La feina ben feta no té destorb
(dita catalana)
Qui no ha tingut una àvia que, davant dels innumerables fets de la vida –tant quotidians com extraordinaris– no treia a col•lació una inacabable llista de frases fetes que aplicava intel•ligentment a cada situació o moment? Quants no vam dir encara, mentre plovia sens parar durant les inclements primaveres dels darrers anys, A l’abril cada gota val per mil o Al maig cada dia un raig? És allò que s’anomena, tradicionalment, la saviesa popular i que, en major o menor mesura, tots nosaltres atresorem (qui sap si gràcies a l’àvia) en el nostre bagatge lingüístic i cultural.
Més enllà de l’anècdota, preservar una llengua implica dur a terme un gran nombre d’accions, des de les més senzilles i simples, que convé posar en pràctica diàriament, a les més lentes i costoses, basades en l’estudi i en la investigació. Les darreres comprenen la salvaguarda de la riquesa literària i lingüística del passat, l’exhumació i catalogació de tot allò que dota un idioma de la seva genuïnitat pròpia, única i irrepetible.
Avui vull parlar d’un dels tresors de la nostra llengua que, malauradament, es troba en risc de perdre’s, de difuminar-se, d’esfumar-se per sempre dins del maremàgnum de la diglòssia. Em refereixo a la rica tradició de refranys, parèmies, frases fetes, proverbis i dites que posseeix el català. No crec que a aquestes alçades hàgim d’argumentar que el llenguatge col•loquial i popular és tan important com el llenguatge culte. Homes insignes ho han demostrat i espero que tothom comparteixi la idea que totes les manifestacions de la nostra tradició aporten forma i contingut a allò que ens configura com a poble.
Autors com Joan Amades s’hi van dedicar durant molt de temps, però segles abans els estudiosos militants de la nostra llengua ja ho tenien molt clar. Sense estendrem en excés, us esmentaré homes com Carles Ros (il•lustrat valencià molt interessat pels adagis i refranys, promotor de la literatura en català) o Lluís de Galiana, autor d’una recopilació de refranys valencians i de la novel•leta curta Rondalla de rondalles (1768), escrita en la seva totalitat mitjançant un encadenament de frases fetes, sense que se’n repeteixi cap.
Sortosament, al nostre país mai no deixen d’aparèixer figures que es dediquen en cos i ànima a la salvaguarda de la llengua. Per tant, avui vull ressaltar la tasca ingent que està duent a terme –des de fa 15 anys– el filòleg Víctor Pàmies, digne continuador dels esmentats homes de les centúries anteriors. Pàmies ha creat una base de dades que compta actualment amb gairebé 350.000 registres (no parèmies diferents, sinó variants) gràcies al buidatge sistemàtic de diccionaris, aportacions orals, obres literàries, revistes, diaris, pàgines web. A més, ha aconseguit reunir una biblioteca particular que supera els 500 exemplars entre diccionaris, refranyers i altres obres de caràcter folklòric.
La seva activitat a Internet és intensa, de manera que comparteix un refranyer català-castellà, un refranyer temàtic, un diccionari de citacions, un curs de paremiologia didàctica, un bloc sobre etimologies de refranys, una biblioteca paremiològica i un vocabulari de paremiologia (treball final del Màster de Terminologia 2008 a la UPF). Per no parlar dels materials audiovisuals, producte de les seves conferències i del seu programa sobre el tema a Ràdio Vallromanes.
Em sembla molt útil l’existència d’iniciatives com la de Pàmies, que necessitarien sens dubte un bon suport institucional. És l’única manera de preservar la nostra riquesa lèxica i cultural i d’evitar que la saviesa del passat es perdi en l’oblit. Perquè perdríem, estimats lectors, quelcom més que uns mots ben lligats: perdríem llur essència. Això debilita i empobreix una llengua i, de retruc, debilita i empobreix els seus parlants.
Si voleu seguir la feina de Pàmies, està perfectament detallada a la xarxa, on manté
el bloc Raons que rimen i
la pàgina de Paremiologia catalana.
