Ja tenim a Rajoy passejant-se per Catalunya, un país que desconeix absolutament d’acord amb les seves paraules sobre la situació del castellà a Catalunya. Ha passat per ‘La Nit al Dia’, la mateixa setmana en què també vaig ser entrevistat per Mònica Terribas, i ha dit coses amb un to més moderat del que gasta habitualment.

Rajoy es posa la pell de xai, però no ens enganyem: a sota hi ha un home de dreta extrema. Abans de venir a fer-se una foto dins l’església de Santa Maria del Mar va prometre que els nens castellanoparlants estudiaran en una xarxa diferenciada a la dels nens catalanoparlants. A Rajoy li hem de dir molt clar que els catalans no tolerarem que ni ell ni ningú es vulgui carregar un dels principals ascensors socials a Catalunya. Jo vaig estudiar el batxillerat al barri de la Verneda i molts dels meus companys, gràcies a la immersió lingüística, ho han tingut més fàcil per accedir a qualsevol lloc de treball. De la mateixa manera, és la nostra política la que garanteix que continuem sent un sol poble. L’ascensor social ha funcionat a Catalunya i per res canviaríem el model d’integració català pel model d’exclusió que voldria imposar el PP.

Explico amb un exemple la dreta que tenim a Espanya. Em va passar al desembre al Congrés. Acabàvem de votar l’enèsima proposició del PP proposant la il•legalització d'ANV. M'adreço a l'ascensor per pujar a la reunió, i acabo coincidint amb la diputada d'ERC Georgina Oliva. Pugen amb nosaltres dos diputats del PP. I un d'ells s'adreça a mi i em diu "Si mi padre se enterará que me subo en un ascensor con un comunista y no lo he matado...". La diputada d'ERC i jo mateix no sortíem del nostre estupor.

Programa a contracorrent

A ICV ja tenim programa electoral. Crec que és programa polític a contracorrent, que respon a una altra manera de fer política: innovadora, atrevida, plena d’ambició però també de realisme. Està ple de rebel.lia però amb una gran força transformadora. En la convenció de demà dissabte, 26 de gener, aprovem aquest programa que inclou propostes encaminades a canviar el model d’Estat per avançar cap a un Estat més plurinacional, per posar l’economia al servei de la gent, a eixamplar els drets i a lluitar contra el canvi climàtic. A ICV ens hem de felicitar pel procés participatiu que s’ha dut a terme per elaborar-lo perquè s’han rebut més d’un centenar de propostes provinents d’associacions, agents econòmics i de la societat civil a través de la pàgina web http://www.idees.cat/ però també fruit de les reunions amb les entitats.


La parella Chacón-Duran Lleida

La candidata del PSC, Carme Chacón, m’ha instat a deixar de criticar Zapatero perquè això ajuda Rajoy. Tinc molt clar que mai pactaré amb la dreta cosa que em sembla que no ho té tan clar la senyora Chacón. Zapatero no para de fer l’ullet a CiU. I Duran Lleida és un senyor bàsicament conservador. Al seu costat, Alberto Ruiz Gallardón és un moderat. El risc està en un PSOE al límit de la majoria absoluta que acaba fent ministre d’educació algú tan conservador com el senyor Duran.

Tanquem les nuclears el 2018!
Aquesta setmana des d’ICV hem proposat un pla de tancament gradual de les centrals nuclears. Es tracta de definir un periode de transició una vegada que les centrals nuclears estiguin amortitzades (en el cas espanyol són 25 anys) i fer una pròrroga de 5 anys més, durant la qual es generaria un fons a partir dels beneficis de les centrals. Segons el nostra calendari la central nuclear de Garoña ja hauria d’haver tancat el 2001, a les quals seguiran Almaraz 1 (hauria de tancar el 2011), Almaraz II (2013), Ascó 1 (2014), Cofrentes (2015), Ascó II (2016), Vandellòs II (2018) i Trillo (2018). Una proposta amb més rigor que la d’aquells que plantegen el tancament de les centrals quan acabi la seva vida útil, als 40 anys, sense que invertim en construir les alternatives en estalvi i eficiencia i en impuls de renovables que permeti tancar una tecnología tan inmadura com la nuclear, capaç de generar residus durant milers d’anys. Nuclears, no gràcies!

Aquesta setmana la vaig començar dilluns al Tribuna Barcelona, escoltant la proposta de Greenpeace “100% renovables”. En Juancho López de Uralde va presentar una iniciativa solvent, que ens permet ser capdavanters en un Estat que depèn de fonts de l’exterior en un 90% (comptant amb l’urani que hem importat per fer anar les nostres plantes nuclears) i l’he acabat reunit amb en González Vélez, president d’APPA, l’associació d’empresaris de renovables, parlant de l’impuls de les renovables.

