Albert Batalla

Discurs d’inauguració de la 21a Trobada Empresarial al Pirineu

// 5 juny, 2010 // 1 Comentari » // Alt Urgell, Andorra, Catalunya, CiU, General, ciutat, comarca, economia, empresa, empresarial, infraestructures, la Seu d'Urgell, lleida, país, pirineus, política, societat, trobada

Molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, President de la Trobada Empresarial al Pirineu, Excelentíssim i Reverendíssim Bisbe - Arquebisbe d’Urgell i Coprincep d’Andorra, President de la Diputació, Autoritats catalanes i andorranes, Representants empresarials, Senyores i Senyors

Com a alcalde de la Seu d’Urgell és un honor donar-los la benvinguda a la nostra ciutat, escenari, per tercer any, de la Trobada Empresarial al Pirineu. Ja vaig fer-ho ahir, durant l’obertura, però vull agrair als organitzadors (en especial a la junta directiva i al seu president, el Sr. Ramon Roca) l’elecció de la Seu i de l’Alt Urgell com a escenari de la trobada. Per a nosaltres és un honor i una satisfacció acollir-vos i per això hi hem posat, hi posem i hi posarem el millor que tenim a casa nostra. Ens agrada treballar incansablement perquè tothom que visqui o vingui a la Seu, s’hi senti a gust.

Remuntem el vol? Aquesta és la interpel·lació que ens fa enguany la Trobada. Una interpel·lació en forma de pregunta, perquè és evident que la situació econòmica i social que vivim ens planteja molts interrogants de futur. És lògic i fins i tot necessari que en un espai de debat empresarial, polític, econòmic i social com és la Trobada ens situem en la humilitat de les preguntes per evidenciar que no tenim totes les respostes, però també per deixar clar que volem trobar-les per construir un futur millor.

Aquest any les jornades se celebren en un moment en que la crisi ens mira de fit a fit. Les dades que durant la tarda d’ahir es posaven sobre la taula ens descriuen una realitat complicada:

· L’estat espanyol, juntament amb Grècia i Irlanda són els tres països amb més dèficit de la zona euro amb més d’un 10% del PIB

· Tenim una taxa d’atur elevadíssima que en algunes franges d’edat, com la gent jove, més que dobla la mitjana europea ja que arribem al 40%

· L’augment de dos punts d’IVA, conjuntament amb el progressiu augment del preu dels carburants, pot perjudicar clarament el consum i provocar una recaiguda en la crisi

· La taxa de morositat en els pagaments és la més alta dels últims 20 anys i la de morositat bancària la més alta en 14 anys.

· L’augment de l’economia submergida va arribar al 23% del PIB durant el 2009

I podríem continuar amb una llarga llista… tot i que seria injust no citar algunes dades positives com pot ser la repuntada de l’ocupació durant el més de maig (que esperem que marqui una tendència i no sigui una flor d’estiu), el bon nivell de l’exportació o bé l’augment significatiu del nombre de matriculacions de vehicles al nostre país, entre d’altres. És evident però, que el platet de la balança que més pesa avui encara és el dels mals indicadors.

Els interrogants per tant, no són menors, però estic convençut que les respostes hi són i que les trobarem sobretot en els terrenys del sentit comú, de l’esforç, del no donar res per perdut ni tampoc per guanyat… Trobarem les respostes en els terrenys de la suma, de la innovació, de la potenciació dels nostres propis valors….

El nostre és un país que pot remuntar el vol. Les nostres comarques hi tenen molt a dir en aquesta remuntada. No només per l’obertura dels aeroports d’Alguaire i d’aquí una estona de l’aeroport Pirineus – La Seu d’Urgell; sinó perquè les respostes a la pregunta plantejada per la trobada, les tenim a tocar. Què tenim? Territori, riquesa rural i natural, patrimoni cultural, qualitat de vida… però també capacitat de resistència, esperit emprenedor (el que el meu padrí que era pastor en deia llevar-se d’hora i anar a dormir tard), tenim talent.

Si fem les coses bé, per primera vegada a la història tenim l’oportunitat que aquest talent pugui competir amb la resta de territoris del Sud d’Europa sense necessitat de marxar de casa nostra, sense necessitat de fer un exili forçat i, per tant, amb la possibilitat de poder treballar, innovar i emprendre més que mai des d’unes comarques del país on s’hi viu bé; m’atreviria a dir que molt bé. Aquest i d’altres objectius ens exigeixen una estratègia conjunta de tots nosaltres per reorientar inversions i acostar-nos més a la idea d’equilibri territorial que molts prediquem, però que avui no es practica prou. Depèn de nosaltres.

