Albert Batalla

CiU i l’aeroport de Lleida-Alguaire

// 5 octubre, 2010 // Cap Comentari » // Catalunya, CiU, General, comunicació, economia, infraestructures, lleida, país, política, societat

L’aeroport de Lleida-Alguaire ha tornat a ocupar portades als diaris a redós d’unes declaracions que predicaven la necessària rendibilitat econòmica i territorial de les infraestructures, més en moment de crisi econòmica. La lectura que se n’ha fet i les conseqüències que aparentment se’n deriven (no són ara l’objecte d’anàlisi) obliga deixar constància de la posició que CiU té respecte l’aeroport i les seves perspectives de futur necessari.

Les paraules se les emporta el vent, el que està escrit roman. De bon començament, es coneix quina és l’opinió de CDC i de CiU respecte aquesta infraestructura. Varen quedar reflectides en un article publicat en els diaris lleidatans pel president de la Federació de CDC a Lleida, en motiu de la seva inauguració, a mitjans de gener.

No és cosa d’ara si diem que “és una excel·lent notícia i un pas endavant per a l’economia i la societat lleidatanes” i que “obre perspectives molt importants (…) que solament es faran realitats si l’aeroport es pot connectar, quan abans millor, amb la xarxa viària i ferroviària d’alta capacitat i velocitat”, o que “creiem fermament en les grans possibilitats de l’aeroport. La seva ubicació en el rerepaís de Catalunya el dota d’un extens territori per a potenciar activitats logístiques. La seva privilegiada situació (…) fa de l’aeroport Lleida-Alguaire una potencial font de riquesa excepcional per les contrades de Lleida.”

Com he insistit aquests dies no només valorem l’aeroport com un actiu de valor per a les comarques de Lleida, sinó que pretenem donar-li un impuls decidit per fer rendible la inversió i aprofitar-lo per dinamitzar l’economia de Lleida i les seves comarques des de les Garrigues a l’Aran.

En hem compromès a fer-ho en el Programa electoral per a les comarques de Lleida, el Pirineu i l’Aran, que varem presentar als mitjans ara fa quinze dies, que cito textualment:” L’aeroport s’ha d’incardinar en el sistema aeroportuari català i europeu, obrir-se al transport de mercaderies i dotar-lo d’una infraestructura flexible que suporti el transport intermodal i comodal eficient amb el transport per superfície. L’aeroport ha de ser punt de sortida de producció agrària d’altíssima qualitat de tota la seva zona d’influència i punt d’entrada de mercaderies d’alt valor afegit, així com de passatgers de negocis i visitants cridats pels atractius turístics i gastronòmics de les nostres comarques.”

Per a fer possible el gran objectiu de “la consolidació i gestió eficient del nou aeroport”, i torno a referir-me al programa, necessita ineludiblement “d’un bon pla estratègic que en garanteixi la viabilitat”.

CiU està confegint el pla estratègic per a l’aeroport de Lleida-Alguaire perquè té l’obligació de fer-ho com a partit de govern que és, i que té la voluntat d’exercir en la propera legislatura, i perquè creu que ha de ser conegut pels agents econòmics i socials del territori, amb la finalitat que puguin prendre, al seu torn, les seves decisions estratègiques. En les properes setmanes donarem a conèixer el Projecte estratègic per a l’aeroport de Lleida-Alguaire, que ha d’esdevenir el full de ruta per als propers anys.

Lleida necessita de projectes ambiciosos per al seu futur. Convergència i Unió està disposada a treballar sense descans per tal que l’aeroport de Lleida-Alguaire signifiqui el salt endavant que necessiten les comarques de Lleida i faci la inversió rendible, en termes econòmics i de cohesió i equilibri territorial. Així ho varem dir en motiu de la inauguració de l’aeroport i així ho diem avui. Aquest és el nostre compromís.

