Tercer Brindis del 30è Sopar dels Raimons i Raimondes
Com os he dit abans, volia fer tres brindis, doncs aquí va el tercer. Preneu-vos-ho amb calma que poder és una mica llarg. Es un brindis que va dedicat a molta gent. Comencem per els Raimons i Raimundes que any rera any han anat venint al sopar. Aquests anònims, però amb nom, que fan que aquest sopar tingui un contingut, i que sense ells no valdria la pena ni plantejar de fer-lo. Aquesta gent que els hi enviem una carta a l’any i els hi diem: el dissabte tal fem el sopar. Apunta’t i vine però abans has de pagar, doncs sinó aquest de la junta que està a la porta no et deixarà passar. Així ha estat a cal Pep xic, al Bacus, al Figarot, al Trull, a l’Hisenda, al castell de St. Domenc , cal Juli, etc.,etc. I a sobre aquest any els hi diem: veniu amb companyia , que quants més serem, més riurem. (i de pas ens estalviem el convidat). El brindis continua per als acompanyants d’aquests anònims amb nom. Amb trenta sopars que portem, només els hem deixat venir dues vegades, però es que les altres se suposa que es queden a casa sols/soles, tristos/tristes i avorrits/avorrides, o poder no. Seguim per les Raimundes, Rais o Mundetes. No en tenen prou de tenir aquest nom, que a mí personalment no m’agrada gens, ho confesso, que a sobre els hi recordem any rera any, i no poques vegades. Ja ens esforcem, ja, en que quedin contentes: que si un ram de flors, que si unes catànies, que si uns petons del Raimon Huguet... Però tu ja la tens. Ara va pels de la junta. Aquests pocs beneits que s’entussonen en reunir-se quasi cada setmana quan ja comencem a oblidar la festa major. Aquesta tossuderia seva de voler fer ballar la gent del Penedès a ritme de la Salseta, aquest grup musical que està més vist que la monyos, doncs abans de portar-los els Raimons , ja els haviem portat els Falcons, per cert, també a Moja, com la nostra primera vegada. Us en recordeu?. Doncs si os en recordeu , es que ja sou una mica grans. Aquesta tossuderia de fer una roda de premsa per explicar que portem la Salseta, i que farem un sopar. Aquesta tossuderia de voler fer un sopar, que vinguin forces Raimons, i a sobre que hi vingui un convidat de categoria., Aquesta tossuderia de voler que els Raimons i Raimundes ens ho passem bé fent el que millor sabem fer per aquí el Penedès, i és el fet de passant-s’ho bé al voltant d’una bona taula, amb bon menjar, bon beure i millor companyia. I com no , aquesta tossuderia de voler acabar la festa al Trànsit, encara que no hi càpiga jo, que soc el que menys abulta d’entre aquests comensals. (és broma). Aquesta tossuderia de continuar fent la festa, encara que un vell carcamal com jo, ja hagués proposat de deixar-ho estar tot. I sense que ningú s’enfadi, doncs en aquest sopar això està prohibit, ni ningú es molesti perquè no surti nomenat, m’agradaria personalitzar una mica: la senyora presidenta, perquè tot ella rebossa alegria, i be que l’hem trobada a faltar l’any que no ha vingut, i perquè només veure-la a primera hora, la joia ens fa desbordar el nostre cor . La seva filla, que amb la seva alegria contagiosa, la rialla al bell mig d’una bonica cara, ens ha fet veure que dir-se Rai i ser jove, no es incompatible. La Rai Marigó, l’atrevida, la agosarada, la que va obrir la porta a les Rais a aquesta festa, la que es va atrevir el primer any a anar al Trànsit amb tots nosaltres, i allà aguantar la verborrea de l’Huguet. La que també reparteix alegria per tot arreu, per que....... algú l’ha vist mai seria (a la festa)? Pel Raimundo, aquest segoviano afincat a l’Ordal, que hom pensaria que se sentís marginat enmig de tants Raimons, però que cada cop que pot, ens ve a acompanyar en els nostres actes. I anem pels de la junta. Aquest Ruiz (sènior), que cada vegada veiem menys per les reunions, però que quan menys t’ho penses, bum, surt d’algun lloc inhòspit i ve disposat a tot. Si convé fer un dinar a casa seva, si convé ens rosteix un xai, però si convé també desapareix. El Mestres, aquest que comparteix uniforme amb el d’abans,, que a les reunions quan tots sopem, ell beu la camamilla , que quan sopem després de muntar el ball, ell està posant les bombetes i altre parafernàlia, que quan la guardia civil ens pregunta que hi posa a la pancarta que pengem, els hi diu que s’esperin i ho llegeixin, aquesta veu a vegades discordant, i