En una setmana en què tothom parla de la complicada situació econòmica, ningú associa la crisi d’un model basat en el cercle viciós de l’endeutament familiar i la construcció amb el flagrant incompliment amb el protocol de Kioto. Per contra, crec que en els propers anys, el repte de complir amb les exigències del canvi climàtic ha de servir per canviar les bases del nostre model de creixement. Invertir en renovables suposa més ocupació, i menys dependència de l’exterior. Cada cop que puja el preu del barril un dolar es fa una transferència de prop dels 800 milions d’euros a les monarquies del golf pèrsic (equivalent al que gastem amb polítiques de dependència). I la millor resposta és una efectiva política d’estalvi i eficiència i impuls de les energies renovables.

En aquest context, els lobbies econòmics ja s’han encarregat de posar-nos davant dels ulls la darrera de les enganyifes. Ens diuen que és l’alternativa “neta” per complir amb Kioto, però s’obliden que els seus residus duren milers d’anys. Ens expliquen que és una font il·limitada però amaguen que hi ha urani per 50 anys. Ens parlen que ara si que és segura aquesta font, en un context en el que la proliferació nuclear pot acabar sent més mortífera que mai. Per evitar arribar al 2020 amb centrals nuclears obsoletes i insegures, hem presentat un pla per poder tancar les centrals nuclears tenint una alternativa viable que les pugui substituir amb una estratègia d’estalvi i d’impuls de les energies renovables. De fet, en els pròxims dies podràs veure una nova secció de la web, en què estreno vídeos programàtics. Em veuràs davant d’una platja meravellosa, la de l’Almadrava, una platja que sovintejo a l’estiu, i que té el defecte de tenir darrera una de les centrals que ha tingut més problemes de seguretat en els darrers anys.

El PP, segur que perdrà
Setmana mogudeta al PP. Aznar, Acebes i Zaplana han deixat clar qui mana en aquell partit. La no incorporació de Alberto Ruiz Gallardón a les llistes del PP per Madrid és una bona notícia perquè ara el PP segur que no guanya les eleccions, tot i que és una mala notícia per la societat perquè continuarem tenint la dreta més extrema i salvatge de l’Europa Occidental. El president de la Generalitat, José Montilla, ha afirmat que el PP ha renunciat a guanyar les eleccions. Doncs, bé, ara els votants socialistes poden anar a votar sense por, en llibertat. Aquestes eleccions van sobre qui influeix. I l’exclusió de Gallardón consolida aquest escenari.

‘59 segons’
Dimarts vaig participar al programa de TVE-Catalunya, ’59 segons’, que podeu recuperar resumit en aquest bloc. Aquest format m’agrada, ja que et permet tractar molts temes en 40 minuts d’entrevista i t’obliga a ser sintètic i clar en les respostes, cosa que el telespectador segur que agraeix. El director d’ADN, Albert Montagut, va agrair la meva feina al Congrés i va arribar a dir que els somnis de l’esquerra es poden fer realitat.

Pla Ferrovari
Aquesta setmana he visitat Tarragona, Tortosa i Lleida per explicar el potent pla ferroviari Catalunya 2014. Crec que la política és això: fer propostes amb cara i ulls. Mentre presentava el nostre pla ferroviari, altres presentaven un perfum carregat d’aromes.

A partir d’ara les relacions entre Govern català i espanyol seran més sanes. S’ha demostrat que el nostre govern d’entesa es planta davant el Govern espanyol quan s’ha de plantar. Aquesta vegada pel nou incompliment de Zapatero. Hem demostrat fermesa.

I ho ha fet en una bilateral en què s’avança en temes que afecten a la vida quotidiana de la gent (immigració, gestió del litoral, homologació de títols no universitaris estrangers, comunicacions electròniques inspecció del treball) i sense menjar-se cap gripau.

El desenllaç de la bilateral a més canvia un xic l’escenari. Demostra que l’Estatut serveix perquè hi ha avenços, però demostra que necessita d’una actitud exigent. La paradoxa és que després de la bona reacció del Govern de la Generalitat el millor que li podria passar al president Montilla és un bon resultat a les generals d’ICV. Creiem en el desplegament de l’Estatut, i necessitem fermesa davant del govern central. Front la reacció més estèril, la resignació, cal carregar piles i anar amb més energia que mai.

La pròxima legislatura volem continuar sent el partit exigent que ha tingut un paper clau perquè el PSOE hagi acceptat tirar endavant una bona llei de matrimonis homosexuals, de dependència, de Memòria Històrica, entre altres iniciatives socials. I serem exigents sobretot en el compliment de l’Estatut, perquè l’Estatut és llei. Per cert, ridícula i esperpèntica la reacció a la reunió de la bilateral per part de Daniel Sirera, que va criticar que el Govern català no hagués aconseguit la transferència de Rodalies quan el PP ha dut l’Estatut al Constitucional.