Intervenció parlamentària sobre la Llei de Polítiques de Joventut

// 22 setembre, 2010 // Cap Comentari » // Catalunya, CiU, General, joventut, país, política, societat

Molt honorable President, Honorables consellers, Ilustres diputats i diputades, Secretari de Joventut i altres representants de la secretaria, Regidors i regidores de joventut, Representants de conselles comarcals, Membres del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, Representants de l’associació de professionals, Senyores i senyors

Posicionar-se al voltant del projecte de llei de les Polítiques de Joventut a Catalunya i defensar les aportacions que hi fem ens provoca, al grup parlamentari de CiU, un sentiment ambivalent. Per una banda, que un debat del Ple del parlament es faci al voltant de les polítiques per als joves, ens satisfà pel fet que és un dels col·lectius que pateix amb més virulència la crisi i alhora és més estratègic per al present i futur del país. Per l’altra, que el debat és produeixi en l’últim minut de legislatura, amb presses i després de set anys de promeses per part del govern tripartit, no només ens disgusta sinó que ens decep profundament.

Procuraré no deixar-me res, ser exhaustiu i alhora ajustar-me al temps que el reglament ens dóna als portaveus per posicionar-nos al voltant d’un projecte de llei.

En primer lloc, centrem el camp de joc en el qual discutim aquesta llei. Ja fa anys vam establir que l’objectiu principal de les polítiques de suport de l’administració cap als joves radicaven en l’emancipació: formació, ocupació i habitatge. Bé, només tres dades que il·lustren on ens trobem en aquest moment. A Catalunya hi ha avui un 30% de fracàs escolar, un 40% d’atur juvenil (en un i altre cas doblant les mitjanes europees) i una dificultat evident d’accés dels joves a l’habitatge. Aquestes males dades són totalment imputables a la mala gestió del Govern? Seria injust afirmar-ho rotundament. Com injust seria també dir que el Govern no hi té res a veure, ni tampoc res a resoldre.

La dimissió del Govern de la Generalitat en reclamar el traspàs de les beques, el retard d’anys en l’aprovació de l’acord per l’ocupació juvenil a Catalunya o la desaparció de les escoles taller, els més de 6.000 joves que per una mala planificació del Govern s’han quedat sense plaça universitària, el caos en la tramitació de la Renda Bàsica d’Emancipació… són l’ombra de la gestió d’un tripartit que ha intentat fer-ho bé en aquest àmbit, (i alguns mèrits li hem de recòneixer) però que ha fallat i alhora li ha faltat lideratge i determinació. Potser hi té alguna cosa a veure el fet que la Secretaria de Joventut no estigui adscrita en un departament transversal com Presidència o Vicepresidència? Nosaltres creiem sincerament que sí.

Què és la llei de joventut? És una llei que parla de la formació professional o universitària? No. És una llei que parla de les beques o de la importància de l’educació en el lleure? No. És una llei que parla de l’atur juvenil o del salari mínim interprofessional? No. És una llei que proposa inversions en matèria d’habitatge jove o programes d’accés dels joves a la vivenda? No. És una llei que estimula la participació juvenil en la construcció social i nacional? No. No és res de tot això. La llei de joventut és estrictament una llei de l’administració de joventut. Al nostre entendre, més que una llei històrica és una oportunitat perduda.

Per tant, una llei que parla de la distribució de competències entre la Generalitat i el món local, parla de l’organ de govern encarregat de coordinar i impulsar les polítiques de jonventut al país, del marc legal del Pla Nacional de Joventut, del reconeixement dels professionals i de la creació de mapes, xarxes i registres… Malament? No, però clarament insuficient.

El grup parlamentari de Convergència i Unió varem presentar un total de 68 esmenes de les quals se’n mantenen vives una trentena, malauradament les de més profunditat política. Després parlarem de la forma en què s’ha fet i s’ha debatut la llei. Centrem-nos primer en el contingut:

Hem quedat que era una llei administrativista i que no entrava a debatre els problemes dels joves, sinó a definir els instruments per fer polítiques de joventut.

Des de CiU estem bàsicament d’acord en el reconeixement del Pla Nacional de Joventut com a instrument de planificació de les polítiques de joventut a Catalunya. El Pla Nacional s’ha revelat com una bona eina i estem orgullosos d’haver-lo impulsat des del Govern com vam tenir l’oportunitat de fer l’any 2001. Presentem una esmena que els futurs plans s’aprovin a proposta del Consell Rector del Pla on hi ha el Govern, però també les entitats juvenils i el món local. Però sembla que el Govern això no ho veu clar i per tant, no s’accepta.

