit estricte.

La festa major és un receptacle de records. Tothom té un mosaic personal, fet a base de memòries, emocions i potser algun secret ben amagat. Jo només puc parlar per mi. Perdoneu si tot el que us relacionaré ara ho trobeu conegut o redundant, un rosari de tòpics, però la festa és una experiència comunitària: la gràcia de la festa rau en la capacitat de compartir-la. Aquest és el resum de les meves festes majors: una equació formulada amb la suma de retalls de memòria, dividits pel factor melangia i multiplicats per la variable —sempre en increment lineal— de l’edat.

Me’n recordo que a les tardes anava a buscar al meu pare per anar als caballitos, quan el pobre feia la migdiada després d’haver treballat tota la nit. I si ja estava despert, el trobava jugant a la botifarra amb els seus amics a l’altell del Mundial, amb aquell sostre tan baix, sempre ple de fum.

Me’n recordo que em feia por el capgrós en forma de dimoni, que empaitava la canalla amb una forca negra de puntes vermelles.

Me’n recordo de la il.lusió amb la que esperava que ens arribés el programa de la festa, per comparar-lo amb els dels anys anteriors. Durant molts anys s’hi anunciaven a les cinc de la tarda unes “funciones de cine y circo” sense que a aquella hora mai hi haguessin funcions ni de cine ni, encara menys, de circ.

Me’n recordo dels globus aerostàtics de paper, unes petites bombes voladores i incendiàries que s’enlairaven gràcies a l’aire que s’escalfava amb un fogonet d’alcohol i que, cosa estranya, mai no van encendre ni cap casa ni cap bosc.

Me’n recordo que cada any venia la Trinca, i que l’envelat era al camp de les Tombes, on hi havia hagut el primer convent dels predicadors i on avui hi ha l’estació d’autobusos. L’envelat era una estructura de llauna. Hi havia llotges, cadires de tisora i teles de colors que li donaven un aire com de teatrí sicilià. Quan plovia —i sempre plovia algun dia— el soroll de les gotes contra la planxa aconseguia esmorteir els esbufecs dels músics.

Me’n recordo de les majorettes, i em sembla que sóc l’única persona al món que recorda que pels carrers de la Seu desfilaven les majorettes —amb aquella voluntariosa banda de cornetes i tambors que les acompanyava.

Me’n recordo de l’Elvireta posant ordre al caos previ al Ball Cerdà al jardí de l’Andria. Me’n recordo del primer any que el vaig ballar —amb americana i corbata—i del segon, i del tercer, i encara d’un any que el vaig ballar amb una noia finlandesa. Del darrer any que ho vaig fer amb la barretina vermella i del primer amb la musca.

Me’n recordo d’haver vist dotzenes de plaques de vidre amb les imatges dels balladors d’abans de la guerra, i reconèixer en tots els rostres la mateixa barreja d’orgull, excitació i cansament que avui tenen els seus successors.

Me’n recordo dels calamars a la romana de l’Espanya, a l’hora del vermut, i de ser plenament conscient que en la seva elaboració hi intervenien ingredients misteriosos i una fòrmula secreta.

Me’n recordo d’haver fet de servei d’ordre dels Toreros Muertos, i me’n recordo d’haver portat un any el bar, on vaig aprendre a fer gintònics amb la menor dosi possible de ginebra i a passar una màquina estranya per intentar netejar el parquet apegalós del Poliesportiu.

Me’n recordo d’un Dodge Dart de color negre, un prodigi de la tecnologia tardofranquista, que vam tallar, entapissat de vermell, en el que havíem arribat a circular, descapotats, inconscients i feliços, trenta persones i un gos.

Hi ha hagut moments dels que no en recordo res, però després sempre hi ha algú que te’n fa una crònica més o menys detallada.

Me’n recordo que per la festa a casa hi havia més feina que mai. Me’n recordo de com era pesat fer els tocinillos i omplir lioneses, de la calor que feia a l’obrador de la pastisseria, del primer croissant que sortia del forn a quarts de set del matí, quan tot just els meus amics tornaven cap a casa. Me’n recordo que quan sortia a prendre l’aire se sentia la música de cobla que venia de la plaça Patalin, i que era com una invitació a la fuga.

