Molts dies parlem de la importància que des de Catalunya poguem tenir el 51% de l'aeroport de barcelona, i en canvi, ni ens preocupem ja no de la titularitat de les empreses que garanteixen els serveis bàsics sino de les normes que han de regirse aquestes empreses.

I ho dic no només per les conseqüències de la privatització de FECSA-ENDESA sobre el servei i el manteniment de les línies que han provocat l’apagada a Girona després de la nevada, sino per altres situacions paral·leles de les que gairebé no es parla. Sense anar mes lluny, ahir el treballadors i treballadores d’Aigües de Barcelona es van concentrar davant el Parlament de Catalunya, davant la voluntat anunciada per la direcció de l’empresa de reduir un 20% de la plantilla.

Ja fa uns mesos vaig expressar la meva preocupació per la manca de debat públic i mediàtic que va tenir la venta d’AGBAR al grup francès SUEZ. Explicava que no entenia com un sector estratègic per un país, que presta un servei públic a casa nostra, passava a mans francesa sense que ni el sector empresarial ni polític del país mostrés cap element de preocupació.

Hem d’estar atents a com evoluciona la situació a Aigües de Barcelona. És estratègic pel país perquè no ens trobem que després de retallar un 20% la plantilla comencem a tenir problemes greus en la prestació d’un servei tant fonamental com l’abastiment d’aigua.

Alhora penso que una companyia que l’any 2009 ha fet públics un beneficis de 166,8 milions d’euros no té justificació per presentar un expedient de regulació. Haurem de seguir de ben aprop que passa.

Hem tingut un cap de setmana amb els Verds europeus. La seva 12ª Assemblea l’han fet a Barcelona. I un dels temes que més hem tractat és la crisi, i les seves sortides. Són curioses les coincidències.

Eren moltes les delegacions que recordaven que la socialdemocràcia no ens serveix. No ha estat capaç durant aquests darrers anys d’oposar un model alternatiu al model liberal, ni tampoc de formular propostes innovadores que facin front als reptes ambientals i al canvi climàtic. En massa casos la socialdemocràcia encara representa la “vella política”. Però a la vegada hi ha un element que ens uneix més encara; el rebuig a la dreta que arriba, tot i que a molts d'ells els va sorpendre la manca de sensibilitat ambiental de la nostra dreta, on les nostres dretes fan del mediambient un problema i no una oportunitat.

Potser per això, encara em reafirmo més en la meva convicció que a Catalunya, en els propers mesos decidim entorn a dos dilemes. Un se situa en l’eix entre esquerra i dreta, entre polítiques d'ajust cap als més febles o d'exigència cap a qui més ha d'aportar, entre ells, el sector financer. L’altre dilema està entre aquells que volen receptes de passat, o aquells que proposem solucions de futur.

En aquest segon dilema el passat l’expressen les importants resistències de sectors que s’oposen a internalitzar els costos ambientals i assumir aquest repte ambiental com una oportunitat de crear ocupació i guanyar en equitat i benestar.

Diuen que no volen que el país s’aturi, i el que pretenen és catapultar-nos cap a les receptes pròpies dels desarrollistes anys 80. Qui millor expressa aquesta idea és CiU. En Mas, líder de CiU, ho deixava ben clar. “Faré totes les infrastructures, totes les autovies, totes les autopistes,” encara que això ens faci més dependents del cotxe i del petroli, encara que estiguem a les portes d’una propera crisi energètica.

Els que ens acusen que “aturem el país” són els mateixos que volien el transvassament del Roïna per poder tenir aigua fins a l’infinit i créixer sense límits; els que ens acusen d’ampliar els espais naturals protegits; els que ens assenyalen per aplicar les mesures de la Unió Europea d’avaluació ambiental. Els mateixos que diuen que el primer que faran és treure la reducció de velocitat en els accessos a Barcelona perquè el que és important és anar ràpid sense importar la mala qualitat de l’aire o la reducció de la sinistralitat.