També estem d’acord en el reconeixement dels professionals de les polítiques de Joventut que planteja la llei, tot i alguna qüestió de matís.

No estem d’acord amb el plantejament competencial que es proposa, ja que no garanteix el paper fonamental que des del nostre punt de vista realitzen els consells comarcals. No només no es blinda el seu paper, sinó que creiem que la llei pretén esborrar-los. A Catalunya hi ha 947 municipis, 482 són menors de 1000 habitants. Com es podran fer polítiques de joventut com cal si no donem el paper que correpon als Conselles Comarcals? Per a nosaltres, les polítiques de joventut passen pel Govern Nacional en estreta col·laboració amb ajuntaments i consells comarcals. Aquest és el model que defensem i el que vostès no accepten.

Tampoc estem d’acord en el paper que té la Secretaria de Joventut o l’òrgan equivalent encarregat d’impulsar les polítiques de joventut a casa nostra. La llei era una bona oportunitat per blindar, dins del marge que necessariament cal donar al Govern per a la seva organització, un paper predominant a la Secretaria o òrgan equivalent. Demanem que l’òrgan competent en matèria de joventut que el Govern determini estarà adscrit a un departament amb capacitat d’acció transversal. Fàcil oi? Doncs no s’accepta.

Per tant, la llei no resol una bona distribució territorial de les competències, ni tampoc s’aprofita per elevar i blindar el paper de Joventut dins el Govern de la Generalitat. En aquesta línia de deixar temes oberts, apareix també la qüestió del finançament. Si la llei no especifica qui fa què, encara menys pren compromisos en el qui paga què. També tenim alguna esmena en aquest sentit que no s’accepta.

I posats a deixar coses obertes, una llei de 48 articles que proposa la redacció de 5 reglaments ens sembla que com a mínim no s’ha fet l’esforç que legislativament es requeria, i més després d’haver-hi donat voltes durant set anys. La llei estipula la creació del Mapa general d’instruments, del Registre de serveis i equipaments i de la Xarxa Nacional d’emancipació. Fem-ho fàcil, si us plau! Nosaltres creiem que registre i mapa poden unificar-se i a més que la llei ja pot establir el seu funcionament, sense necessitat de referir-nos a un reglament posterior. Per tant, en l’època de la burocràcia tripartita deu seu un pecat voler racionalitzar i ser pràctics perquè tampoc s’accepta.

I amb això enllaço amb les qüestions de forma de la llei. Vostès saben que en política les formes són importants, bàsiques. No serè massa exhaustiu, però després de 7 anys d’anuncis del Govern d’arribada de la llei de joventut al Parlament, ens la porten a l’últim minut. Recordo reunions i fins i tot dinars a la conselleria on s’anunciava l’aprovació imminent de la llei per part del Govern i la tramitació parlamentària durant la primavera. Potser vam cometre l’error de no preguntar l’any d’aquesta primavera.

Obro el segon parèntesi del dia per advertir el que imagino que dirà algun dels portaveus del govern: La llei no arriba 7 anys tard, sinó 30 traslladant així la responsabilitat als Governs Pujol. Mirin la gran diferència és que mentre els governs Pujol van impulsar la creació de la Secretaria, els primers plans interdepantamentals i el Pla Nacional de Joventut sense portar mai la llei al programa electoral, vostès la porten des del primer dia al seu programa de govern i han trigat 7 anys en fer-la. I m’estalvio alguns detalls escabrosos que justifiquen el retard, perquè no seria massa edificant.

Quan per fi arriba al Parlament, ens despatxem la llei amb dues sessions de compareixences urgents i dos sessions i mitja (per ser molt generosos) de comissió de ponència. Per cert, una pregunta per als meus companys ponents: recorden algun moment d’aquestes reunions express en què hi fóssim tots els membres de la ponència? No el trobaran. Aprofito aquest moment per obri un parèntesi i agraïr la feina del lletrat de la comissió (que no ha estat fàcil), també a les persones i entitats que van compareixer en comissió i per saludar cordialment als meus companys de ponència, malauradament curta i poc intensa. També vull fer un agraiment molt especial a la diputada del meu grup Titon Laïlla per la seva feina constant en aquesta matèria i a la gent de la JNC i la Unió de Joves per les seves aportacions. Tanco parèntesi.