Me’n recordo de l’aire estrany dels dimecres a la matinada, quan ja s’havia acabat tot i els firaires començaven a desmuntar, amb cara de cansats, els mecanos precaris de les atraccions.

Me’n recordo dels focs artificials, i encara més: me’n recordo de quan els disparaven des de la Paella, com si els pirotècnics fossin els artillers del general Martínez-Campos durant el setge de 1875.

Me’n recordo d’alguna fugida furtiva cap al Salit, aquell amagatall selvàtic i fluvial on totes les expansions sensuals eren possibles, lluny de les mirades indiscretes, abans no se l’endugués l’aiguat del vuitanta-dos. Me’n recordo que sempre he viscut amb la recança de què el vaig visitar massa poc.

Me’n recordo de les cosines, éssers misteriosos, bellíssims i inacessibles, que arribaven de Barcelona, Manresa o Sabadell el divendres i fugien el dilluns, deixant enrere una rastellera de promeses mai no complertes i de cors trencats.

Me’n recordo dels petons robats, de les samarretes molles, dels cossos suats, de les cerimònies del festeig i del desig.

Me’n recordo de pinxos morunos, de les cerveses ja massa calentes en un vas de plàstic, i d’un còctel destructiu de neurones i voluntats que es deia polanski: vodka, una rodanxa de llimona i cafè mòlt.

Me’n recordo dels sopars amb la colla, al jardí de la Montse i el Joan, a la terrassa del Xavi i la Teresa, a la cava del Javi i l’Emília, a casa del Ramon i la Montse, al pavelló de la Maica i el Xesco.

Me’n recordo de què els dies de festa, de matinada, la constel.lació d’Orió ja treu el nas, encara baixa, per l’horitzó, i que aquest és potser el primer senyal que s’acosta l’hivern.

Me’n recordo dels amics que ja no hi són i que abans hi eren; el Carlos, el Joan, l’Alfons.

Me’n recordo d’haver-me banyat sense cap remordiment en alguna piscina prohibida.

Me’n recordo d’alguns pregoners de festa major, però he oblidat el que pregonaven, i sóc conscient de què l’oblit és també el destí fatal d’aquestes paraules.

No recordo res de les poques festes en què he estat lluny de la Seu, i em sap greu no tenir-ne cap memòria, perquè són com les baules perdudes d’una cadena.

Però recordaré per sempre aquesta, aquest moment i aquesta plaça.

Bona festa major!

Siguem-ne conscients: ja res tornarà a ser com abans

// 26 agost, 2010 // 3 Comentaris » // Alt Urgell, Catalunya, General, ciutat, comarca, economia, la Seu d'Urgell, lleida, país, pirineus, política, societat

A punt d’iniciar la Festa Major de la Seu d’Urgell hem pogut anunciar que aquest any tindrem, com és tradicional, el castell de focs que cada primer dimarts de setembre tanca la Festa de la nostra ciutat. Aquest any, haviem decidit, amb molta pena i sent molt conscients que no era una decisió gens fàcil, no programar-lo. Suposa una despesa important dins d’un pressupost de Festa Major també prou important, però minvat per una crisi que els ajuntaments també patim. Finalment, gràcies a una bona negociació de rebaixa de preu amb l’empresa de pirotècnia i de la col·laboració de l’empresa PEUSA,podrem tancar la Festa com ens agrada.

Aquest fet em serveix per explicar la situació que en d’altres ocasions i en múltiples fòrums els alcaldes i regidors de Catalunya estem denunciant. El finançament dels municipis és, sense cap mena de dubte, una de les grans assignatures pendents al nostre país i a tot l’Estat i la crisi ho posa encara més en evidència. A la majoria dels països desenvolupats del món la distribució dels recursos situa les xifres de l’admistració local en un 25%, mentre que aquí no arribem al 14%.