El rigor d’Eulàlia Vintró
Eulàlia Vintró: el rigor. Precisament per això, per la seva capacitat de treball, la seva honestedat i el seu compromís amb ICV ha acceptat tancar la nostra candidatura per Barcelona al Congrés. La Lali és el millor del PSUC i d’ICV perquè és l’exemple de la feina ben feta i la capacitat de portar-la a la pràctica de Govern. I a Madrid volem aquesta capacitat. Va ser en la presentació d’un llibre d’Andreu Mayayo sobre l’advocat del PSUC, Solé Barberà, on vaig coincidir amb Eulàlia Vintró i ella em va dir que estava a la nostra disposició. Tot un luxe tenir-la en la nostra candidatura.

Polònia, la sorpresa
Aquest dijous em vaig veure imitat al Polònia (http://www.youtube.com/watch?v=rf54uCWB8Dk ) . Certament, em fa una mica de vergonya trobar-me en el sofà de casa mirant la televisió i veure’m aparèixer convertit en un personatge. La caracterització és fantàstica: els gestos, el físic, la veu… es nota que hi ha un gran treball. Només una pega: aquesta mitja meleneta de darrera és més de Josep Piqué que meva. Per cert: a Madrid podría anar en bicicleta millorant una mica el meu estat de forma i quan les dues capitals estiguin connectades per carril bici. Potser algun dia veurem un fantàstic carril bici pels Monegros, sempre serà millor que veure aquest projecte semblant a Las Vegas.

L’any 2007 va acabar amb l’última sortida de la jerarquia eclesiàstica: des dels altars es va convocar una manifestació per reivindicar, en el fons, la confessionalitat de l’Estat espanyol després d’una legislatura de renúncies a avançar cap a l’aconfessionalitat. Quan els bisbes es manifesten a Madrid, exerceixen de lobbie polític amb tots els privilegis d’una confessió protegida per l’Estat. I acaben interpretant el paper de la dreta més descarada, fins al punt de dir en públic allò que ni un legionari de crist com Ángel Acabes s’atreveix a expressar. La gran anomalia és que el que comporta aquesta expressió reaccionària l’acabem pagant entre tots els ciutadans. La gran paradoxa és que aquests privilegis de l’església els ha acabat consolidant el mateix PSOE en aquests darrers quatre anys. No deixa de ser un pèl sarcàstic veure com des de Moncloa es lamentaven del tracte rebut per la jerarquia eclesiàstica després de les contínues visites habituals, especialment de la vicepresidenta, a la Santa Seu. L’escàndol més gran ens el trobem en l’entrevista del diari El País a l’ambaixador espanyol al Vaticà. Vázquez diu que llei com la d’educació s’ha negociat directament amb un altre Estat. Aquest és el darrer exemple de la confessionalitat práctica de l’Estat.

En aquest terreny no em puc estar de recomanar-vos que llegiu un excel·lent article del teòleg Juan José Tamayo: “Gol en propia puerta”, http://www.attacmadrid.org/d/8/070922110716.php publicat a El País el 12 de setembre de 2007. Article d’absoluta actualitat.

Però si l’any 2007 ha acabat com ha acabat, l’any 2008 ha començat tal com va anar l’any anterior en el servei ferroviari, amb una altra jornada de col·lapse absolut. Les rutes cap al nord comencen a tenir els problemes d’interrupcions que van patir les línies que anaven cap al sud. I les que van cap al sud continuen tenint els mateixos problemes no resolts. I és que després d’anys de desastre, d’un cansament generalitzat i d’una mobilització sense precedents, el Govern de Zapatero no ha modificat el diagnòstic, ha decidit que la prioritat continuï sent la mateixa i ha promès que l’AVE (TGV) arribarà a Barcelona abans de les eleccions. Però el més greu és que ningú s’interroga si aquesta promesa ha anat precedida de la inversió en la xarxa convencional que garanteixi que no hi haurà més interrupcions. La responsabilitat és d’aquells que continuen pensant que l’arribada de l’AVE tindrà un sabor balsàmic en totes les ferides obertes dels patidors usuaris del tren convencional. Com pot ser que amb l’experiència, ben recent, del que passa quan es va amb presses i sense haver actualitzat la xarxa convencional, ara comencin les obres en el tram de la Sagrera fins a Montcada? Tenen raó els usuaris del ferrocarril que circula cap al Vallés, Osona i les comarques gironines, quan temen que els acabi passant a ells el que ha passat als usuaris de les comarques del sud. És probable, perquè els errors són els mateixos.

Només ha calgut veure que Ronaldinho no estava convocat a jugar davant del Mallorca per constatar que això d’”any nou, vida nova”, avui per avui, és un tòpic.