Parlavem de la forma. Les esmenes faciletes i digeribles passaven sense problema, però les de més contingut, les que requereixen debat i negociació parlamentàries, han passat de forma quasi automàtica al sac de les esmenes rebutjades pel corró tripartit. Magnífica forma de practicar el consens.

Parlant de consens. Sempre s’ha apel·lat al consens en matèria de joventut. El consens és positiu, però el consens senyores i senyors diputats, senyora consellera és fruit del debat, de l’intercanvi i també de la generositat de qui té més instruments fer-lo possible, que sempre és el Govern. És molt bonic parlar de consens, però els asseguro que encara és més bonic practicar-lo i lamento dir que vostès no ho han fet. Bé si, només per pressionar a l’oposició perquè no el trenquèssim. Saben perquè les polítiques de Joventut han tingut històricament consens en aquest Parlament? Perquè el Pla Nacional de Joventut, impulsat pel Govern de CiU, va tenir 32 esborranys!!! Això és practicar el consens des del Govern.

El grup parlamentari de CiU vam decidir portar el projecte de llei a garanties estatutàries per aclarir alguns aspectes de la distribució entre competències nacionals i locals que no veiem clares. Jo pregunto. És legal que el grup majoritari de la cambra porti una llei a garanties estatutàries? Sí. És legítim que el grup majoritari de la cambra porti una llei a garanties estatutàries? Sí. Doncs sí és així, per què el Govern que ha trigat 7 anys a portar la llei al Parlament i que vol el consens, munta en còlera i es dedica no només a criticar el grup parlamentari, cosa comprensible, sinó a insultar a les organitzacions polítiques juvenils vinculades a CiU? Tot un Secretari General de Joventut fent una crítica molt àcida a dues entitats juvenils. Molt apropiat per la seva responsabilitat i una bonica forma de cercar el consens, sí senyor. I em sap greu ser així de cru perquè ell sap l’enorme respecte institucional i l’apreci personal que li he tingut durant tota la legislatura i que li tinc avui.

Està clar per tant, que les formes ens separen claríssimament i que en el camp dels continguts de la llei tenim algunes coincidències i algunes discrepàncies. És en aquest sentit que anuncio el vot favorable de CiU als articles referits al Pla Nacional de Joventut (excepte el Mapa General d’Instruments) també votarem favorablement a l’apartat dels Professionals de les Polítiques de Joventut, el vot contrari als articles referits a la distribució de competències i l’abstenció en la resta d’apartats de la llei.

Acabo com he començat. Crec que després de 7 anys de promeses, el text que avui ens presenta el Govern és decebedor com també ho són les formes que han acompanyat la seva discussió. Des de CiU hem treballat amb responsabilitat i amb ganes de millorar el projecte de llei pensant en les necessitats dels joves catalans d’avui. Hem pogut arribar fins aquí. Ens comprometem a fer-ho millor en la propera legislatura, tant de forma com de fons.

Gràcies President

Senyores diputades, senyors diputats

El viatge a Ítaca

// 26 juliol, 2010 // 1 Comentari » // Catalunya, CiU, llengua, país, política, societat

Aquest dissabte a Lloret de Mar el Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya va aprovar per unanimitat una proposta de resolució important pel moment de cruïlla nacional que estem vivint, però sobretot pel contingut que s’hi expressa. En aquest mateix Consell Nacional, l’Artur Mas acabava el seu parlament fent referència a viatge a Ítaca i del pas endavant ferm que Catalunya havia de fer en els propers anys. Crec que la ruta que marca aquesta resolució esbossa clarament el camí cap a Ítaca.

Catalunya inicia un nou camí: la transició catalana cap al dret a decidir

El catalanisme des dels seus orígens ha afrontat dues grans línies d’acció, dos grans reptes. El primer garantir la pròpia identitat de Catalunya, conformant una societat justa, equilibrada i amb un fort progrés econòmic. I el segon, contribuir a la reforma i modernització de l’estat espanyol provocant que aquest reconegués el pluralisme nacional que el conforma.