I ara, aquests són els que ens volen catapultar cap a un futur amb més ciment, amb fórmules que tornin a permetre el creixement ràpid encara que sigui absurd. Són uns quants, que volen per Catalunya el model de Madrid. Però altres volem semblar-nos més a les millors experiències europees. Uns volen models com el de la capital de l’Estat: M-30, M-40 i M-50. Moltes carreteres i molt col•lapsades. Embussos que fan créixer el PIB, i una ciutat que no posa límits a la seva contaminació. I altres creiem que futur és més ferrocarril i millor rodalies, sense renunciar a fer infrastructures viàries quan calguin. Necessitem no només estalvi i eficiència, sinó que és possible reduir el consum energètic, que ens hem de pujar al carro de les renovables. I que hem de fer una aposta per un nou acord, social i verd.

No es tracta només d’un neo-keynesianisme verd. Un nou acord social i verd, un green new deal ha de significar una altra manera de viure i créixer. Consumir, però consumir diferent. Més agricultura ecològica. I amb empreses que et donin serveis d’estalvi i eficiència. I consumir transport públic. I amb apostes industrials que vagin des de les “smart grids” (tecnologia per a l'estalvi i l'eficiència) fins al vehicle elèctric. És possible combinar austeritat i eficiència per un estil de vida més sa i sostenible. Avui és possible fer més amb menys.

Per això a Catalunya no triem només entre esquerra i dreta, sinó entre passat i futur. I en el futur s’ha de situar el mediambient com una oportunitat. I una responsabilitat moral.

Catalunya pot esdevenir el motor ecològic no només de la península, sinó del sud d’Europa. Tenim condicions per fer-ho. Perquè és un país amb una forta tradició industrial. Perquè disposa d’una forta capacitat d’innovació i compta amb una xarxa d’universitats de qualitat i d’importants centres de recerca. Però a la vegada perquè s’ha desenvolupat de manera intensa la consciència ecològica.

Des d'ICV volem que el Govern català determini si les companyies elèctriques compleixen la llei. Cal més "control, exigència i intervenció pública" sobre les companyies elèctriques per a garantir la qualitat del subministrament.

Després de l'apagada que va afectar diumenge de nou a 100.000 persones juntament amb la situació viscuda a les comarques de Girona arran de les nevades, es fa evident la necessitat d'un debat lliure sobre la qualitat del subministrament elèctric.

El Pacte Nacional per les Infraestructures preveu que les empreses presentin plans d'inversió i l'aprovació de la llei del subministrament elèctric. El Govern ha de presentar un anàlisi del compliment d'aquestes lleis per part de les companyies.

Avui estem pagant la privatització de les companyies elèctriques impulsada per el PP i CIU. La privatització ha provocat una doble perversió ja que les condicions en les que es va impulsar impedeixen el control sobre aquest sector d'interès general i la posició de domini el mercat fa que no hi hagi cap garantia de la qualitat i que es produeixin més abusos i una situació indefensió dels ciutadans.

CiU i les empreses elèctriques han volgut aprofitar la situació d'emergència i la catàstrofe per reobrir el debat de la MAT amb interessos partidistes. "No podem afirmar que si la MAT existís això no hauria passat". Si les empreses elèctriques haguessin renovat les instal•lacions no s'hauria arribat a la situació viscuda.

ICV ha presentat una Proposició de Llei al Congrés per poder garantir inversió en el manteniment de les xarxa elèctrica i establir un sistema de sancions i indemnitzacions a les companyies.

