Mario Vargas Llosa ha despertat aquest dijous a Nova York amb una gran certesa: ha aconseguit definitivament el Nobel de Literatura 2010. L'Acadèmia sueca ha decidit no deixar l'autor peruà i espanyol fora del seu privilegiat club i ens ha alegrat el dia amb la feliç notícia. Per celebrar-ho, he recuperat, a la primera, de la meva desordenada biblioteca, La verdad de las mentiras, més de 400 pàgines editades per Alfaguara gràcies a les quals podem assistir a una classe magistral sobre teoria i pràctica de la literatura. Són joies atresorades per Vargas Llosa que ens ensenyen molt sobre aquest món mig imaginari i mig real. Com va deixar escrit aquell il·luminat que es deia Ramón del Valle-Inclàn: "les coses no són com les veiem, sinó com les recordem". Les coses de la literatura i el poder de persuadir de l'escriptor a un, voluntàriament, crèdul lector, que es deixa transportar a imaginaris mons reals i a escenaris on la vida no és volubre i canviant sinó clara i estable, com voldríem que fossin sempre les coses.



La ciudad y los perros, La casa verde, Los cuadernos de Don Rigoberto o La fiesta del Chivo. El primer llibre que em va agradar de Vargas Llosa va ser La tia Julia y el escribidor, la història d'un jove autor de serials per a la ràdio. D'alta banda, sempre he considerat Pantaleón y las visitadoras una novel·la desconcertant. Potser perquè vaig voler llegir-la quan era massa jove? Potser, si. Més enllà de les virtuts literàries del nou premi Nobel, és interessant fer un repàs de la importància que ha tingut per a l'edició a Barcelona. Com ell mateix ha reconegut i ha agraït sempre, editors com Carles Barral o agents literàries com Carme Balcells van tenir molt a veure amb el futur d'un jove escriptor llatinoamericà que va arribar a Barcelona durant els anys 60. L'època de la Gauche Divine i del Boom de la literatura llatinoamericana són les mateixes i els personatges d'aquell temps formen part de la cultura d'una ciutat i de gran part de la seva raó de ser. Al mateix temps que van créixer com a grans escriptors Mario Vargas Llosa o Gabriel García Màrquez, Beatriz de Moura començava amb Tusquets i Herralde iniciava l'aventura d'Anagrama; Ricard Bofill imaginava edificis i Oriol Bohigas conformava les claus de la seva arquitectura.

Què passa quan el periodisme és alguna cosa més que un entrar i sortir de l'oficina, un llegir i transcriure els resums de les agències i un escoltar i recollir fidelment les paraules dels polítics als congrés dels diputats i al parlament? Què passa si la nòmina de final de més o la paga extra de Nadal no és la autèntica recompensa d'un periodista? Què passa si l'angoixa professional no és una falta d'ortografia al titular, ni una frase malament construïda al paràgraf tercer?.

Per a molts professionals del periodisme de tot el món, despertar-se cada dia és el premi. Publicar i estar al servei de la llibertat d'expressió és el privilegi. Dir la veritat sobre tot allò que veu és la seva raó de ser. Encara avui en dia moren al carrer professionals de la informació que no han acceptat les condicions del silenci.

Guillem Bravo Vega, de Colòmbia o Marlene García-Esperat, de Filipines, van morir per exercir la seva professió. I també Anna Politkovskaya, qui durant anys havia sorprès al món per continuar viva malgrat les seves constants crítiques sobre les actuacions criminals a Rússia. Finalment, quan treballava en un reportatge sobre les tortures que l'exercit duia a Txetxènia, l'any 2006,  la van matar a trets a la porta de casa seva.

El periodista, Manik Chandra Saha, de Bangladesh, va ser brutalment assassinat al carrer de la seva ciutat. Abans de morir, va deixar moltes paraules i frases com aquestes: "si fan servir el segrest i l'assassinat com a armes, si roben la terra i ningú aconsegueix explicar-lo al món, les seves maldats es mantindran al buit".