El President Pujol ha sabut expressar millor que ningú aquesta realitat quan escriu:
“Des del punt de vista de Catalunya i del catalanisme, recordem que ens havíem proposat una sèrie d’objectius. De fet, una doble llista d’objectius. Entrellaçats.

En una primera llista figuraven assegurar la pròpia identitat de Catalunya, amb unes institucions sòlides, alt nivell d’autogovern i un reconeixement franc de la nostra personalitat pròpia (és a dir, no un reconeixement desdibuixat i diluït). També el de fer de Catalunya una societat equilibrada i equitativa, amb mentalitat cívica i responsable i una economia moderna i competitiva . Amb una barreja d’arrelament i de projecció, de Catalunya endins i de Catalunya enfora.

Una segona llista definia l’altre cara de la moneda. Aquesta Catalunya que volíem millor i més reconeguda es troba situada en el marc espanyol (i europeu) i és un país amb voluntat de contribuir al progrés general espanyol, polític, econòmic i social. I de contribuir també a la formació d’una realitat i d’una sensibilitat col·lectives . De participar activament en la construcció d’aquest cos col·lectiu.

El catalanisme això ho havia definit amb quatre grans propostes per tot l’àmbit espanyol: democràcia; creixement econòmic i progrés social; autonomia i reconeixement del pluralisme nacional d’Espanya; i Europa. Com dèiem, dues línies d’acció i dues sèries d’objectius. Enllaçades, almenys en la visió que se’n tenia des de Catalunya.

Dos projectes que havien d’avançar en paral·lel i conduir a una definitiva i harmònica configuració de l’Estat espanyol. D’una Espanya, en tots sentits consolidada, integrada al Món modern i capaç de treure profit de les grans potencialitats que té. I alhora amb una estructuració interna que reconegués plenament la realitat i els drets de Catalunya”

Catalunya, a partir del pacte constitucional fruit de la transició espanyola, ha anat avançant en ambdues línies, sobretot pel que fa a la pròpia construcció nacional. Fruit de la lògica ambició del poble català per desenvolupar i fer créixer el seu autogovern i respectant les regles de joc del pacte de la transició, s’afrontà l’elaboració i aprovació del nou estatut d’autonomia. Un nou estatut, entès com a pacte polític entre Catalunya i Espanya, i que havia de garantir el reconeixement de Catalunya com a nació en el marc d’un estat plurinacional.

La sentència del Tribunal Constitucional escapça les línies d’acció a partir de les quals el catalanisme ha bastit la seva acció política. Talla de forma unilateral els pactes que havien permès desenvolupar al catalanisme els seus propis objectius i trenca el pacte polític de la transició. Ataca aspectes fonamentals que permetien a Catalunya bastir lleis per garantir la pròpia identitat nacional i finiquita qualsevol reconeixement de la pluralitat i diversitat interna de les diferents realitats nacionals que conformen l’Estat espanyol. Alhora, menysprea la decisió i la voluntat de tot un poble, no respectant el que havia votat democràticament en referèndum. En definitiva, ens posa una paret davant nostre.

Com molt bé ha escrit Miquel Roca, un dels pares de la Constitució del 1978, “simplement el tribunal ha declarat que l’ambició d’autogovern que els ciutadans de Catalunya van concretar en referendar l’Estatut, no cap dins la Constitució de 1978.” (…) “El pacte constituent, l’esperit de la transició ha estat finiquitat”.

La plena acceptació de la sentència per part dels dos principals partits de l’estat, PSOE i PP (els primers han aconseguit la castració química de l’Estatut i els segons la castració física), escenifica i certifica el trencament unilateral del pacte de la transició i obliga a les diferents opcions del catalanisme polític a redefinir les noves regles de joc.

El poble català a través de la massiva i cívica manifestació del passat 10 de juliol fa evident que Catalunya, com a país, inicia una nova etapa de transició basada en el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”.