Aquest és el text íntegre que debatrà el Congrés dels Diputats, a proposta d'ICV, tan aviat com sigui possible:


A LA MESA DEL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS


Al amparo de lo establecido en el artículo 124 y siguientes del Reglamento de la Cámara, el Grupo Parlamentario Esquerra Republicana – Izquierda Unida – Iniciativa per Catalunya Verds presenta la siguiente Proposición de ley de reforma de la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del Sector Eléctrico, y de la Ley 17/2007, de 4 de julio, por la que se modifica la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del sector eléctrico, para adaptarla a lo dispuesto en la Directiva 2003/54/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 26 de junio de 2003, sobre normas comunes para el mercado interior de la electricidad


Palacio del Congreso de los Diputados
Madrid, a 11 de marzo de 2010


Joan Herrera Torres
Portavoz adjunto
Gaspar Llamazares Trigo
Diputado


ANTECEDENTES

- Constitución Española
- Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del Sector Eléctrico
- Ley 17/2007, de 4 de julio, por la que se modifica la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del sector eléctrico, para adaptarla a lo dispuesto en la Directiva 2003/54/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 26 de junio de 2003, sobre normas comunes para el mercado interior de la electricidad



EXPOSICION DE MOTIVOS

El temporal de nieve y viento en Catalunya ha dejado a más de 220.000 hogares de Girona sin suministro eléctrico más 48 horas. Si bien al principio FECSA ENDESA atribuía la avería a la caída de la red de muy alta tensión en el tramo de Vic a Juià, ayer se desveló que 33 torres de su titularidad habían caído lo cual afectó a 14 líneas eléctricas y a 12 subestaciones.

Estamos hablando de un servicio de suministro y distribución que están privatizados, que pertenecen a empresas gestionadas con criterios empresariales, que actúan a la práctica en servicios de monopolio, sin competencia.

Hace falta también recordar que nos encontramos ante unos servicios, los de distribución y suministro eléctricos, que se mueven y se regulan en un mercado estatal de la energía y sometidos a las competencias y la supervisión del Ministerio de Industria y de la Comisión Nacional de la Energía, y de conformidad con lo que establece La Ley Estatal 54/1997 del Sector Eléctrico.

Cuando por las mismas características de los servicios o de las infraestructuras se produzcan situaciones de monopolio “natural” no parece descabellado el mantenimiento de un fuerte control y participación públicas en su planificación, organización y gestión, ya sea mediante empresas públicas o con empresas participadas y controladas fuertemente por el sector público como el caso del gas y la luz en Francia.

La ciudadanía demanda ante servicios de interés general, básicos y necesarios para el conjunto de la población y para la buena marcha de la sociedad y de nuestra economía, que sea la administración, los responsables políticos, los que tomen decisiones, los que marquen prioridades, los que impongan soluciones. En definitiva, que se tengan garantías de las decisiones de las empresas privadas cuando no dan los servicios con la calidad y fiabilidad que seria de esperar.

Por todo, mediante esta proposición no de ley se solicita la modificación de la legislación del sector eléctrico para que se adopten las decisiones políticas y administrativas necesarias para garantizar inversiones, reclamar reparaciones y evitar que se repitan situaciones similares. Para ello es imprescindible recuperar elementos de planificación e introducir cambios substanciales en el control y gestión del sector eléctrico español.


Artículo 1. Modificación de la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del sector eléctrico.

Se modifican los artículos 48, 64 y se incorpora una nueva disposición adicional.

Uno. Se añade un apartado nuevo al final del Artículo 48 “Calidad del suministro eléctrico” de la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del Sector Eléctrico; cuyo redactado queda como sigue:

“5. Si la baja calidad de la distribución de un área es continua, o pudiera producir consecuencias graves para los usuarios, o concurrieran circunstancias especiales que puedan poner en peligro la seguridad en el servicio eléctrico, la Administración competente podrá establecer los mínimos de personal y medios materiales que la empresa distribuidora deba tener para restablecer la calidad del servicio.”


Dos. Se modifica el apartado 5 del Artículo 64 “Sanciones” de la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del Sector Eléctrico, cuyo redactado sería el siguiente:

“5. La comisión de una infracción grave o muy grave podrá llevar aparejada la revocación o suspensión de la autorización administrativa y la consecuente inhabilitación temporal para operar en el mercado por un período máximo de un año. La revocación o suspensión de las autorizaciones se acordará, en todo caso, por la autoridad competente para otorgarlas.