Els ajuntaments, el món local en general estem a la primera línia de carrer. La tasca de construir pobles, ciutats i comarques els asseguro que en aquests moments és tan dura com apassionant. Atendre el dia i a dia i combinar-lo amb els grans projectes de futur. Atendre una parella que s’han quedat tots dos a l’atur i que no els surten els comptes per pagar la calefacció durant els mesos de cru hivern, atendre una persona gran que durant molts anys ha aportat a la ciutat i que ara ho passa malament i no s’atreveix a venir als serveis socials per allò del què diran. Atendre al jove de 16 anys que no ha superat l’ESO i que té el risc de convertir-se en algú sense ofici ni benefici… Tenim clar que cal estar al costat dels més febles i amb els nostres minsos recursos ho fem tan com podem, però també tenim clar que per cosir un projecte fort de cohesió social i de futur en el nostre municipi, territori o país, cal estar també i d’una forma principal al costat de la gent que crea riquesa, que crea llocs de treball, que aixeca la persiana cada matí per fer funcionar la nostra societat. Potser no hi hem estat prou i evidentment, cal corregir-ho. L’administració ha de ser per la gent que vol pujar persianes un aliat i no pas un problema. Tenim una assignatura pendent en això, perquè ens hi juguem en bona part el futur i el model de país.

President, aquesta és la nostra obligació. La de tots vostès és, si m’ho permeten, no defallir i ser conscients i responsables del paper que juguen com a col·lectiu, més enllà dels balanços de cadascuna de les seves empreses.

Si ho fem junts, i aquesta Trobada és un bon exemple, segur que farem desaparèixer els interrogants que ens interpel·len i afirmarem rotundament que Aixequem el Vol.

De nou, benvinguts a la Seu d’Urgell i molt bon dia.

La Seu d’Urgell i Andorra: algunes qüestions pendents

// 5 maig, 2010 // Cap Comentari » // Alt Urgell, Andorra, Catalunya, CiU, Europa, General, ciutat, comarca, economia, empresa, internacional, la Seu d'Urgell, país, pirineus, política, societat

Viure a tocar d’un petit país com el Principat d’Andorra ha suposat per la Seu d’Urgell i tota la comarca una oportunitat de creixement i benestar que altrament no s’hauria donat en la mateixa mesura. Andorra ha generat per a l’Alt Urgell oportunitats en educació: la creació de l’intitut de la Seu fa 76 anys o de la UNED en fa més de 20, són principalment gràcies al factor Andorrà. El Principat també ha generat oportunitats econòmiques, empresarials i turístiques: una part gens menyspreable del PIB andorrà reverteix a la Seu d’Urgell i voltants en formes diverses, que van des de les inversions fins als centenars de ciutadans d’Andorra que visiten el mercat i les botigues de la Seu especialment els dissabtes. Andorra ha suposat per a la Seu i comarca un posicionament estratègic en l’àmbit de les infraestructures, de la política civil i religosa: carreteres, túnels, aeroports; aliança destacada per la capitalitat del territori pirinenc o bé de l’històric Bisbat d’Urgell. Les relacions entre tots dos territoris han generat també sinèrgies positives en l’àmbit laboral: Andorra ha esdevingut un gran mercat de treball per molta gent de la Seu, ha estat també l’oportunitat de molts joves que han finalitzat la seva formació fora de la Seu i volien retornar a casa seva.

Evidentment, com en qualsevol relació, no tot és positiu. A la llista de les coses no prou bones podríem escriure-hi alguns temes de mediambient, demogràfics, del preu de l’habitatge o també qüestions vinculades al món laboral.

Els transfronterers, col·lectiu que fluctua entre les 2.000 i 3.000 persones, planteja reptes a resoldre. Ja n’hem parlat en diverses ocasions i no cal repetir-nos, però si que cal destacar que el que semblava impossible de solucionar a poc a poc va prenent forma de resposta. El Congrés dels diputats i el Parlament de Catalunya han estat en les darreres setmanes espai de debat i solució dels problemes vinculats a les relacions transfornteres. El xec nadó per les mares que decideixen tenir el seu fill a Andorra, l’aprovació de la moció per a resoldre definitivament la situació d’indefinició del col·lectiu amb un conveni amb Andorra, la compareixença al Parlament d’un representant de l’associació de treballadors fronterers per intervenir en la llei d’universalització de l’assitència sanitària… el principi de la solució.

Sempre havíem dit que calia que les institucions locals, malgrat no tenir competències en la qüestió, situessim el tema sobre la taula per encarar les solucions. Crec sincerament que ho hem fet i ara ens caldrà estar amatents perquè aquestes prenguin forma. Mai s’havia anat tan enllà i estic convençut que junts ho farem possible.