S’obre, per tant, un nou full de ruta que ha d’estar basat en el dret a decidir, fonamentat en la creació de consensos, i sense cap més límit que aquell que vulgui el poble català.

Com va dir Artur Mas, el passat 16 de juliol al Parlament de Catalunya, “Hi pot haver dues lectures des de Catalunya. O estem al final d’un camí…, i potser hi haurà una part de la població catalana que dirà que estem al final del camí, i que el què ens cal ara és administrar-nos amb el que tenim i, si volem manar més i tenir més poder, anar a Madrid a exercir aquest poder (…) O bé hi ha un nou camí, i en aquest nou camí, crec que aquesta Catalunya autonòmica i constitucional d’aquests darrers trenta anys és evident que no té continuïtat, o almenys continuïtat eficaç. (…) I que Espanya, amb aquesta sentència, diu que no accepta Catalunya tal com és. Això implica encetar un nou camí. (…) I el nou camí, crec ens el marca no només la manifestació com a tal, sinó el lema de la manifestació. El nou camí ens el marca aquell lema que deia: “Som una Nació. Nosaltres decidim. Aquest ha de ser el nou camí.

Amb quins límits? (…) per Convergència i Unió amb cap, no hi ha límits en aquest camí, no hi ha una estació intermèdia d’arribada, no hi ha límits. Aquest camí l’ha de fer el poble de Catalunya democràticament, pacíficament i establint en cada moment de la història del futur les majories socials que ens portin a aquest camí de “Som una Nació. Nosaltres decidim”. (…) Això requereix, no tant estrictament prudència, com simplement saber que hem d’avançar per un nou camí, però hem d’avançar d’una manera que una majoria forta del poble de Catalunya hi cregui, hi sigui, i que, a més a més, procurem fer les maniobres tal i com ens convé fer-les.”

Aquesta nova etapa del catalanisme obre la transició catalana cap al dret a decidir. El poble de Catalunya l’ha iniciat amb la manifestació del 10 de juliol i s’ha de consolidar políticament, a partir de la propera legislatura, amb un govern fort, que tingui un projecte clar i idees sòlides sobre el nou rumb nacional a seguir.

Per tot això, el Consell Nacional de Convergència:

1-Certifica la fi del pacte de la transició, trencat unilateralment per la sentència del Tribunal Constitucional, i que l’encaix de Catalunya a Espanya per la via constitucional és impossible.

2-Fa seu el missatge clar del poble català en la manifestació del passat 10 de juliol amb el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”

3-Encoratja i assumeix el nou full de ruta encetat per l’Artur Mas el passat 15 de juliol al Parlament de Catalunya, basat en una transició catalana cap al dret a decidir. Com ja ha passat en etapes anteriors, Convergència ha de ser la formació que lideri políticament i ideològica aquest nou camí per a Catalunya. Tenim el bagatge, la força, la convicció i la il·lusió per poder-ho materialitzar.

4-Assumeix l’herència de l’acció política del catalanisme al llarg de la història i per responsabilitat amb Catalunya i les seves institucions, insta a treballar per aconseguir els objectius pendents com poble, el nostre reconeixement com a Nació i la nostra voluntat per decidir sense cap més límit que l’expressió democràtica del poble català.

5- Veu més vàlida i necessària que mai la feina feta fins ara per la Casa Gran del Catalanisme. Una Casa Gran que en aquesta nova etapa de transició catalana ha de seguir treballant per aconseguir majors consensos socials al voltant de les decisions que volem assumir com a poble i molt especialment per consolidar la nostra presència en l’àmbit internacional i europeu, buscant les complicitats i el reconeixement internacional necessaris per a la nostra presència i compromís en el món global.

Lloret de Mar, 24 de juliol de 2010

In, inte, intel·ligència!

// 14 juliol, 2010 // 2 Comentaris » // Catalunya, CiU, General, llengua, país, política, societat

Dissabte, després d’unes quantes hores plantat a la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i el carrer València de Barcelona, observava amb interès i amb molta emoció la gent que es manifestava. N’hi havia molta i per tots els gustos, però amb Catalunya i la seva dignitat com a denominador comú. Independència, sobirania, nació, estatut… eren conceptes més presents en el paissatge de l’afirmació catalanista més massiva que s’ha fet mai al nostre país. La manifestació també destil·lava alguna crítica genèrica “als polítics”, justificada per la ridícula polèmica de la capçalera i la comoditat o no del President amb aquest missatge. Però la crítica entenc que també suposa un crit dirigit als representants polítics perquè siguem conscients del que respresentava la manifestació i del que la ciutadania, que també fa política, espera de nosaltres: unitat i ambició.