A tal efecto, la Administración actuante pondrá los hechos en conocimiento de la competente.”

Tres. Se añade una nueva Disposición Adicional a la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del Sector Eléctrico, con el siguiente texto:

“Disposición adicional decimoquinta. Intervención administrativa de empresas eléctricas.

Cuando el incumplimiento de las obligaciones de las empresas que realizan las actividades reguladas en la presente Ley pueda afectar a la continuidad y seguridad del suministro eléctrico, y a fin de garantizar su mantenimiento, el Gobierno podrá acordar la intervención de la correspondiente empresa de acuerdo con lo previsto en el artículo 128.2 de la Constitución, adoptando las medidas oportunas para ello.

A estos efectos serán causas de intervención de una empresa las siguientes:


1.La suspensión de pagos o quiebra de la empresa.
2.La gestión irregular de la actividad cuando le sea imputable y pueda dar lugar a su paralización con interrupción del suministro a los usuarios.
3.La grave y reiterada falta de mantenimiento adecuado de las instalaciones.”


Artículo 2. Modificación de la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del sector eléctrico, modificada a su vez por la Ley 17/2007, de 4 de julio, por la que se modifica la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del sector eléctrico, para adaptarla a lo dispuesto en la Directiva 2003/54/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 26 de junio de 2003, sobre normas comunes para el mercado interior de la electricidad.

Se modifican los artículos 41, 45, 60.


Uno. Se añade un párrafo nuevo al final del subapartado c) del Artículo 41.1 “Obligaciones y derechos de las empresas distribuidoras” de la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del Sector Eléctrico; que pasó a ser subapartado b) mediante la modificación por el Artículo 50 de la Ley 17/2007, de 4 de julio, por la que se modifica la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del sector eléctrico, para adaptarla a lo dispuesto en la Directiva 2003/54/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 26 de junio de 2003, sobre normas comunes para el mercado interior de la electricidad; quedando redactado como sigue:


“Cuando existan varios distribuidores cuyas instalaciones sean susceptibles de ampliación para atender nuevos suministros y ninguno de ellos decidiera acometerla, la Comisión Nacional de Energía, o en su caso la Comunidad Autónoma correspondiente cuando sea competente, determinará cuál de estos distribuidores deberá realizarla, atendiendo a sus condiciones”.


Dos. Se añade un subapartado nuevo al final del Artículo 41.1 “Obligaciones y derechos de las empresas distribuidoras” de la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del Sector Eléctrico, modificado por el Artículo 51 de la Ley 17/2007, de 4 de julio, por la que se modifica la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del sector eléctrico, para adaptarla a lo dispuesto en la Directiva 2003/54/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 26 de junio de 2003, sobre normas comunes para el mercado interior de la electricidad; quedando redactado como sigue:

“p) Establecer un sistema automático de indemnizaciones a los afectados por los apagones, que han de ser resarcidos de forma adecuada y automática mediante la reducción de oficio en el importe de su factura mensual, con un mínimo de un 20 por ciento en caso de interrupción del suministro de más de una hora y un dos por ciento suplementario por cada hora añadida”.


Tres. Se añade un nuevo subapartado en el Artículo 45.1 “Obligaciones y derechos de las empresas comercializadoras en relación al suministro” de la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del Sector Eléctrico, modificado por el Artículo 56 de la Ley 17/2007, de 4 de julio, por la que se modifica la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del sector eléctrico, para adaptarla a lo dispuesto en la Directiva 2003/54/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 26 de junio de 2003, sobre normas comunes para el mercado interior de la electricidad. Cuyo redactado es el siguiente:

“a’) Realizar el suministro de energía a los usuarios”.