Més impost de successions. Una nova oportunitat perduda.

// 17 desembre, 2009 // 2 Comentaris » // Catalunya, CiU, General, economia, empresa, país, política, societat

Aquest matí s’ha debatut al Parlament de Catalunya la modificació de l’impost de successions. Com ja sap tothom a hores d’ara el tripartit ha pactat in extremis una rebaixa molt descafeinada d’aquest impost. L’estratègia del soci minoritari del Govern (ICV) per marcar perfil propi s’ha imposat.

A banda de l’opinió que em mereix que 12 diputats que respresenten el cinquè partit del Parlament sigui qui acabi decidint què cal fer amb un impost que afecta a tothom, crec que és bó explicar que aquest és un impost injust per tres raons:

La primera és perquè grava uns béns que ja havien estat gravats prèviament per altres impostos. La segona raó és perquè només el paga la classe mitjana i baixa que ha estalviat al llarg de la vida. I el tercer motiu és perquè cada vegada hi ha més llocs de l’Estat on aquest impost no es paga.

Posem el suposit d’un jove de 21 anys que el seu pare de 74 mor i  li deixa una herencia valorada en 300.000 €.  Una herència d’aquesta mena pot correspondre a moltes famílies mitjanes del nostre país. Bé, aquest jove abans de la reforma de la Llei pagava 51.571 €, amb el pacte tripartit d’aquest matí en passarà a pagar 24.530€. A Madrid aquest jove pagaria 536€ i a Euskadi 0€.

L’opinió i el compromís de CiU és eliminar aquest impost injust si l’any vinent podem governar la Generalitat de Catalunya. Entenem que allò que demana el país no són rebaixes tímides perquè l’impost es mantingui, sinó bonificar-lo fins a la seva desaparició.

Em temo però, que aquests arguments són secundaris per als partits que dónen suport al govern. Malauradament el sainet que ens han ofert en els darrers dies amb tot el debat al voltant d’aquest impost té una altra justificació: la permanència del Govern. Potser és que pensen massa en la seva pròpia successió.

Fets:desequilibri territorial

// 18 novembre, 2009 // 1 Comentari » // Alt Urgell, Catalunya, CiU, General, ciutat, comarca, economia, empresa, infraestructures, la Seu d'Urgell, país, personal, pirineu, pirineus, política, societat

Pressupost de la Generalitat de Catalunya per al 2010. De cada 100€ d’inversió, 1′9€ a les comarques de l’Alt Pirineu i 68€ a Barcelona i l’àrea metropolitana. El següent informe ho explica clarament. Segur que ho podem fer millor.

Pensament 2.0

// 15 novembre, 2009 // Cap Comentari » // 2.0, Catalunya, blocaires del pirineu, catosfera, comunicació, cultura, economia, empresa, personal, política, tecnologia

La gent de Localret m’han demanat que intentés escriure en només 1.400 caràcters (espais inclosos) la resposta a aquesta pregunta: Què aporta la web 2.0 a la comunicació política? Bé, això és el que els he enviat.

Com si d’una nova moda es tractés, molta gent ja parla de la política 2.0, és a dir, aquella que també utilitza les noves eines digitals per informar, conèixer, iniciar debats o prendre decisions. Però al contrari d’una moda que avui arriba i demà marxa, aquest concepte i sobretot aquesta nova oportunitat de relació entre les persones que fem política i la resta de ciutadans ha arribat per quedar-se i, m’atreviria a dir per provocar una revolució.

Sense ser un expert i considerant-me més aviat un aprenent digital, he observat durant el temps que fa que utilitzo eines com el bloc, el facebook, el twitter, el twixtr o el flickr que el 2.0, tal com explica com molt bé Antoni Gutiérrez Rubí, suposa una “regeneració social que connecta amb moviments de fons de la nostra societat”: el coneixement compartit, la creativitat permanent i la innovació, la col•laboració i l’aplanament de les estructures verticals, l’interès per a temes personals i del dia a dia, la mirada global en l’actuació local… Tot plegat comporta un nou terreny de joc amb unes noves normes que reconeixen i donen valor al referent i no la jerarquia.

Finalment, malgrat la importància de no descuidar aquest nou terreny de joc digital i l’accés a nous públics tradicionalment allunyats de la política, cal no oblidar que el 2.0 mai no pot substituir la presència directa, el tu a tu entre electe i ciutadà que esdevé fonamental en l’aprofundiment democràtic de la nostra societat.