a vegades reflexiva, però que no defuig a l’hora de pencar. Al Gatell, aquest homenet, que ens ha sorprès a tots, esdevenint regidor de cultura de la veïna població del Monjos, que va agafar la responsabilitat de fer tractes amb el Castellví, home de no gaires paraules, i sempre a l’ombra del “desaparecido en combate” Raimon pastor, home temut per la presidenta, però, que per allà on passa, aconsegueix que la gent es faci un pet de riure. Al contrari que l’anterior, home de moltes paraules. Al Santó, que malgrat el vaig apadrinar el primer sopar que va venir, ha sapigut desempallegar-se de la gran ombra que podia fer-li. L’ironia que arrossega li deu venir de la feina, doncs està molt acostumat a prendre-li el pèl a la gent, i a sobre li paguem. Al Pérez, que malgrat preferir fer un míser viatge a Xile de deu dies a estar aquí al sopar amb nosaltres, però saps que pots contar amb ell encara que sigui per explicar-te on es un restaurant de Guardiola, o com funciona la petanca, tot intentant vendre’t números de la seva loteria, encara que per cert, un bon jefe de barra, encara que amb el seu accent afrancesat es faci un embolic de tot plegat. Al Romeu, que amb aquesta cara que recorda al Trencapins, i que sembla que no hagi trencat mai un plat, procura sempre distreure-n’s i posar a algun apuro al convidat de torn en aquests memorables sopars. Molt incisiu i agut en les seves apreciacions, ha aconseguit de fer-nos posar vermells a més d’un. Al Ros, infatigable tresorer, potser un dels mes seriós, cara en fora, i que últimament la sinusitis el fa rabiar. Ens deixa bocabadats cada vegada que li preguntem per l’economia. Sempre diu que no hi ha calés, però al final quasi sempre en surten. Al Sala, home també de poques paraules, però les que diu no tenen gaire desperdici. Unes temporades ens va deixar als sopars,, preferint anar a la neu, no se li pot retreure,, així doncs ara ja està acostumat a fer alguna patinada. Es l’únic dels Raimons que m’ha acompanyat en algun sopar dels barbuts. Al Huguet, que sembla el Guadiana, doncs ara el veus, ara no el veus, ara estic que ja em moro, i ara ja torna a venir als sopars, ara m’han dit que no fumi, ara fumo més, i així va fent. Al pare via, amb el seu tarannà tranquil , que amb el seu caminar d’aneu fent que ja vindré, sembla el gran supervisor de la guixeta del Balls, sempre amb la companyia de l’estufa, el senyor mascaró i el polític més polític del Raimons el Gusi, que si be fa molts anys que s’arrossega per aquí, ara s’arrossega una mica menys. A l’Olivella de la Parrilla, que encara té moral de deixant-se anar a dinar a la seva casa de Guardiola, i qui sap si poder podrem anar algun dia a sopar al seu restaurant, que segurament obrirà algun dia a les Gunyoles. Al Solà, tiet, podríem dir. Poder el més responsable d’aquests beneits que os deia abans, soci del Coll d’oca, a l’hora de recollir les entrades anticipades i de vendre tiquets del ball, vaja, que semblaven la “pareja feliss”. Al Bové, el nostre infatigable president, gran controlador de tota la situació, amant de les estadístiques, que ens recorda les reunions a que hem anat, i a les que no. Ànima mater d’aquesta espècie d’associació, que molta gent confon amb la coordinadora, que a sobre de no defallir, està aconseguint revifar els ànims i l’ambient entre tots nosaltres, i fent una bonica barreja de gent veterana, amb gent jove. I per aquests. Els joves nous talents que s’han incorporat a la junta. El Solà, xollo li diuen, i el Ruiz, júnior dic jo. Ja era hora que entressin aires nous , revitalitzadors, i animosos( encara que no molt d’animosos), i ja puguem estar pensant en un possible relleu generacional, si més no es el que penso personalment de mi. Ja es hora de que idees noves i maneres de fer diferents, es vagin apoderant de la nostra , podríem dir, trentagenaria associació. No els hem de deixar sols, ni molt menys, però si que poden ser l’esglaó perdut, i que ara s’ha anat retrobant per poder continuar aquesta tajectoria d’una associació que te unes finalitats que ben be en podríem dir lùdico-gastronómiques. Llarga vida als Raimons. Llarga vida a les Festes de Sant Raimon , mal els hi pesi a algú I deixeu-me que us proposi una versió laigt del brindis que fem en honor al nostre patró:
SANT RAIMON, SANT RAIMON, SI BUIDEU TOTA LA COPA, HI VEUREU UN NOU MON..