Cuatro. Se añaden dos subapartados nuevos en el apartado “a) Infracciones muy graves” del Artículo 62 de la Ley 17/2007, de 4 de julio, por la que se modifica la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del sector eléctrico, para adaptarla a lo dispuesto en la Directiva 2003/54/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 26 de junio de 2003, sobre normas comunes para el mercado interior de la electricidad; cuyos redactados serían los siguientes:

29. La interrupción o suspensión del suministro de energía eléctrica para
una zona o grupo de población sin que medien los requisitos legales que lo justifique.

30. La negativa a admitir verificaciones o inspecciones reglamentarias o acordadas en cada caso por la Administración, o la obstrucción de su práctica.”

A la manifestació de Mora d'Ebre d'avui diumenge molta gent ha sortit al carrer, per dir no al cementiri de residus nuclears, per explicar que no el volen en unes terres amb monocultiu nuclear, per raonar que a un pagès de la Ribera d'Ebre el que pitjor li ha anat és la forta dependència de les centrals. La gent no està només preocupada, està emprenyada, està mosca. Els hi sorprén que hi hagi qui erncara defensi la ubicació del Magatzem Temporal -per 60 anys- Centralitzat deResidus Radioactius d'Alta Activitat (MTCRRAA) a Ascó, menyspreant l'opinió de 10 consells comarcals, més de 100 municipis, el Parlament de Catalunya i el propi Govern de la Generalitat.

En la manifestació d'avui però a aquesta emprenyamenta se li he notat un cert alleugeriment respecte a la darrera manifestació a Ascó. Aleshores no coneixiem l'opinió del Govern. Ara, els tres socis del govern són els que han promogut la resolució que es votarà dijous al Parlament expressant l'opinió contrària de la sobinrania popular. Perquè ara sigui ja tot el Govern qui es pronunciï en contra ha estat clau la manca de consens en el territori. Ha estat clau l'opinió de la gent de les terres de l'ebre, però també allò que vam expressar alguns fa temps; sense consens en el territori no es pot ubicar una infraestructura on s'enmagatzemaran tots els residus radioactius d'alta activitat del país.

Però aquest alleugeriment no ha fet baixar la guàrdia. Milers de persones han sortit al carrer. La gent de la Ribera d'Ebre perquè saben quela població de la comarca que més població ha perdut ens els darrers anys és la que pretesament tenia la indústria més important, Ascó. La gent del Priorat perquè estan liderant una manera de sortirse'n diferent, i sabent el que representa per a ells la instl·lació del cementiri. I la gent de les terres de l'Ebre perquè no volen més hipoteques.

A aquests factors se li ha sumat la moció aprovada al congrés en que es recorda que qualsevol procés s'ha de fer amb consens territorial i amb l'acord de de les CCAA. Tot i que el més raonable hauria d'haver estat la paralització d'uin procés que neix viciat d'origen, al pretendre col·locar tots els residus sense decidir abans fins quan es generen, hem aconseguit que com a mínim se li recordi al Govern que no pot canviar les regles a la meitat de la partida i ha de tenir present el criteri de les CCAA.

L’agressiva reacció de la dreta política i mediàtica sobre el debat que s’està portant a terme al Parlament en relació amb las curses de braus ha tingut el seu moment més esperpèntic amb l’aparició en escena de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, ahir fent-se fotos disfressada de torera i declarant els toros “festa de Bé de Interès General”. Primer hem d’agrair que Catalunya hagi obert aquest debat que no té res a veure, com ho està presentat la dreta cavernària, amb la identitat cultural espanyola. Senzillament, el que es debat és si és moral i ètic fer espectacle d’una tortura. Quan veiem els caçadors de foques al Canadà apallissant fins a la mort aquests animals o quan veiem les horroroses baralles de galls o de gossos jo no veig cap “festa” ni nacional, ni local ni de cap mena. Només persones humanes que disfruten veient el sofriment, la tortura i la sang d’un animal.