Som l’administració més propera al ciutadà i ens ocupem de coses que ens toquen i de moltes que no ens toquen, però que els veïns sol·liciten. És competència d’un municipi tenir llars d’infants o escoles de música? Legalment no és competència municipal, però és eviedent que si lluitem per tenir uns municipis dignes, i així és com entenc jo la política municipal, l’administració local faci mans i mànigues per tenir aquest tipus de serveis i tants d’altres que ajuden a cohesionar la ciutat i a oferir qualitat de vida a la gent que hi vivim.

Precisament per aquesta millora dels serveis i actuacions municipals, associat a la creixent demana i exigència per part de la ciutadania, els ajuntaments van recorrer en els moments de bonança econòmica als ingressos derivats dels impostos per construccions i obres. La febre immobiliària, va millorar substancialment les economies dels municipis fins al punt de pensar que aquests eren ingressos estructurals, és a dir, que sempre hi serien. La realitat és ben diferent i els serveis municipals, que la gent valora i incorpora com a fites irrenunciables, continuen generant una despesa fixa que no es compensa amb els migrats ingressos que avui tenim com a administracions locals. Per tant, tenim més serveis (fruit de la demanda inamobible de la gent) i menys diners. Difícil equació que la Seu d’Urgell ja fa dies que s’arremanga per resoldre a través, entre d’altres eines, del pacte d’austeritat.

Però aquí no s’acaba tot. Les administracions superiors també pateixen crisi i en molts casos la “superen” a costa de collar la institució més feble de l’esgraó: els municipis. Retard incontable en el pagament de subvencions que ens alteren fins a extrems surrealistes la nostra liquiditat o reducció i desaparició de partides de finançament d’alta sensibilitat social.  Un altre exemple: fa unes setmanes, tots els ajuntaments ens despertàvem amb la desagradable sorpresa de la liquidació que el Ministerio de Economia feia amb els ajuntaments de la participació que tenim als tributs de l’Estat correponent a l’any 2008. Nosaltres, per exemple, els hem de retornar prop de 240.000 euros. És escandalós i el que és més greu, molts ajuntaments no ho podran fer.

Senyores i senyors, s’ha acabat la festa i potser també els focs artificials. Tot i això, l’empenta i les ganes de treballar per fer una ciutat millor, continuen intactes o fins i tot augmentades. El repte és complicat, però el compromís de tots els que formem l’Ajuntament és total. Bona Festa Major per a tothom!

El viatge a Ítaca

// 26 juliol, 2010 // 1 Comentari » // Catalunya, CiU, llengua, país, política, societat

Aquest dissabte a Lloret de Mar el Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya va aprovar per unanimitat una proposta de resolució important pel moment de cruïlla nacional que estem vivint, però sobretot pel contingut que s’hi expressa. En aquest mateix Consell Nacional, l’Artur Mas acabava el seu parlament fent referència a viatge a Ítaca i del pas endavant ferm que Catalunya havia de fer en els propers anys. Crec que la ruta que marca aquesta resolució esbossa clarament el camí cap a Ítaca.

Catalunya inicia un nou camí: la transició catalana cap al dret a decidir

El catalanisme des dels seus orígens ha afrontat dues grans línies d’acció, dos grans reptes. El primer garantir la pròpia identitat de Catalunya, conformant una societat justa, equilibrada i amb un fort progrés econòmic. I el segon, contribuir a la reforma i modernització de l’estat espanyol provocant que aquest reconegués el pluralisme nacional que el conforma.

El President Pujol ha sabut expressar millor que ningú aquesta realitat quan escriu:
“Des del punt de vista de Catalunya i del catalanisme, recordem que ens havíem proposat una sèrie d’objectius. De fet, una doble llista d’objectius. Entrellaçats.

En una primera llista figuraven assegurar la pròpia identitat de Catalunya, amb unes institucions sòlides, alt nivell d’autogovern i un reconeixement franc de la nostra personalitat pròpia (és a dir, no un reconeixement desdibuixat i diluït). També el de fer de Catalunya una societat equilibrada i equitativa, amb mentalitat cívica i responsable i una economia moderna i competitiva . Amb una barreja d’arrelament i de projecció, de Catalunya endins i de Catalunya enfora.