Matar a un periodista (Los libros el Lince) del novaiorquès Terry Gould, destapa als nostres ulls com han finalitzat les carreres de periodistes que només volien explicar tot allò que sabien. Amb la mort del periodista, a molts països del món es perpetra "la forma definitiva de la censura de premsa, que elimina el problema immediat e intimida amb freqüència als altres i fa que es mantingui en silenci" i ho fan amb autèntica impunitat.

Diu  Joel Simon, director executiu del Comitè per a la Protecció dels Periodistes: El llibre de Gould "ens recorda que el periodisme pot ser un ofici molt maco i carregat de significat, que la seva capacitat de combatre la injustícia és enorme i que a tot el món continuen havent periodistes disposats a donar la seva vida per explicar la veritat".

L'any 1944, un grup de la Resistència contra l'ocupació nazi compta amb un exercit d'homes conscienciats i prepara la plataforma de la Unió Nacional Espanyola. La majoria d'aquests "soldats" pertanyen al Partit Comunista i tenen com a projecte la invasió d'Espanya. Els integrants d'aquest grup pensen que després del desembarcament aliat i la retirada dels alemanys és possible establir un govern republicà a Vielha.

Almudena Grandes, a la seva darrera novel·la combina realitat i ficció per construir Inés y la Alegría (Tusquests), una història d'amor i de guerra, d'intriga i de passió que comença un projecte més ambició. Inés y la alegria és el primer volum de la col·lecció Episodios de una Guerra Interminable.

Al web www.almudenagrandes.com, l'autora parla de tots els detalls de l'obra. És un reportatge  realitzat per la directora de cinema i televisió Azucena Rodríguez. Aquí trobem galeria de personatges, opinions, receptes de cuina. Una interessant manera d'accedir a la literatura. Gaudim d'aquest aperitiu literari i llegim amb bon apetit aquesta novetat de la temporada, una temporada que es presenta amb molt bones expectatives. La crisi ha despertat l'enginy dels editors i els autors i ens han preparat un bon àpat de bona literatura. Ja en parlarem!

Com deia Ferran Mascarell aquest dijous, la festa del Premi Internacional de Novela Negra RBA als jardins del Juan Carlos I s'han convertit en una tradició que ja té quatre anys. És una de les primeres trobades després de les vacances, i els col·legues, amics i coneguts del món literari es reuneixen al voltant de la novel·la de suspens.

Aquest any hem vist pujar a l'escenari del guanyador Harlan Coben, un ex jugador de basquet nord-americà que ja porta deu novel·les protagonitzades pel seu alter ego, el detectiu Myron Bolitar, també ex jugador de basquet, casualment. Coben ja ha aconseguit els tres guardons més prestigiosos de la novel·la negra, l'Edgar, el Shamus i l'Antony Adard. Després de 47 milions d'exemplars venuts a tot el món, aquest escriptor de New Jersey s'està convertint en tot un clàssic i diu que prefereix escriure sobre desaparicions i no tant sobre assassinats. "La mena de mal que m'agrada explorar és aquell que descobrim en nosaltres mateixos"-ha dit.

A Live Wire una ex estrella del tennis femení demana que Bolitar li ajudi a trobar el pare del fill que està esperant. Coben diu que la història està basada en la vida real. Es va inspirar quan un amic seu va posar l'ecografia del nen que esperava a Facebook. A partir d’aquí, es va plantejar què passaria si sota la imatge del nen es pogués llegir que la criatura no és de qui ha penjat la foto. Així comença la novel·la.

Setembre és quelcom més que la maleïda certesa de la tornada a l'escola, la depressió per la tornada de les vacances o la factura que els excessos han deixat a la Visa. Setembre és també una tradicional i optimista època per a descobrir noves aventures escrites. En aquest modest espai dedicat als llibres, m'he donat l'oportunitat de nedar per la muntanya de novetats d'ara i d'abans de l'estiu i m'he decidit per alguns que he trobat abaix de tot i per això han estat poc vistos. Estaré alguns dies llegint això i m'ho prendré amb calma. A veure què descobrim. Avui tres coses.

