La reforma laboral retalla drets. No compensa en res. Fa que sigui posible un "acomiadament exprés". En res limmita l'excés de temporalitat. Afecxta, i molt, als treballadors i a les treballadores, però no només. La reforma indica un camí, i el camí és que per sortir de la crisi el que s’ha de fer és aplicar forts ajustos laborals. I ho explicaré no des de la lògica i la perspectiva de molts treballadors que patiran les conseqüències de molts treballadors que podran ser acomiadats cobrant 20 dies per any treballat (quan abans cobrava 45) sinó des de la lògica empresarial.

L’empresari que funciona és aquell que inverteix, que forma als seus treballadors, que els hi dona un contracte estable perquè aprofita aquesta inversió. Però el problema del nostre model productiu és que sovint hem tingut més patrons que no pas empresaris, patrons que amb ajustos laborals i reducció dels seus costos s’ha ant sortint crisi rere crisi. Així, les successives reformes laborals, el no haver de justificar les causes d’un contracte temporal. No és casual que quan el nostre país supera la mitja de la UE en la renda mitja, els salaris es situïn en el 70%. I la raó és ben simple. Amb la precarització de les relacions laborals els ajustos mai s’han basat amb els sectors on hi havia marge per ajustar, ni amb un repartiment més just dels beneficis empresarials. I ara un cop més.

A partir d’ara argumentant “una situació econòmica negativa” es podrà acomiadar pagant al treballador 20 dies, dels quals l’empresa només se’n farà càrrec de 12 dies per any treballat. La resta ho cobrirà el FOGASA, una fons que es nodreix d’aportacions que necessàriament s’hauria d’augmentar. Així l’empresari que inverteixi en futur, haurà de pagar més al FOGASA, pagant més pel peatge de tenir treballadors estables. Entretant, el patró, farà els ajustos més fàcils, els que acomiaden a baix cost, fent que un fons de tots paguin la festa a l’empresari que acomiada treballadors.

Ahir, el que es va votar al Congrés va ser la forma d’acomiadar més barat. I va expressar la darrera de les renuncies del Govern Zapatero. Va fer la feina bruta que la dreta potser no s’atreviria a fer. I va fer un pas més perquè la forma d’encarar la crisi sigui amb més patiment i amb menys futur.