Una segona llista definia l’altre cara de la moneda. Aquesta Catalunya que volíem millor i més reconeguda es troba situada en el marc espanyol (i europeu) i és un país amb voluntat de contribuir al progrés general espanyol, polític, econòmic i social. I de contribuir també a la formació d’una realitat i d’una sensibilitat col·lectives . De participar activament en la construcció d’aquest cos col·lectiu.

El catalanisme això ho havia definit amb quatre grans propostes per tot l’àmbit espanyol: democràcia; creixement econòmic i progrés social; autonomia i reconeixement del pluralisme nacional d’Espanya; i Europa. Com dèiem, dues línies d’acció i dues sèries d’objectius. Enllaçades, almenys en la visió que se’n tenia des de Catalunya.

Dos projectes que havien d’avançar en paral·lel i conduir a una definitiva i harmònica configuració de l’Estat espanyol. D’una Espanya, en tots sentits consolidada, integrada al Món modern i capaç de treure profit de les grans potencialitats que té. I alhora amb una estructuració interna que reconegués plenament la realitat i els drets de Catalunya”

Catalunya, a partir del pacte constitucional fruit de la transició espanyola, ha anat avançant en ambdues línies, sobretot pel que fa a la pròpia construcció nacional. Fruit de la lògica ambició del poble català per desenvolupar i fer créixer el seu autogovern i respectant les regles de joc del pacte de la transició, s’afrontà l’elaboració i aprovació del nou estatut d’autonomia. Un nou estatut, entès com a pacte polític entre Catalunya i Espanya, i que havia de garantir el reconeixement de Catalunya com a nació en el marc d’un estat plurinacional.

La sentència del Tribunal Constitucional escapça les línies d’acció a partir de les quals el catalanisme ha bastit la seva acció política. Talla de forma unilateral els pactes que havien permès desenvolupar al catalanisme els seus propis objectius i trenca el pacte polític de la transició. Ataca aspectes fonamentals que permetien a Catalunya bastir lleis per garantir la pròpia identitat nacional i finiquita qualsevol reconeixement de la pluralitat i diversitat interna de les diferents realitats nacionals que conformen l’Estat espanyol. Alhora, menysprea la decisió i la voluntat de tot un poble, no respectant el que havia votat democràticament en referèndum. En definitiva, ens posa una paret davant nostre.

Com molt bé ha escrit Miquel Roca, un dels pares de la Constitució del 1978, “simplement el tribunal ha declarat que l’ambició d’autogovern que els ciutadans de Catalunya van concretar en referendar l’Estatut, no cap dins la Constitució de 1978.” (…) “El pacte constituent, l’esperit de la transició ha estat finiquitat”.

La plena acceptació de la sentència per part dels dos principals partits de l’estat, PSOE i PP (els primers han aconseguit la castració química de l’Estatut i els segons la castració física), escenifica i certifica el trencament unilateral del pacte de la transició i obliga a les diferents opcions del catalanisme polític a redefinir les noves regles de joc.

El poble català a través de la massiva i cívica manifestació del passat 10 de juliol fa evident que Catalunya, com a país, inicia una nova etapa de transició basada en el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”.

S’obre, per tant, un nou full de ruta que ha d’estar basat en el dret a decidir, fonamentat en la creació de consensos, i sense cap més límit que aquell que vulgui el poble català.

Com va dir Artur Mas, el passat 16 de juliol al Parlament de Catalunya, “Hi pot haver dues lectures des de Catalunya. O estem al final d’un camí…, i potser hi haurà una part de la població catalana que dirà que estem al final del camí, i que el què ens cal ara és administrar-nos amb el que tenim i, si volem manar més i tenir més poder, anar a Madrid a exercir aquest poder (…) O bé hi ha un nou camí, i en aquest nou camí, crec que aquesta Catalunya autonòmica i constitucional d’aquests darrers trenta anys és evident que no té continuïtat, o almenys continuïtat eficaç. (…) I que Espanya, amb aquesta sentència, diu que no accepta Catalunya tal com és. Això implica encetar un nou camí. (…) I el nou camí, crec ens el marca no només la manifestació com a tal, sinó el lema de la manifestació. El nou camí ens el marca aquell lema que deia: “Som una Nació. Nosaltres decidim. Aquest ha de ser el nou camí.