Sanitat per als fronterers: 1a fita aconseguida!

// 27 juny, 2010 // 1 Comentari » // Alt Urgell, Andorra, Catalunya, CiU, Europa, General, ciutat, comarca, economia, internacional, la Seu d'Urgell, pirineus, política, societat

Aquest dimecres es votarà al ple del Parlament de Catalunya, la Llei  d’accés a l’assistència sanitària de cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut, coneguda entre els diputats com la Llei d’universalització de la Sanitat. Si res no es torça, aquesta llei, que s’aprovarà per unanimitat, resoldrà definitivament una de les reivindicacions principals del col·lectiu del treballadors transfronteres: l’accés gratuït, a partir de l’1 d’octubre, a la sanitat catalana per a ells i els seus beneficiaris. Anem a pams. Fa una mica més de dos anys, l’Ajuntament de la Seu d’Urgell vàrem decidir emprendre un camí que resolgués els problemes dels urgellencs i urgellenques que viuen a la Seu d’Urgell o comarca i treballen a Andorra. Aquest és un fenòmen petit, si es mira des de Barcelona o Madrid, però important si es mira des de la Seu d’Urgell estant. Entre 2.500 i 3.000 persones que cada dia pugen a treballar al país veí que, pel fet de no formar part de la Unió Europea ni de l’espai econòmic europeu, no queden prou ben resoltes algunes qüestions d’aquest col·lectiu de treballadors. Una de les principals, l’accés a la sanitat catalana.

La conseqüència directa d’aquest desajust provoca encara avui que un urgellenc que vagi al CAP de la Seu d’Urgell, per posar un exemple, hagi d’avançar el cost de la visita i no el recuperi la despesa al 100% ja que la cobertura de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social no és complerta. Això contrasta amb el fet que a la mateixa sala d’espera del CAP hi pugui haver qualsevol altre ciutadà empadronat a la Seu que, amb feina o sense, tingui l’assitència sanitària gratuita. Calia erradicar aquesta disfunció!

El Govern de la Generalitat va enviar al Parlament de Catalunya aquesta llei d’universalització que esmentava al principi de l’apunt. Principalment estava pensada per resoldre la situació d’alguns col·lectius professionals (advocats, arquitectes..) que ténen la cobertura a través del Muface; alhora també buscava resoldre la situació d’algunes congregacions religioses que es troben en una situació de no cobertura pública. Un altre grup que pretenia atendre la llei és la regulació de l’accés a les persones sense sostre.

Va ser en aquest moment que vaig veure l’escletxa per introduir definitivament la problemàtica dels treballadors transfronterers. Val a dir que la recepeció de la proposta, tant per part dels grups parlamentaris com per part de la Consellera Geli, ha estat molt bona. N’haviem parlat en diverses ocasions amb la Consellera d’aquesta problemàtica i sempre ha rebut les suggerències amb un tó molt positiu. Les compareixences en comissió de Joaquim Llimona (redactor de l’estudi sobre la situació dels fronterers que l’Ajuntament va realitzar fa un any i mig) i de Josep Maria Farràs, en nom de l’Associació de Treballadors Fronterers, van ser definitives per acabar de convèncer als membres de la ponència.

Fa dos anys, quan l’Ajuntament va aprovar per unanimtat una moció de CiU i ERC de suport al col·lectiu, teniem com a objectiu situar la problemàtica dels fronterers a l’agenda política. Hi hem treballat molt i bé. Ara podem dir que els urgellencs i urgellenques començarem a recollir-ne els fruits i aquest resultat es transforma per a mi en aquella pessigada de satisfacció que justifica, una vegada més, que la política és necessària per transformar la realitat dels països, però també de les petites ciutats com la nostra.