Columna ha publicat aquesta setmana Aquests catalans estan tocats del bolet, de Jordi Cantavella, una novel·la divertida sobre els caçadors de bolets. Ja se sap que la tardor inunda els boscos de gent, navalla en mà, per anar a la recerca del pobre bolet que s'amaga sota una fulla seca. Un esforç sideral, penso jo, que tinc el costum de deixar pels altres l'honor d'ajupir-se sota els arbres. A l'espera del rovelló, ja posat a la taula o al mercat, em quedo amb aquesta història de Cantavella, que explica l'aventura d'un jove solitari i gran aficionat als bolets que descobreix un bosc al mig de les muntanyes. És un bosc que, incomprensiblement, mai ha trepitjat l'home, ja que està esborrat dels satèl·lits convencionals. Aquí es troben uns interessants i originals rovellons blaus!.

Ara llibres va acabar la temporada amb Sebastià Serrano com a líder de vendes de l'editorial amb Elogi de la passió pura, que recorda inevitablement, només en el títol, al filòsof alemany Inmanuel Kant. Elogi de la passió pura va guanyar el Premi Ramon Llull, que concedeix Planeta, l'any 1990. Ara llibres va decidir reeditar l'obra perquè considerava que havia estat inexplicablement introbable durant més d'un decenni i valia la pena retrobar-la, "perquè és una novel·la que es va avançar al seu temps". L'obra de Sebatià Serrano està ambientada en el món esportista. El protagonista és un atleta que també es deu a l'arquitectura i la poesia. Amb l'obsessió pel domini de l'espai i el temps, trobarà el seu equilibri gràcies a una dona "especial i serena".

Poc abans de l'estiu també es va publicar Què vol dir integració (La Magrana), de Robert Bilbeny. Tenint en compte els successos que sovint es publiquen sobre immigració, potser serà interessant fer una repàs sobre què volem dir quan parlem d'immigració, o què passa quan es posen restriccions a l'empadronament d'estrangers en situació irregular o què hem de pensar sobre les mesquites que el món musulmà vol construir als nostres barris. Es pot prohibir el mocador islàmic?. Bilbey, catedràtic d'ètica de la Universitat de Barcelona, ajuda a entendre millor la nostra posició davant un món canviant i en constant evolució. Pot ser una bona manera d'entendre tot això que està passant.

Un grup d'amics que ja no tenen res en comú, excepte un fet tèrbol del passat, es reuneixen en un refugi de la muntanya per passar un cap de setmana junts. De sobte, les picabaralles antigues i un fet misteriós nou creen una gran tensió. A partir d'aquest moment, cadascú interpretarà les coses segons el seu caràcter i les seves particulars obsessions.

Aquesta és la sinopsi de Fin (Acantilado), la primera i única novel·la publicada de David Monteagudo.

L'escriptor gallec va començar a fer novel·les als 40 anys (vuit anys enrere). Fins llavors, ell pensava que es jubilaria a la fàbrica de cartrons de Vilafranca del Penedès on treballa. Però Jaume Vallcorba li va donar una oportunitat i Fin s’ha convertit en una de las sorpresas editorials de l’any. Ja va per la novena edició. Els lectors devoren aquest text de 352 pàgines, com ja ho van fer amb La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol, amb qui el compraren molt sovint. Alguns crítics també troben alguna similitud estilística de David Monteagudo amb Rafael Sánchez Ferlosio o Cormac McMarthy. A Fin trobem passió per explicar les contradiccions psicològiques dels ésser humans en situacions complicades.

No és una obra fàcil. Montegudo arriba a complicar la seva història de tal manera que el lector es veu atrapat en un món que esgarrifa. Efectes especials, la por barrejada amb un sol enlluernant, la natura salvatge com a preludi d'una gran tragèdia.