Ara fa dos mesos, el diputat d’ICV, Francesc Pané, va fer una intervenció al Parlament en relació amb la prohibició dels toros que reprodueixo en part: “Quan hom em pregunta què dóna la mesura de civilitat d'una nació, responc que les seves escoles, la cura que té dels seus ancians, la pulcritud dels cementiris seus. Sí, i el respecte amb què tracta els animals i els boscatges que posseeix. En paraules genètiques: la manera com la comunitat s'endreça i governa sobre la vida, sobre l'aigua i sobre l'aire”.

Senyora Aguirre i companyia: el que s’està debatent al Parlament no té res a veure amb la interpretació populista que el nacionalisme català vol acabar amb els toros. No, el que s’està debatent és sobre el nostre nivell de civilitat és a dir, si estem en el calaix dels països i pobles que respecten els animals o bé amb aquells altres on es maltracten i no se’ls respecta. I jo estic i defenso una Catalunya que estigui en el grup dels pobles i països cívics.

I torno a recordar Francesc Pané: “Es tracta de prohibir. Cert. També les prohibicions formen part de la responsabilitat legislativa, si una majoria entén que fer-ho és un avenç civil. No proposem res d'excepcional: ¿no hem prohibit l'abús de la velocitat, l'alcohol per a adolescents, o el soroll contra el descans?

I acabo: he sentit avui el president de l’Asociación Nacional de Plazas de Toros arribar a dir que les curses de brau s’haurien de declarar Patrimoni de la Humanitat. La immensa majoria de la humanitat detesta la “festa nacional” dels toros. Lluny del que puguin pensar els protaurins, la imatge de l’Espanya torera que encara hi ha fora més que fer-nos simpàtics ens fa profundament antipàtics i cruels. La tortura dels toros a les places és la pitjor imatge per a una Espanya que massa sovint presumeix de moderna, oberta i liberal. Per això, Esperanza Aguirre disfressada ahir de torera és la representació de l’Espanya premoderna.

La reunió que hem mantingut avui a Madrid amb la vicepresidenta Elena Salgado i els ministres Miguel Sebastián i José Blanco per arribar a un acord polític per a la recuperació del creixement econòmic i la creació d'ocupació té per nosaltres un regust agredolç. El Govern ha demostrat bona disposició al diàleg i ens felicitem que estiguin oberts a discutir les propostes d’ICV sobre rehabilitació energètica dels habitatges i l'ampliació d'incentius fins a rendes superiors a 30.000 euros, fiscalitat ambiental, inembargabilitat de les persones, la supressió del “desnonament express” així com també impulsar un Pla de rescat per al sector del moble.

Aquesta bona disposició queda entelada perquè el Govern del PSOE segueix tretze són tretze de no voler tractar l'evasió fiscal ni ser més exigents amb el sector bancari. Nosaltres defensem que l’única sortida a la crisi és des de l’esquerra, amb iniciatives “progressites” com ara regular els sous dels alts càrrecs del sector bancari, una reforma de la fiscalitat i assegurar la despesa social.

Lamentablement, tinc mals auguris. El Govern sembla entestat a no voler tenir el lideratge en allò públic per afrontar la crisi econòmica. I sense aquest lideratge des d’ICV estem convençuts que no hi ha sortida justa a la crisi. Aquest govern està mancat de voluntad d’afrontar una reforma fiscal justa. Tampoc se li veu voluntat d'exigència al sector bancari ni replantejar-se l'increment de l'IVA.

Un barrer apunt: en la reunió d’aquest matí al Palau Zurbano de Madrid hem deixat clar al Govern que trobem i trobarem inacceptable que el debat laboral i les possibles reformes en el sistema de pensions se situin fora de la taula del diàleg social i en el marc del Pacte de Toledo. No tolerarem les mesures d'allargament obligatori de l'edat de jubilació als 67 anys. Esperem i desitgem que finalment el Govern de Zapatero reflexioni i s’apunti a la sortida social de la crisi. En aquest camí sí que ens trobarà.

(podeu consultar el document amb les propostes d’ICV que hem lliurat avui al Govern en l'apartat ’apartat “documents” de la web d’Iniciativa)