Amb quins límits? (…) per Convergència i Unió amb cap, no hi ha límits en aquest camí, no hi ha una estació intermèdia d’arribada, no hi ha límits. Aquest camí l’ha de fer el poble de Catalunya democràticament, pacíficament i establint en cada moment de la història del futur les majories socials que ens portin a aquest camí de “Som una Nació. Nosaltres decidim”. (…) Això requereix, no tant estrictament prudència, com simplement saber que hem d’avançar per un nou camí, però hem d’avançar d’una manera que una majoria forta del poble de Catalunya hi cregui, hi sigui, i que, a més a més, procurem fer les maniobres tal i com ens convé fer-les.”

Aquesta nova etapa del catalanisme obre la transició catalana cap al dret a decidir. El poble de Catalunya l’ha iniciat amb la manifestació del 10 de juliol i s’ha de consolidar políticament, a partir de la propera legislatura, amb un govern fort, que tingui un projecte clar i idees sòlides sobre el nou rumb nacional a seguir.

Per tot això, el Consell Nacional de Convergència:

1-Certifica la fi del pacte de la transició, trencat unilateralment per la sentència del Tribunal Constitucional, i que l’encaix de Catalunya a Espanya per la via constitucional és impossible.

2-Fa seu el missatge clar del poble català en la manifestació del passat 10 de juliol amb el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”

3-Encoratja i assumeix el nou full de ruta encetat per l’Artur Mas el passat 15 de juliol al Parlament de Catalunya, basat en una transició catalana cap al dret a decidir. Com ja ha passat en etapes anteriors, Convergència ha de ser la formació que lideri políticament i ideològica aquest nou camí per a Catalunya. Tenim el bagatge, la força, la convicció i la il·lusió per poder-ho materialitzar.

4-Assumeix l’herència de l’acció política del catalanisme al llarg de la història i per responsabilitat amb Catalunya i les seves institucions, insta a treballar per aconseguir els objectius pendents com poble, el nostre reconeixement com a Nació i la nostra voluntat per decidir sense cap més límit que l’expressió democràtica del poble català.

5- Veu més vàlida i necessària que mai la feina feta fins ara per la Casa Gran del Catalanisme. Una Casa Gran que en aquesta nova etapa de transició catalana ha de seguir treballant per aconseguir majors consensos socials al voltant de les decisions que volem assumir com a poble i molt especialment per consolidar la nostra presència en l’àmbit internacional i europeu, buscant les complicitats i el reconeixement internacional necessaris per a la nostra presència i compromís en el món global.

Lloret de Mar, 24 de juliol de 2010

In, inte, intel·ligència!

// 14 juliol, 2010 // 2 Comentaris » // Catalunya, CiU, General, llengua, país, política, societat

Dissabte, després d’unes quantes hores plantat a la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i el carrer València de Barcelona, observava amb interès i amb molta emoció la gent que es manifestava. N’hi havia molta i per tots els gustos, però amb Catalunya i la seva dignitat com a denominador comú. Independència, sobirania, nació, estatut… eren conceptes més presents en el paissatge de l’afirmació catalanista més massiva que s’ha fet mai al nostre país. La manifestació també destil·lava alguna crítica genèrica “als polítics”, justificada per la ridícula polèmica de la capçalera i la comoditat o no del President amb aquest missatge. Però la crítica entenc que també suposa un crit dirigit als representants polítics perquè siguem conscients del que respresentava la manifestació i del que la ciutadania, que també fa política, espera de nosaltres: unitat i ambició.

Som una nació. Nosaltres decidim!

// 9 juliol, 2010 // Cap comentari » // Catalunya, General, llengua, país, política

La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.

En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.

És per això, que em sumo al post unitari per demanar la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim“.

Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.

Visca Catalunya!