Curiosament, molts han començat a llegir Fin amb grans dosis d'escepticisme. Una altra de suspens fantàstic? Un altre relat que s'hi sembla als d'Stephen King? Serà veritat que recorda a Cormac McMarthy? Doncs, si i no a tot.  Fin és un bon exemple de literatura, per tot allò que ens aporta de suspens, de sorpresa, d'imaginació i de contradicció.

"El dia disset de maig de 1980 em trobava en un avió d'Aereoflot en direcció a Moscou. Les primaveres de Barcelona acostumen a ser opaques i feixugues, però aquell dia havia deixat al meu darrera un cel nítid. Un poeta estranger diria que "mediterrani." (L'agulla Daurada, Montserrat Roig)

És un dia del mes d'agost de 2010. Estic de vacances i baixo a comprar el diari. Les noticies no són diferents a les de la resta de l'any, però s'afegeix un titular habitual durant l'estiu: "Quin llibre posaries a la teva maleta d'estiueig?"... Jo he posat a la meva bossa el diccionari d'anglès, la gramàtica de francès, el de dubtes de català... Però realment he llegit L'home inquiet, de Henning Mankell i he recuperat L'agulla daurada, que Montserrat Roig va escriure l'any 80, quan va visitar l'URSS.

Més d'una dècada després, quan ja faltava poc perquè Ielsin posés punt i final al vell somni de Gorbatxov i pugés dalt del tanc, vaig anar a descobrir aquells mons que tant havia llegit als llibres dels clàssics russos. Durant aquells anys, Leningrad encara es deia Leningrad i encara existien els paisatge gèlids i melancòlics de Tolstoi. I, casualitats de la vida, vaig conèixer una de les persones que havien fet de guia per a Montserrat Roig. Es deia Rosa i era la filla russa d'un nen de la guerra...

L'any 80 Montserrat Roig escrivia un llibre sobre el setge de Leningrad durant l'ocupació nazi i, com a conseqüència d'aquell viatge, va sorgir també L'agulla daurada, una mena de quadern de bitàcola "d'una noia de Barcelona que anava pel món amb un boig com a intèrpret"-va explicar.

Ha estat una bona idea recuperar aquesta història i ha estat una bona idea tornar a llegir aquestes pàgines un dia feliç de les meves vacances d'estiu. 

Fa deu anys que va morir Carmen Martin Gaite. Durant els últims dies s'han publicat nodrides biografies de l'escriptora castellana. L'aniversari m'agafa al bell mig del meu viatge turístic i he aprofitat els pocs moments que em deixa la curiositat per les coses noves per pensar en tot allò que ha aportat a la meva memòria la literatura d'una dona itinerant. Martin Gaite viatjava pel temps i la paraula com un peregrí que necessita de tot l'esforç del seu cos per deixar constància de la seva força mental.

Martin Gaite escrivia constantment a les seves llibretes. En tenia moltes i d'aquells incansables escrits van sorgir històries com Retahilas i Entre visillos. Crec que aquestes van ser les primeres obres de l'escriptora  de Salamanca que vaig llegir. La sorpresa per una història que explicava coses autèntiques em va deixar esparverada. Malgrat que la literatura deixa nua l'ànima de l'escriptor, no sempre hom té la sensació que està davant d'un autèntic streeptease mental. Martin Gaite sí que ho feia. I també explicava els records i les raons de les coses com si fossin un examen que hagués de passar per continuar vivint.

Davant il Duomo de Milano, pensava fa unes hores en un altre títol que vaig tenir enganxat a la meva motxilla fins que el vaig acabar: Irse de casa. Aquesta història era la senzilla i profunda raó d'una dona per deixar el benestar d'una vida confortable, plena de buits i de mentides. Un relat similar va fer Nick Cassavetes, el fill del meu admirat John Cassavetes: Unhook the Stars. Aquí la seva mare, Gena Rowlands, interpreta magistralment com deixa de ser important tot allò que abans era imprescindible. Rowlands va fer entendre amb quatre mirades que la decepció que provoca l'egoisme dels altres fa que la ment de qualsevol voluntariosa mestressa de casa es transformi i s'ompli amb desitjos incontrolables per descobrir el món.

