El Joan Saura em va explicar ahir, a la tarda, després del debat sobre el finançament, que en la seva intervenció al Consell Nacional anunciaria que no es tornaria a presentar a les primàries per encapçalar les eleccions al Parlament de Catalunya.
Els motius són els que ha explicat avui. Porta molts anys en primeríssima línea. I creu que és el moment de donar el pas. Arguments molt basats en una opció personal. Dit això, és veritat que ens ho ha traslladat en el millor moment de la legislatura, pel Govern i per ICV. Pel Govern, perquè l’acord en matèria de finançament obre una nova perspectiva, amb una oposició totalment descol·locada, i en un context en que l’eix esquerra dreta pot adquiririr nova centralitat. I per ICV, després d’haver revalidat l’acta d’eurodiputat d’en Raül Romeva, i amb unes enquestes que ens van bé. I la reacció del Consell Nacional ha estat agrair-li el moment, i tot el que ha fet per la formació que presideix. Si, ha estat per damunt de tot molt emotiu. En Saura ha format part, forma i serà part del primer actiu d’Iniciativa. I per descomptat, es qui ens ha situat allà on estem. Encara recordo aquelles eleccions generals del 2000 on molts ens donaven per liquidats. Avui som una opció de centralitat a Catalunya, situats clarament en l’esquerra catalanista, en el marc de l’ecologisme polític. En Saura ho ha fet bé i així li hem transmès.
Ara s’obre un procés amb tota normalitat, sense mals rotllos, com es fan coses a ICV. I ho farem des de la maduresa per conduir-ho des de la normalitat més absoluta.
Ara ens tocarà definir l’estratègia. Això és el primer que s’ha de fer, i d’una forma molt compartida, amb l’organització i amb la societat. Sabent que volem Govern d’esquerres, i que a la vegada han d’haver elements pel rellançament d’aquest Govern. I un cop haguem compartit l’estratègia, aleshores, obrir el procés de primàries a la tardor, sabent que abans de parlar de persones hem de parlar de política.

La indecisió de Garoña

Si. Les decisió sobre Garoña no ens ha agradat gens. Ni en les formes –el president havia garantit que hi hauria una informació prèvia-, i sobretot en el contingut. En poques coses era tan fàcil decidir; una central petita, d’una potència limitada, obsoleta, i en un context de baixada dels consums. Però el president “antinuclear” ha decidit anar més enllà de la vida útil,, i posposar el funcionament de les planta més enllà dels 40 anys, traspassant la patata calenta a la legislatura vinent.

La setmana passada em va trucar primer el Ministre per informar-me del que ja ens havíem assabentat per la premsa. L’opció que han pres, a més, pot acabar suposant que la propera legislatura, amb un Govern del PP, o fins i tot amb un govern socialista, un planta com Garoña continuï funcionant. I es que el problema més gran del Govern Zapatero és la improvisació, la manca d’estratègia, la inexistència d’horitzons. Vaig poder tenir divendres passat una conversa amb el President, i a més d’esqcolatar les seves explicacions sense convencem, el que li vaig traslladar és que el que cal es que comenci a fer allò que ha estat incapaç de fer: definir un horitzó sense nuclears, planificant les alternatives, invertint en estratègies d’estalvi i eficiència, en renovables i en una alternativa econòmica pels entorns de la planta. I la veritat, tinc tots els dubtes que ho faci, en altres coses,perquè per fer-ho cal enfrontar-se a poders fàctics. Malauradament ens està acostumant a posar l’intermitent de l’esquerra per acabar girant a la dreta, sigui en fiscalitat, retallant la jurisdicció internacional o ara en nuclears.

Sobre la setmana catalana

EL no d’ICV a la llei d’educació, la postura entorn als transgènics, l’episodi de fa unes setmanes entorn a les ajudes a vehicles contaminants. Tots són exemples de coherència per ICV, però són notícies que haurien de fer reflexionar ens què es caracteritza un Govern d’esquerres. Els pactes, en primer lloc s’han de construir entre les forces de Govern. Si ho dic, és perquè un Govern d’esquerres té sentit per moltes raons, però entre elles està fer una política educativa, no de manteniment de l’statu quo sinó d’aposta per un servei públic de qualitat amb igualtat de dret i d’obligacions de tots aquells centres que reben diners públics. Dit d’una altra manera. Ara la prioritat és el finançament, i la fermesa del Govern necessita de la unitat i responsabilitat de totes les forces de Govern. Però un cop resolt, la responsabilitat d’un Govern d’esquerres és garantir la cohesió i definir un full de ruta d’aquí a final de la legislatura que s’ubiqui clarament en l’esquerra.

La llei d’eduació és l’excepció. Però expressa clarament la traducció d’una política sociovergent en matèria educativa. Una política que genera malestar i frustació en molta gent de progrés, que ni comparteix ni entén allò que s’ha fet. Si això passa és perquè hi ha qui creu compatible un govern d’esquerres amb pactar polítiques centrals amb CiU, polítiques que creuen de centralitat però que signifiquen la renuncia a canviar res. És possible que qui cregui que és possible ho faci per necessitat, ja que l’escenari de coalició amb els d’en Mas seria amb CiU de primer partit del Govern. Però al final tot té un límit, i està clar que la manca de respecte a l’acord d’entesa derivat de pactes amb CiU no es poden multiplicar. Aquesta llei, la d’educació, haurà de ser la primera i l’última excepció.