Però no vull allargar més aquest primer record sobre Martin Gaite. Aquest és l'autèntic objectiu dels escriptors, deixar la seva empremta. Gaite no explicava història fantasioses sobre mons desconeguts i misteriosos, no feia viure aventures sobre adolescents vampirs que viuran tota l'eternitat. L'autèntic secret de Carmen Martin Gaite era ser desoladora i real, amb la normalitat de l'autenticitat enorme i gegant de les coses.

Josep Pla deia que Salvador Espriu feia grans esforços perquè ningú el llegís. No li importava posar obstacles entre ell i els lectors. Això que pot semblar una contradicció amb el fet de ser escriptor, en realitat, és la raó de ser de la literatura: que l'autor expliqui realment allò que vol dir, malgrat l'aparent dificultat per fer-se entendre.

Crec que l'escriptor i editor Josep M. Castellet, president del Grup 62, és una de les figures fonamentals de la literatura catalana actual. Sempre que el veig em sembla que em trobo davant un personatge que ja forma part de la història, savi i concentrat sempre en el tema primordial de la seva vida: la literatura. Durant la presentació del projecte de biografia de Salvador Espriu a l'Ateneu de Barcelona, Castellet va justificar aquesta intencionalitat literària a la mida del seu protagonista i no va avançar res per als titulars. La referencia és la pròpia raó de ser de les biografies. Josep Pla -diu Castellet- estava interessat en les autobiografies "per a la recuperació de la memòria". Aquesta memòria del passat és la que ens ajudarà a pensar en el futur. La biografia treu l'escriptor del seu àmbit privat, el de la seva obra, i l'introdueix dins de la xarxa social, com un referent.

Agustí Pons, fa tres mesos que ha començat a escriure la biografia de Salvador Espriu. Ara està recopilant dades i és conscient de l'embolic en què s'ha ficat. L'obra es publicarà l'any 2013, coincidint amb el centenari del naixement de l'escriptor. Pons, autor també de les biografies de Nèstor Lujan o Maria Aurèlia Capmany, té un clar objectiu amb Salvador Espriu: fer una biografia clara d'una poesia obscura, sense que el personatge perdi la seva complexitat.

Tots tenim biografia, tenim amics i podem explicar la nostra història a qualsevol lloc, fins i tot fent una copa a la barra d'un bar. El privilegi dels escriptors, és que, a més de passar per la vida i els anys arrossegant experiències i quimeres, deixen sempre enrere les seves paraules, construïdes d'una en una, fins a obtenir un llarg relat ple d'històries.

Aquest divendres al migdia, quan la gent menjava mirant la tele per veure les notícies, he conegut la notícia de la mort de José Saramago i he pensat en La Caverna. L'escriptor portuguès ha aportat a la literatura una profunditat d'idees impressionant. Però en aquests moments em quedo amb l’aproximació d'aquesta novel·la al pensament del filòsof grec Plató. En realitat, només alguns aconsegueixen sortir d'aquesta cova i són els que comprenen que és possible una altra manera de viure, en contra de les normes que semblen tan evidents i segures. Traslladar aquest plantejament a la vida rural i a la foscor de la misèria produeix en el lector un efecte demolidor, atrapat, sense voler, dins d'una realitat que espanta.

José Saramago no dissimulava la veritat amb vestits de seda i feia una literatura contundent i sincera, que pujava i baixava per carrers estrets, d'igual manera que pugen i baixen els fados pels amagats i estrets carrers del barri d'Alfama, o per sobre de les taulades del Chiado, de la seva amada Lisboa.